Durant anys, el Japó ha estat presentat com un dels laboratoris avançats del futur demogràfic: envelliment extrem, baixa natalitat i solitud creixent tant de la gent gran com, cada vegada més, dels joves. El que rarament s’explica és que aquest col·lapse silenciós no només té costos socials i humans, sinó que també genera guanys, i no pas menors. L’estat japonès ha trobat en la mort en solitud de la seva generació de postguerra una font d’ingressos tan estable com incòmoda a escala ètica.
Les herències sense hereus -els patrimonis de persones grans que moren soles, sense cònjuge ni descendència directa- han passat de ser una rara avis jurídica a convertir-se en una línia rellevant de recaptació de l’erari públic nipó. Només el 2024, l’administració va ingressar prop de 129.000 milions de iens (més de 700 milions d’euros) procedents d’aquestes successions, quatre vegades més que fa tan sols una dècada. No és un accident ni un pic puntual: és el resultat directe d’un model social que ha erosionat la família tradicional sense adaptar ni el marc legal ni les polítiques públiques al nou escenari.
Cada herència sense hereus implica processos judicials llargs, habitatges bloquejats i una burocràcia costosa que recau, sobretot, sobre els ajuntaments i els tribunals de família
Aquest flux creixent de patrimonis cap a l’Estat no és neutre: té efectes pràctics, administratius i polítics. Cada herència sense hereus implica processos judicials llargs, habitatges bloquejats i una burocràcia costosa que recau, sobretot, sobre els ajuntaments i els tribunals de família. Però també implica una cosa menys visible: ingressos extraordinaris que arriben sense conflicte social, sense debat parlamentari i sense el cost polític d’apujar impostos o retallar despesa. En un país tensionat per l’envelliment, l’estancament econòmic i la pressió sobre el sistema de pensions, aquest tipus de recaptació resulta tan silenciosa com funcional.
El resultat és una paradoxa difícil d’ignorar: el mateix Estat que constata l’augment de la mort en solitud, la saturació dels jutjats i l’expansió d’habitatges abandonats no té cap incentiu immediat per alterar un sistema successori rígid que, de facto, li garanteix una entrada creixent d’actius. Facilitar testaments, permetre donacions més flexibles o canalitzar aquests patrimonis cap a usos socials exigiria reformes legals, pedagogia pública i una voluntat política clara que, de moment, no figura entre les prioritats del govern de la primera ministra, Sanae Takaichi, que ara per ara es dedica a esprémer el suc dels joves migrants estrangers.
El missatge implícit que el govern envia a les generacions joves és tan silenciós com devastador: en un país on formar una família és cada vegada més difícil, l’habitatge és car a les zones amb feina i la conciliació familiar continua sent una quimera tant per als homes com per a les dones, l’Estat no ofereix incentius reals per construir projectes de vida estables. El contracte social que va sostenir el Japó de la postguerra -treball dur a canvi de seguretat, família i continuïtat- s’ha anat esberlant sense que ningú s’hagi atrevit a proposar de redactar-ne un de nou.
El contracte social que va sostenir el Japó de la postguerra -treball dur a canvi de seguretat, família i continuïtat- s’ha anat esberlant sense que ningú s’hagi atrevit a proposar de redactar-ne un de nou
El resultat és una generació que treballa, cotitza i sosté un sistema que no li promet ni estabilitat vital ni cap mena de retorn simbòlic. Els joves veuen com l’Estat assumeix que no tindran fills, que viuran sols i que, finalment, el seu patrimoni acabarà revertint automàticament a l’administració si no deixen tot lligat. No és un missatge explícit, però és profundament clar: el sistema no espera continuïtat, només gestiona la desaparició del seu propi poble.
Aquesta lògica té conseqüències econòmiques profundes i estructurals. Quan el futur es percep com una línia tancada i no com una continuïtat, la inversió a llarg termini deixa de ser racional. Sense fills, sense hereus i sense horitzó de transmissió, l’acumulació de patrimoni perd sentit econòmic i simbòlic, i el consum esdevé curtterminista i defensiu. L’economia entra així en un estat de gestió de la decadència: menys emprenedoria, menys risc, menys innovació i una dependència creixent d’ingressos improductius vinculats a la mort i no a la creació de valor. Cap model pot dir-se sostenible quan el seu equilibri fiscal descansa, cada cop més, en l’absència de futur.
En aquest context, la normalització de les herències sense hereus com a font estable de recaptació no és neutra: redefineix la relació entre l’Estat i els seus ciutadans més joves. Un sistema que funciona millor quan la gent no es casa, no té fills i mor sola envia un senyal inquietant sobre quin futur considera plausible i acceptable. El risc no és només moral, sinó estratègic: cap economia pot sostenir-se a llarg termini si el seu horitzó implícit és l’extinció ordenada de les generacions que haurien de garantir la continuïtat.
Un sistema que funciona millor quan la gent no es casa, no té fills i mor sola envia un senyal inquietant sobre quin futur considera plausible i acceptable
En lloc d’afrontar aquesta realitat, l’erari i el govern japonès semblen haver optat per administrar-ne les conseqüències. Les herències sense hereus ofereixen liquiditat, però també anestèsia política: permeten ajornar reformes incòmodes sobre fiscalitat, immigració, conciliació, habitatge o sistema successori. Quan una disfunció social genera ingressos previsibles, el risc és que deixi de ser percebuda com una emergència i passi a integrar-se, silenciosament, en el model. El Japó no està gestionant una transició demogràfica; està institucionalitzant el declivi, amb una comptabilitat que quadra avui a canvi d’hipotecar qualsevol horitzó de demà.
El Japó ha aconseguit convertir un fracàs social i demogràfic en una font estable d’ingressos públics. La qüestió ja no és quant continuarà recaptant l’Estat, sinó quant de temps pot sostenir-se un país que equilibra part dels seus comptes amb la mort en solitud de la generació que va aixecar el Japó modern, va assumir els costos de la postguerra i va fer possible el seu lideratge econòmic a Àsia. Quan una societat comença a finançar-se gestionant la desaparició dels ciutadans que més van contribuir al seu èxit econòmic, en lloc de garantir-ne la continuïtat, el problema ja no és pressupostari sinó d’una altra índole.
El Japó pot continuar fent caixa amb la mort dels qui el van aixecar i portar a la cúspide de les economies asiàtiques i mundials, però el que realment està cobrant és una factura a la bestreta del seu propi silenci demogràfic.