Per poc que parem l’orella en determinats ambients, comprovarem que certs col·lectius (professionals o no) tenen el seu propi argot. Paraules i expressions que han esdevingut un codi intern i que són totalment inintel·ligibles per a qui no formi part de la família. Ens podem trobar totalment exclosos d’una conversa si no coneixem certes expressions. Com a exemple, imaginem-nos amb el que podem sentir en una xerrada entre dos metges si volen deixar-nos de banda...
El sector immobiliari, lògicament, també té el seu argot. En determinats casos, a més, algunes expressions estan camuflades rere un acrònim. I per si no fos prou, a sobre, amb anglicismes. Com per exemple, BTR, build to rent, construir per llogar. Els que sou del ram ja sabeu de què va la cosa, però en un moment en què l’habitatge és un dels grans problemes de la societat, cal que aquest concepte arribi al gran públic.
Des que fa un parell d’anys vaig començar a publicar articles sobre el món immobiliari, m’he sentit dir que em queixo molt i que proposo poc per mirar de resoldre el problema de l’habitatge. Doncs aquí ho teniu, la primera alternativa concretar que llanço per millorar l’accés a l’habitatge és aquesta, BTR, construir per llogar. Per un doble motiu.
Primer, l’oferta. És evident, només cal veure les dades, que les polítiques endegades per l’administració (govern central, però també Generalitat i ajuntaments) han fulminat l’oferta de lloguer. Davant de la desprotecció enfront dels llogaters que tenen els propietaris, molts d’ells (ja siguin fons d’inversió, grans tenidors o petits propietaris) han decidit resoldre el tema posant els seus pisos a la venda. En paral·lel, davant d’unes expectatives de renda que no es poden acomplir per l’entrada en vigor del topall de lloguers, tres quarts del mateix: més pisos a la venda. El resultat és que el mercat de compravenda es manté força actiu (la contenció dels tipus també hi ajuda), però l’oferta de lloguer va minvant dia a dia de manera preocupant.
És evident, només cal veure les dades, que les polítiques endegades per l’administració (govern central, Generalitat i ajuntaments) han fulminat
l’oferta de lloguer
Segon, la demanda. La petició d’habitatges de lloguer és una realitat. D’una banda, no tothom té la capacitat per poder comprar un pis. De l’altra, hi ha qui descarta la compra per no lligar-se 30 anys (la durada d’una hipoteca estàndard) a una ubicació concreta. O també per concepte: si bé la saviesa popular dels catalans sempre ens recorda que llogar és llençar els calés, hi ha qui contràriament considera que això de no llogar per no llençar els calés sigui una decisió tan sàvia.
La urgència és tan clamorosa que trobo incontestable la necessitat d’ampliar l’oferta de lloguer. I la necessitat és tan gran que no podem anar amb pedaços. Tot suma, però el típic projecte del promotor local (els que som de poble en coneixem uns quants) que aborda promocions de vuit o deu pisos són totalment insuficients, no passa de ser una gota en un oceà. Necessitem grans promocions de gent disposada a invertir grans quantitats de diners per satisfer la demanda actual. Fixeu-vos el que dic: grans promocions i grans inversions. Grans promocions perquè l’oferta actual és pírrica. La demanda està a anys llum de poder estar mínimament satisfeta. I grans inversions perquè la construcció d’habitatges és molt cara. I molt lenta. Aquesta lentitud no es deu només al mateix procés de construcció sinó també a tota la burocràcia que comporta.
Necessitem grans promocions de gent disposada a invertir grans quantitats de diners per satisfer la demanda actual
I clar, si pensem en grans inversors que tindran un retorn a mitjà o llarg termini, la resposta és fàcil: o grans corporacions o fons d’inversió. Em sap greu per tots aquells que quan llegeixen grans corporacions ja pensen en conxorxes amb l’administració i que quan senten fons d’inversió acaben posant per defecte el qualificatiu de voltors al darrere. Amb aquest panorama, la pregunta és evident: si hi ha “mercat”, com és que corporacions i fons no s’hi posen? Com és que no tenim grans promocions enfocades al BTR en marxa? La resposta és de sentit comú: inseguretat. I la inseguretat apunta clarament a l’administració.
Cal una regulació que faciliti els projectes BTR i els converteixen en una opció viable. I quan dic viable no m’estic referint a assegurar que la construcció de grans promocions arriba a la seva fi en condicions i terminis (a ningú li cau la cara de vergonya sabent que una llicència d’obres suposa entre dotze i divuit mesos en moltes ciutats?). M’estic referint també que cal assegurar que a mig partit no es canviaran les regles del joc. (És obligat recordar aquí el que va passar fa cosa de deu o dotze anys en projectes d’energies renovables, legislant de manera retroactiva!).
Dèiem abans que el BTR té un horitzó a molt llarg termini, ja que preveu que la possible rendibilitat de la inversió via lloguers és cosa de molts i molts anys. Si no hi ha garanties d’estabilitat passarem -diria que ja hi hem passat- del “que inventen ellos” al “que construyan ellos” (amb permís de l’Unamuno...).