Fa només uns dies ens va arribar la notícia que Barcelona havia arribat al 35% de població estrangera, és a dir, nascuda fora d’Espanya. Un de cada tres barcelonins. Sobre el tema ja vaig fer un article d’opinió (El 35% de poc és molt) on deia la meva. Però més enllà de l’opinió que jo pugui expressar, sempre és bo preguntar-se el perquè de les coses. Per exemple, ara que s’ha aprovat, finalment, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, convindria preguntar-se per a què. Més turistes? Més mercaderies? Per tant, intentaré aquí analitzar la conveniència de tenir tants estrangers. Com a mínim, preguntar-nos per què els volem o els necessitem.
El primer que cal fer és una pregunta bàsica. Els que en saben més, o que han demostrat gestionar el país millor que no pas nosaltres, com s’ho fan? És per això que convé comparar-se amb altres ciutats més ben gestionades. A veure:
Llevat dels casos evidents (Londres és l’antiga capital d’un imperi on van a treballar molts dels antics súbdits, i Brussel·les és on van els expatriats de les institucions europees), cap ciutat de les més importants arriba als límits de Barcelona. Per tant, convé preguntar-se: a què venen tants estrangers?
No sembla que els que arriben a Barcelona vinguin a ocupar llocs d’alta tecnologia. No només perquè aquest sector ocupa poca gent (el 4% de la població, segons Idescat), sinó perquè moltes d’aquestes empreses que creiem atretes pel denominat tech-hub són una enganyifa i no són tecnològiques -el cas més punyent va ser el de les 2.000 persones acomiadades de la pretesa “tecnològica” Meta.
Les universitats coneixen aquesta aixecada de camisa que s’amaga darrere del cosmopolita nom de tech-hub. Una prova encara més evident és que el jovent qualificat català que emigra, no torna. Per tant, no sembla que aquest 35% aporti un valor afegit alt. En qualsevol cas, altres ciutats molt més importants que nosaltres no necessiten un nivell de població estrangera tan elevat. Les nostres autoritats haurien de donar-nos explicacions.
Tibant del fil, un es pregunta: i, a escala de país, tenim el mateix problema? Mirem-ho amb comparació amb dos països pròxims (fonts: Insee, Istat i Idescat). Xifres en milions d’ocupats.
| Territoris | Total Població Ocupada | Nascuts a l'estranger | |
|---|---|---|---|
| França | 28,6 | 2,5 | 9% |
| Itàlia | 24,2 | 2,2 | 9% |
| Catalunya | 3,8 | 0,8 | 21% |
Tonem a ser-hi. Què ens passa? Si ho féssim millor que França o Itàlia, podríem no posar cap dubte a la forma en com gestionem aquests recursos. Però no és el cas. Altre cop, una pregunta que no ens fem: per què necessitem més del doble de treballadors estrangers que els països del nostre voltant?
Si a tot el que hem vist fins aquí, mirem el nombre de catalans que viuen a l’estranger, observarem que no és una xifra negligible: 400.000 (5% de la població). I més si tenim en compte que una quarta part estan en la forquilla d’edat de 15-29 anys. Gairebé 100.000 catalans.
En resum: la notícia que ens informa que la xifra d’estrangers que viuen a Barcelona és del 35% ens hauria de preocupar. I no sembla haver estat el cas.