El 35% de poc és molt

Hi ha determinats temes sobre els quals no es poden aplicar anàlisis percentuals. Un clàssic exemple és la distribució de la despesa domèstica. Sembla lògic que una família que ingressa dos mil euros al mes se’n gasti el 35% en alimentació. Que aquest percentatge en menjar se’l gasti algú que ingressa deu mil euros no té sentit. Vol dir que hauria de sopar molts cops al dia! (Com que les dites catalanes acostumen a ser molt descriptives, aprofito el famós “si en té més, que sopi dues vegades!”. És a dir, que el fet de ser ric no justifica gastar més del necessari, ni tampoc et soluciona tots els problemes). En definitiva, 35% pot voler dir moltes coses. I utilitzar-lo per fer comparacions és perillós fins i tot quan s’aplica a un mateix tema.

Si vols saber-ne més

 

   

Xavier Roig-Correos Express? No, gràcies

Aquesta reflexió em ve al cap arran de la notícia que diu que el 35% de la població de Barcelona és estrangera. És a dir, no només no ha nascut a la ciutat. Ni tampoc és natural del país. Tot això ja seria prou inquietant. No, senyor. Aquesta població ha nascut fora d’Espanya. Davant aquest fet, algú pot tenir la temptació de comparar-se amb altres ciutats. Una anàlisi detallada és tema d’un altre tipus d’article. Perquè aquí anem d’opinió.

La primera cosa que em ve al cap és el provincianisme tan barceloní que pot portar a dir animalades del tipus “som com les grans capitals europees!”. I aquí m’agafo a la meva introducció. La ciutat més cosmopolita d’Europa és Londres i, malgrat tot, té un percentatge d’estrangers del 37% -només dos puntets per sobre de Barcelona-.

Però, és clar, comparar-se amb Londres és de babaus. Ha estat la capital de l’imperi més important de gairebé tota la història -sobretot si ens referim a extensió i poder econòmic-. A sobre, és, encara, la plaça financera més important del planeta. Per afegitó, té deu milions d’habitants. I, per acabar-ho d’amanir, no sembla una ciutat on l’ajuntament estigui dominat pel lobby 3T -terrasses, turisme, taxi-. I si ja ho arrodonim del tot, l’anglès no és un problema, ni està en perill d’extinció, em sembla. Per tant, deixem-ho córrer.

"Estem segurs que la Barcelona postolímpica del 35% d’estrangers és millor que la Barcelona preolímpica de la que, almenys molts, gaudíem passejant-nos pels seus carrers?"

Agafem algú que s’hi aproximi. Brussel·les? Ja hi tornem a ser. Ells també tenen un 35% d’estrangers. Però, és clar, encara que podem assimilar-la a Barcelona en nombre d’habitants, estem parlant de la capital administrativa d’Europa. Si li traiem aquesta característica, tampoc ens serveix per comparar.

I si agafem Milà? La Llombardia podria ser una regió comparable. Ho és en qualitats de partida -fa uns anys ens hi podíem mig emmirallar- però, ara com ara, ho hem deixat córrer i ells tenen una renda per càpita de 50.000 euros mentre la de Barcelona és de 35.000. I són, amb París -on, per cert, la població estrangera representa el 20%-, la capital mundial de la moda. A Milà la població estrangera és del 17%.

En resum, un cop més constituïm una excepció que ens porta a preguntar-nos: i tot això, amb quin objectiu? Perquè de la tipologia social i econòmica d’aquest 35% barceloní ja en parlarem un altre dia -el tema, té suc-. Em pregunto: estem segurs que la Barcelona postolímpica del 35% d’estrangers és millor que la Barcelona preolímpica de la que, almenys molts, gaudíem passejant-nos pels seus carrers i que, si més no llavors, ens prometia un futur esperançador -Milà, no pas Rio de Janeiro, estava entre els nostres objectius-?

Fa molts anys que vaig marxar a viure a Sant Cugat i, saben què els dic? Que almenys ara tinc quantificat per què. Quan baixo esporàdicament a Barcelona em sento estrany. Com si fos un visitant, però amb la percepció d’un obvi déjà-vu degradat.