El primer que veus quan arribes a Macassar és una gran mesquita amb 99 torres. És taronja, el que fa que la vegis d’una hora lluny, i a la nit roman com una gran ombra al costat de la costa de la ciutat. Està orientada a l’oceà, i està posicionada no només a un lloc estratègic pel que fa a paisatge, sinó també a escala geogràfica. A darrere d’aquesta mesquita hi ha un hospital terroríficament gran, fosc d’un material com si fos marbre, que bé podria ser un hospital o bé podrien ser els headquarters de Mordor. És dels edificis més lletjos que he vist mai, i a la nit la il·luminen amb unes llums blaves i verdes que et fa sospitar de què et volen comunicar. Hom té la sensació que et volen convèncer que, en realitat, no són dolents; fet que a mi encara em fa sospitar més de les seves intencions.
Des de l’hotel on m’allotjo tinc una vista fantàstica de la ciutat. Jo diria que les millors vistes de la ciutat, però tampoc en conec cap altra. Estic aquí per unes jornades de la universitat on, amb participants provinents de tot arreu del món, però sobretot dels Països Baixos, Sud-àfrica i Indonèsia.
La idea de les jornades és comparar la nostra vivència de l’aigua i la manera com els nostres entorns les conceptualitzen, i per fer aquest intercanvi utilitzarem diferents tècniques: l’acadèmica, l’artística, el cinema, l’activisme i l’esport. Tenim artistes, activistes, líders d’iniciatives ciutadanes, grups de resistència indígena, dissenyadors, directors de cinema, professors, cantants, investigadors, submarinistes professionals, activistes, doctorands i una escriptora. És una barreja fantàstica de persones que ens entenem en una espècie d’anglès trepitjat per diversos accents barrejat amb xosa, bahasa, rimba i portunyol. Les jornades es duen a terme a l'illa de Barang Lompo i, per a moltes de nosaltres, serà la primera vegada que vivim la temporada de pluges. Mai a la vida, ni tan sols en el pitjor dia a Amsterdam, he vist tanta aigua caure del cel.
Una de les activitats de la jornada va ser visitar una escola fundada per una de les participants del taller. Es tracta de la Butet Manurung, una activista que ha creat més de disset escoles a Sumatra en els territoris dels Orang Rimba i a altres indrets d’Indonèsia. Ha desenvolupat un mètode pedagògic propi que permet aprendre a llegir i escriure en la llengua local en només dues setmanes. La seva tasca ha estat reconeguda internacionalment i, fins i tot, la casa Barbie li va dedicar una nina dins la col·lecció Barbie Role Models.
El projecte de Center Point of Indonesia ha desplaçat a milers de famílies que s’han quedat sense recursos i sense accés al mar de la nit al dia
Una de les seves escoles més singulars no es troba ni a Sumatra ni en cap comunitat indígena, sinó al cor de Macassar, al costat de l’espai que avui es coneix com a Center Point of Indonesia. Abans, aquell lloc havia estat un barri de famílies i comunitats de pescadors i pescadores, avui és un barri turbocapitalista de grans infraestructures enlluernadores pensat per classes adinerades i estrangers. El projecte ha desplaçat a milers de famílies que s’han quedat sense recursos i sense accés al mar de la nit al dia, fet que ha ocasionat una forta resistència, manifestacions i accions per a la reclamació de les terres.
Visitar l’escola va ser emocionant: és colpidor veure com les petites accions d’algunes persones poden transformar vides. Alhora, també vam constatar com aquell espai ha estat convertit en un centre comercial descomunal i estèticament agressiu, accessible només per a una minoria privilegiada de la ciutat.
Una altra de les activitats que vam fer va ser trasplantar corall. El més endins que he anat mai de l’oceà és fins on xiulen les orelles quan m’enfonso, o fins que els ulls oberts a sota l’aigua em piquen massa per continuar nedant. Tanmateix, l’últim dia a Barang Lompo el vam passar amb un grup de submarinistes de Wakatobi que ens van ajudar a plantar corall per tal que la comunitat de l'illa continués tenint menjar pels seus peixos.
La pesca és el seu principal mitjà de subsistència, de forma que transpantar corall té una doble funció: la sostenibilitat d’un hàbitat natural i de les seves persones
La pesca és el seu principal mitjà de subsistència. Per tant, aquest acte tenia una doble funció: la sostenibilitat d’un hàbitat natural i de les seves persones. No soc submarinista, tampoc una gran fan del fons marí. Sempre dic que volar no em fa massa gràcia, però com a mínim volant pots caure a algun lloc; l’oceà se’m presenta com aquesta cosa on et perds per sempre i de la qual no hi ha escapatòria. Però el meu amic Gego i un altre company em van acompanyar i a la que no me’n vaig adonar estava a vuit metres sota l’aigua nedant a sobre d’una barrera de corall.
Després del taller, m’he quedat uns dies a la ciutat. Han estat jornades de desconnexió, però també d’aprendre i gaudir: del menjar local, d’un entorn tan diferent del de casa i d’observar com s’articula una ciutat pràcticament sense espai públic. No és una característica exclusiva de Macassar, sinó d’aquelles ciutats immerses en un procés de construcció constant. M’ha agradat passejar pels carrers i interactuar amb les persones locals, tot i que l’obsessió per fer fotos m’ha sorprès moltíssim. També he aprofitat per visitar alguns rastres de l’època colonial, com el Fort Rotterdam, així com alguns dels vaixells del port.
Macassar és una ciutat que concentra història, innovació i totes les tensions del nostre temps. Ha estat un plaer poder-la conèixer una mica més a fons gràcies a persones locals com la Hirah, l’Isdah i el Gego.