Vam arribar a la cabana que havíem llogat pels propers tres dies de nit. Tot era fosc i amb prou feines es veia el que hi havia més enllà de la primera renglera d’arbres. Durant molts anys em va fer por la foscor. Ara, amb gairebé trenta anys, m’agradaria pensar que ja les he superat, totes aquestes coses, però el cert és que entre treure les bosses del cotxe i entrar-les per la porta vaig passar uns moments de tensió. Una tensió que augmentava amb la meva parella fent shhht cada cop que sentia un soroll estrany. La cabana tenia un porxo bonic amb dos balancins de color vermell, com a les pel·lícules i tal com m’agrada a mi. Des de petita he tingut una devoció especial pels porxos. Vam cuinar i vam anar a dormir, cansats pel trajecte. Jo tenia ganes de saber com seria el nostre inhòspit escenari nocturn un cop sortís el sol l’endemà al matí.
Els dies abans d’arribar a Texas vaig estar molt espantada. Els recents esdeveniments al país, sumats al fet que no soc exactament una local i tinc un accent força espanyol al seu entendre, em feien témer que això tingués alguna repercussió important. Tampoc no van ajudar els amics i familiars que contribuïen amb les seves històries d’aquella vegada que un cosí va anar als Estats Units i li va passar no sé què. Des d’Europa, tot el que rebem són males notícies de com el que havia estat el millor país del món ara fa aigües entre posicionaments radicals dels seus polítics, una davallada important dels drets socials i civils i un estat del benestar inexistent que deixa cada dia més persones en la pobresa o el deute etern mentre uns pocs, cada cop més pocs, viuen com autèntics déus de l’Olimp.
Però, com a la cabana, quan es va fer de dia l’endemà al matí, vaig poder veure que, en realitat, tota aquella inhospitalitat amagava una cara amable entre les fulles seques i el so de mil ocells. No és cap secret que Texas no és el lloc més verd del planeta, però aquesta característica no fa que no sigui un lloc especial. Vam passar el matí fent voltes per la propietat de la cabana, sentint els ocells i veient com les tortugues es banyaven a la bassa que hi havia a una milla —mesura estranya que encara no ens fa el pes— de la cabana.
Per dinar vam decidir que The Forge, a Ben Wheeler, era l’escollit. Era diumenge, un dia tranquil, i sabíem que segurament molts llocs estarien tancats. I, oh mama, sort que hi vam anar. No només ens vam trobar el que segurament era el poble més profund de l’estat més profund d’un país que, ja en si, és profund, sinó que aquell bar era una espècie de cafè de la Marina local. Hi havia tots els personatges que t’hauries trobat en un western, en una pel·lícula d’aquelles que l’avi mirava els diumenges a la tarda. Hi havia un home amb un cinturó platejat decorat amb pedres precioses i una espàtula a la butxaca del darrere dels texans; un altre que ballava al ritme del concert dels joves, que anaven vestits de hippies dels setanta —encara no sabem si aquelles eren les seves pintes habituals o un homenatge a la música que feien—; una senyora que podria ser la cosina de la Dolly Parton; una noia preciosa vestida amb un vestit de quadres.
No és cap secret que Texas no és el lloc més verd del planeta, però aquesta característica no fa que no sigui un lloc especial
A mesura que la música avançava, la nostra cambrera ens va dir: "Darling, can I have your drinks?" i ens hi vam quedar a dinar. No hi havia cap altra alternativa possible: el que per a nosaltres sempre ha estat divertit —mirar les persones en el seu hàbitat natural— ara es presentava de manera única. "En podries escriure un llibre, de tota la gent d’aquest local", em va dir la meva parella. I ho vaig considerar profundament. Tenia ganes de preguntar com es deien, quina era la seva relació, quins eren família i quins no, quins eren amics i quins feia setmanes que no es parlaven per un malentès. Hi havia tant a observar que el concert se’ns va fer curt. Ningú no es va atrevir a parlar amb nosaltres, ni nosaltres amb ells, però eren simpàtics dins de la seva actitud esquerpa.
Quan vam marxar, ja a mitja tarda, estàvem gairebé cansats de tanta observació i pensàvem que havíem d’aprendre millor l’idioma l’un de l’altre per poder parlar més obertament en aquell escenari. "Mira, ens ha sortit prou bé el dinar, perquè no hem pagat res i hem assistit a un concert", li vaig dir mentre recollíem per marxar. "Ariadna, si comptem el preu per actor o actriu, ha estat un regal!" En aquell moment van entrar nous membres de la companyia i uns altres van sortir a fumar. Hi havia dues criatures pintant l’entrada amb uns guixos gegants, i un gos assegut que se’ls mirava.
El patriotisme traspuava de les seves vestimentes: la meitat anaven amb barret de 'cowboy' i l’altra meitat amb botes, texans i un estil molt ben estereotipat
Quantes persones d’allà devien ser el que considerem MAGA? Què devien pensar, ells, d’aquell sequeral? El patriotisme traspuava de les seves vestimentes: la meitat anaven amb barret de cowboy i l’altra meitat amb botes, texans i un estil molt ben estereotipat. Tots conduïen cotxes enormes per a les proporcions europees, i eren molt més grossos que nosaltres. Però què en pensarien, aquests personatges, d’Amsterdam, de Barcelona, del que per a nosaltres es considera el countryside? Els agradaria menjar tapes o anar a passejar al costat de la platja havent dinat? Serien feliços anant a tot arreu en bicicleta? Ens haurien tractat de la mateixa manera si no fóssim blancs?
En tota l’estada a Texas vaig trobar que no només som persones molt diferents, sinó que, en general, són gent extremadament amable. Cadascú anava a la seva; ells no et preguntaven si tu no preguntaves i eren molt respectuosos amb les barreres personals, però si bé des de lluny eren esquerds, de prop eren tendres i propers. Vaig arribar a Texas enfosquida i guiada per les ombres del que semblava un lloc inhòspit, una mica recelosa del que hi pogués trobar. Però després d’uns dies allà, i havent-hi anat a unes quantes Forges més, puc dir que l’aridesa del lloc es compensa amb la calor de la seva gent. El que tinc clar, tanmateix, és que no els parlaré de política. No saps mai què et pots trobar darrere d’un somriure obert. I quan viatges, és millor si y’all have a good day today.
Aquest article ha estat escrit a quatre mans per Ariadna Romans i Olaf Bon.