L’any 2025 es tanca amb dues capitals afrontant versions diferents d’un mateix dilema: com sostenir la convivència quan la ciutat deixa de sentir-se com un projecte compartit. Barcelona i Madrid no s’assemblen ni en caràcter ni en model, però totes dues revelen una esquerda comuna: funcionen, sí, però ho fan normalitzant el cansament de qui les sosté.
No hi ha col·lapses ni esclats socials. El que hi ha és quelcom més silenciós: una convivència que deixa de ser un valor col·lectiu per convertir-se en un esforç individual. La pregunta ja no és si poden continuar creixent, sinó si poden continuar sent habitables. El balanç deixa deures pendents que no es poden ajornar.
Barcelona: la ciutat que es pensa sense descans
Barcelona acaba el 2025 atrapada en la seva pròpia vitalitat. És una ciutat activa, exigent, compromesa amb la idea de pensar-se a si mateixa, però cada cop més difícil de viure per a qui l’habita de manera estable. El turisme continua sent imprescindible, però el conflicte entre rendibilitat i vida quotidiana continua sense resoldre’s. La sensació dominant és de desequilibri: la ciutat es consumeix més del que es viu.
El problema ja no és atraure més, sinó cuidar el que existeix. I aquesta cura no depèn de grans gestos urbanístics, sinó de decisions sostingudes que posin la vida diària al centre sense renunciar a la vocació cosmopolita.
El 2025 fa evident una realitat més incòmoda: la convivència s’ha convertit en una feina mal remunerada. Durant anys es va parlar de la diversitat com d’una riquesa automàtica. Avui queda clar que la diversitat sense regles compartides no genera convivència, sinó superposició. Barcelona no està fragmentada, però sí viscuda a diferents velocitats i amb expectatives incompatibles. Qui dorm, qui treballa, qui consumeix i qui visita ja no comparteixen el mateix contracte urbà.
Barcelona no està fragmentada, però sí viscuda a diferents velocitats i amb expectatives incompatibles
El conflicte no és només el turisme o l’habitatge, sinó la desaparició de la idea de “cedir”. A l’espai públic ja no es negocia: es competeix. El soroll, els horaris i els usos del carrer esdevenen friccions constants. No hi ha esclats, però sí un desgast continu que es normalitza.
El més inquietant és que la ciutat continua sent educada. No esclata. Però la cortesia comença a substituir el vincle. Es tolera més del que es comparteix. Barcelona sap conviure en teoria, però ha perdut claredat sobre per a qui conviu. Sense aquesta resposta, la convivència deixa de ser un tret cultural i es converteix en un esforç desigual.
Els deures incòmodes de Barcelona
- Tornar a legitimar el dret a quedar-se. Viure, envellir i criar a la ciutat no pot ser un privilegi.
- Redefinir les regles de l’espai compartit sense culpa: cuidar no és permetre-ho tot.
- Sostenir la comunitat més enllà del relat: menys activació simbòlica i més continuïtat real.
Madrid: la ciutat que corre sense mirar-se
Madrid no es pregunta tant qui és com fins on pot continuar absorbint. El 2025 confirma la seva energia: feina, oportunitats, moviment constant. No promet equilibri, promet possibilitat. I molts continuen acceptant el tracte.
El preu és clar: la convivència no es construeix, s’ajorna. Funciona mentre ningú no s’aturi. El conflicte és silenciós: jornades llargues, distàncies extenses, barris on es dorm, però no es viu. Madrid no expulsa, desgasta. No et diu que no pertanys, però t’obliga a demostrar cada dia que mereixes quedar-t’hi.
Madrid no expulsa, desgasta. No et diu que no pertanys, però t’obliga a demostrar cada dia que mereixes quedar-t’hi
L’habitatge és provisional, el barri és logística, el carrer és trànsit. Es conviu des de la resistència individual, no des de la cura col·lectiva. El 2025 es normalitza el cansament: pots ser-hi, però no demanar massa. Pots créixer, però no aturar-te.
Madrid ha convertit la manca d’arrelament en virtut. Funciona com un present continu on tot és útil i intercanviable. Aquesta obertura, que sempre va ser una fortalesa, comença a mostrar el seu cost: no hi ha memòria compartida, només rotació eficient. La convivència no es trenca perquè mai acaba de formar-se. Hi ha amabilitat, però poc compromís; com en un gran aeroport on tot funciona i ningú no pertany del tot.
Els deures silenciosos de Madrid
- Valorar l’arrelament sense confondre’l amb immobilisme.
- Crear espais i temps per a la trobada no productiva.
- Deixar de romantitzar el cansament: viure esgotat no és cap mèrit.
El deure compartit
Barcelona i Madrid comparteixen un repte: tornar a tractar la convivència com un bé públic. Avui depèn massa de la resistència personal, del salari o del moment vital. Aquest model s’esgota.
Una ciutat que no se sent no és un lloc per viure, sinó un lloc per passar
Barcelona ha d’aprendre a cuidar sense asfixiar. Madrid, a aturar-se sense col·lapsar. Si l’any que entra no serveix per a això, no hi haurà una crisi visible. Hi haurà quelcom pitjor: ciutats que funcionen, però no se senten. I una ciutat que no se sent no és un lloc per viure, sinó un lloc per passar.