Tinc la crisi dels 30

Fa dos dies que faig preguntes a la meva mare. La pobra dona deu estar contenta que hagi tornat per allà a dalt, a Amsterdam, durant unes setmanes. Ella diu que no, però jo sé que li he inflat el cap, i la raó és que fa uns dies que dono moltes voltes a això de fer-me gran i de les decisions vitals. Sento, d’una manera estranya, que a mesura que s’acosta el meu 29è aniversari, entro perillosament a la trentena i, amb això, a una nova etapa vital. No és que em faci por fer-me gran, però m’hi sento. Em sento el cos cansat, sento que els meus gustos canvien i que allò que als vint anys em tornava boja ara em fa una mandra terrible, i em fa por pensar que ara entraré a una etapa on tot serà un sobreesforç o ja no tingui tantes ganes de fer res.

Em fa por perdre la motivació, o convertir-me en una d’aquestes persones adultes que han llançat la tovallola en qualsevol prospecte d’una vida millor. Moltes persones diuen que quan passes els trenta et tornes a sentir jove de nou. La meva mare diu que aquestes coses són normals i no he de preocupar-me. “Ari, el teu problema sempre ha sigut que penses massa”, em diu rient mentre em dona la meva tassa de cafè. Li somric i xarrupo l’espuma de sobre. Fa una mica de ràbia que, en aquest tipus de converses, sempre acabi tenint raó ella.

"No és que em faci por fer-me gran, però em sento el cos cansat, sento que els meus gustos canvien i que allò que als vint anys em tornava boja ara em fa una mandra terrible"

No és exactament que em senti com una persona anciana; al cap i a la fi, en faré 30, no 80, però sí que noto que el pes de l’experiència cada cop ocupa més espai al que abans feia “per provar i a veure què passa”. Ara gaudeixo més de les coses més normals: de tenir la casa neta, d’anar a dormir aviat un dia de cap de setmana, d’anar a fer un passeig amb una amiga o amb la meva parella, de sentir els rajos de sol o els flocs de neu caure per la finestra abans de despertar-me. No és que abans no gaudís d’aquestes coses, però no eren tan importants. No és que hagi canviat substancialment, és que crec que la meva escala de prioritats i valors està canviant. Bé, això, i que noto que el meu cos està més cansat que abans.

Amb vint anys una ressaca tenia una durada de màxim una l'endemà al matí, i es curava ràpidament amb un paracetamol i un suc de taronja. Ara, si bec una copa més de vi a un sopar entre setmana, l’endemà no valc per res. Evidentment, no és un drama, i tinc la sort de tenir un cos sa quan m’acosto a la tercera dècada completa de la meva vida, però són coses que et fan reflexionar i, sobretot, posar-te en perspectiva que la teva etapa de la primera joventut ja s’ha acabat i no tornarà. Aquesta potser és la cosa que fa més por: no poder tornar enrere. Ja no seré mai més una persona jove i esbojarrada, perquè ara ja sé que les coses que dic tenen conseqüències i que la cautela i la por d'equivocar-me em trauran sovint de situacions en què potser no necessitava.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-La segona adolescència?

Ara ja sé que si faig les coses ben fetes no sempre tindré els resultats que volia, que el meu esforç no sempre és proporcional al meu reconeixement, que el meu codi postal té molt més a veure amb els meus resultats del que em pensava. Ara ja no faig (tantes) coses que no em venen de gust. Encara em costa, però he après a dir que no. Tinc més coses a perdre perquè, bàsicament, les meves pertinences i la meva vida és una mica més que la maleta que arrossegava amunt i avall de casa els pares a Barcelona cada cap de setmana. Ara ja he perdut persones importants, i sé que val la pena anar a veure els avis més sovint. Tinc allò a què els adults es refereixen com a “dos dits de front” i ja sé què puc esperar de certes situacions. No ser ingènua, en realitat, no està gens malament.

"Ara ja no perdo tant el temps, però dubto més dels passos, i la consciència dels meus límits i les meves circumstàncies té més pes del que em sembla"

No és una crisi en el sentit que vingui res pitjor, sinó que és un moment en què m’adono de les realitats: que ja no soc una dona que s’enfronta a un món desconegut, sinó que ara ja conec les normes del joc i, a la vegada, això fa que hi sàpiga jugar millor, però també que tingui menys excuses i més riscos. Ara ja no perdo tant el temps, però dubto més dels passos. La consciència dels meus límits i les meves circumstàncies té més pes del que em sembla. En diuen crisi dels 30 i la tinc abans dels 30 per una raó: és un número que marca un canvi, un salt d’etapa que et portarà a un nivell de vida que, vist des de fora, no és tan divertit com els vint. Però vist des de dins, oh, crec que quedar-me a casa un dissabte i llegir al costat del foc sense sentir fomo, m’encantarà.