Els últims anys no s'han viscut estius qualssevol a Catalunya. Aquest 2025, als habituals rècords de temperatures i de visitants s'hi ha sumat un seguit de manifestacions de diferents sectors relacionats amb el turisme. Des de la vaga dels socorristes a Barcelona fins a les protestes de l'hostaleria, i sense oblidar la seva denúncia de la pèrdua de poder adquisitiu, UGT Catalunya ha estat molt actiu durant les vacances.
En rebre VIA Empresa a la seu del sindicat de Rambla del Raval, el secretari general, Camil Ros (Barcelona, 1972), reconeix que aquests dies ha descansat poc. Fa uns dies se'l va veure al capdavant d'una mobilització amb 150 sindicalistes a la capital catalana. El nou curs es preveu intens, no només per les disputes que encara perduren del juliol i l'agost, sinó d'altres temes cabdals com la reducció de la jornada laboral o l'OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell, que també preocupa el sindicat.
Com s'explica que Catalunya tingui xifres rècord de turisme, que el sector facturi més que mai i que avui encara es denunciï precarietat entre els treballadors?
Perquè el sector és així de dolent i al final acaba pensant només en ell. Amb aquesta situació en concret arribarà un dia en què es fotran un tret al peu. Potser hem sobrepassat el límit de turisme que hem de tenir, especialment en el cas de ciutats com Barcelona o llocs molt massius de la Costa Brava i Daurada, i hem de plantejar un altre model de gestió. No cal renunciar estrictament al turisme, però quan parlem d'apostar per la qualitat del turisme no hem de mirar només les instal·lacions dels hotels, sinó també la qualitat de l'ocupació.
És la principal queixa que heu exposat aquest estiu.
És una contradicció que aquest any es visualitza en el conveni. Hem estat negociant des de l'any passat i estan callats. Anys enrere, les patronals ja havien fet la trampa de no signar l'acord fins passat l'estiu perquè així s'estalviaven l'increment salarial a la gent de temporada. Són una mica garrepes i tot plegat és de mal gust, però ja ens trobem en aquest estadi.
Tenim dos exemples molt clars: llocs punters turístics com les Balears van signar un conveni abans de l'estiu que preveia un 13% d'increment salarial en tres anys, mentre que a Canàries és al voltant del 10%. Per què no podem fer un acord similar o fins i tot més gran aquí?
Per què no?
Perquè les patronals d'hostaleria tenen molt poca responsabilitat. Després demanen i es queixen, quan són ells mateixos els qui estan més centrats en el seu negoci i no pas en el sector. Els falta una visió global sobre què és el turisme. Perquè el turisme no només és allà on ens allotgem o allà on mengem, sinó tota l'activitat econòmica que genera al voltant. I mentre que amb la indústria hem pogut anar fent elements d'estabilitat i de qualitat en l'ocupació, en el sector d'hostaleria, com es veu, és molt complicat.
Algunes entitats empresarials com el Gremi d'Hotels de Barcelona defensen apostar per un perfil de turista prèmium en lloc de tenir una Barcelona massificada. Ara que parlava de canviar el model, aquest pot ajudar a crear ocupacions de més qualitat?
No, perquè continuen pagant el mateix a les persones que netegen les habitacions. O bé els paguen el conveni pelat o busquen ETT i similars. Haurien de ser corresponsables. Hi ha hotels a Barcelona als quals una o dues nits costen el mateix que el salari mensual de la persona que neteja l'habitació. A més, en aquest cas no succeeix el mateix que a l'hostaleria, on hi ha un producte perible. Els hotels només són unes instal·lacions que s'han de mantenir i, per tant, els marges són molt més elevats que en un restaurant. En canvi, són els que després no tenen aquesta visió de grup. Cal ser realista: només amb el turisme d'elit i amb els que compren a les botigues de passeig de Gràcia no fem.
"Hi ha una sensació de bloqueig per part de Foment del Treball; ens agradaria que apostés més pel diàleg i no mirés només pels seus interessos"
Però, sobretot, en el cas del turisme el que cal regular són els apartaments turístics. Són una activitat econòmica com qualsevol altra i encara no està regulat estrictament com a tal, contràriament amb el que succeeix quan es crea una empresa, per exemple. Tot plegat és el que ha fet que la gent que viu i treballa a Barcelona o la majoria de poblacions turístiques tingui problemes d'accés a l'habitatge. Per tant, estan generant un problema indirecte molt important a la societat. És evident que amb tot el que està passant cal una regulació del sector turístic. Calen grans pactes, però si no ens entenem ni amb el conveni, com arribaran aquestes patronals a acords més enllà d'això?
Tant patronals com sindicats sempre heu defensat el diàleg i la negociació col·lectiva. Quina és la relació actual?
En alguns sectors arribem a acords, tot sigui dit. Però hi ha una sensació de bloqueig patronal, especialment per part de Foment del Treball. Ens parlen d'infern fiscal, però al mateix temps volen ajuts polítics a les empreses. Com s'entén? És a dir, les empreses de Foment del Treball treballen a pèrdues? És clar que no. Doncs l'estat del benestar tampoc pot anar a pèrdues. Si volem més estat del benestar, si volem ajudar més a les empreses, necessitem recaptar més impostos. Per tant, cal un model de finançament i una visió global.
Tan diferents són les dues visions?
Per exemple, en qüestions de salut laboral i de sinistralitat, hem estat a punt d'arribar a un acord amb la Generalitat pel que fa a alguns aspectes concrets de seguiment del sistema del treball. Doncs Foment no hi va voler jugar.
D'altra banda, especialment en el tema de la reducció del temps de treball, sembla que sigui la fi del món. És una posició antiga, de lobby tronat. La legislació laboral de les 40 hores es va decidir fins i tot als anys vuitanta, i des de llavors han passat 40 anys. És temps d'actualitzar-la. Les empreses no han d'apostar només per tenir la millor tecnologia, sinó també els millors treballadors. Fa anys, l'objectiu principal dels nostres pares i avis era acumular el màxim d'hores extres possibles, mentre que les generacions actuals valoren molt més el temps per fer altres coses i prefereixen treballar menys. Ens agradaria que Foment del Treball apostés més pel diàleg i no mirés només pels seus interessos.
Llavors, no existeix cap infern fiscal per a les empreses?
No, és mentida. Per començar, en alguns aspectes tenen una fiscalitat més baixa que els treballadors. Els estats que gaudeixen de més benestar paguen més impostos que nosaltres. Per tant, segurament encara ens falta pagar més impostos per tenir un estat del benestar més potent.
Aquests que demanen més ajuts públics que ho expliquin, perquè és una cosa o l'altra. L'ampliació de l'aeroport la pagarà Foment del Treball o la pagarem amb diners públics? Les inversions que s'han de fer a Rodalies les pagarà Foment del Treball perquè la gent arribi puntual a treballar o es pagaran amb impostos? No pots demanar més infraestructures, més inversió pública i menys impostos. Nosaltres hem d'estar a nivells estàndard de països nòrdics. Sense el fred, però amb una fiscalitat superior.
Més d'un cop li hem sentit dir al conseller d'Empresa i Treball, Miquel Sàmper, que els últims anys s'ha demonitzat l'empresari. Vostè té la mateixa sensació?
Jo crec que no. Hem arribat a acords en molts àmbits i quan no ho fem, ho denunciem. El que sí que podem dir és que l'empresari alguna vegada pren una posició molt egoista. Es pensa que té la veritat absoluta i que no fa res malament, i si algú ho fa és l'Administració o els treballadors amb l'absentisme. Ara bé, també hi ha empresaris que sí que demostren un compromís. Amb aquests no tenim cap problema. Al final, empresaris n'hi ha de bons i de dolents, tal com succeeix amb els treballadors o els gestors públics. Per tant, no crec que se'ls hagi criminalitzat, i si s'ha fet han estat sectors o actituds molt concretes. En cap cas de manera general.
"No crec que s'hagi demonitzat l'empresari, però és cert que alguna vegada han tingut posicions molt egoistes"
Fa dos mesos, UGT Catalunya va denunciar la pèrdua de poder adquisitiu malgrat recuperar nivells d'inflació previs a la guerra d'Ucraïna. Què hem fet malament com a país per arribar a aquesta situació?
Quan es van apujar els preus amb la inflació va ser perquè el cost de les matèries primeres es va incrementar, però un cop es va reduir, hem vist que els preus no s'han abaixat. L'increment salarial mitjà acumulat en negociació col·lectiva és del 3,30%, aproximadament. Si mirem els increments dels preus, veiem que tenim un problema amb certs productes d'alimentació.
Fa uns dies, al Penedès es va produir una tractorada pel tema del raïm. A quant pagarem l'ampolla final? Segurament, més cara que l'any passat. En canvi, als qui cullen el raïm se'ls hi està pagant menys que el 2024. Hi ha un problema entre intermediaris i elaboradors, i aquest diferencial s'ha d'aprimar. Tot plegat s'està reproduint amb altres productes del mercat o també amb el preu de lloguer. La societat cada cop més té un problema de poder adquisitiu, perquè amb els mateixos diners cada cop costa més viure. Al final, això pot acabar petant, com ha succeït en altres llocs.
Amb el salari mínim interprofessional d'avui es pot viure bé?
No, perquè el salari mínim interprofessional ha de ser el 60% del salari mitjà, segons marca Europa, i amb els 1.184 euros bruts mensuals encara no hi arribem. A Catalunya hauríem d'estar a prop dels 1.400 euros, o sigui que encara ens queda un marge per aconseguir.
Avui, amb un SMI segur que no et pots independitzar. La gent no comparteix pis perquè sigui una moda entre els joves, sinó perquè no poden llogar-ne un. Sempre explico que em vaig independitzar sol a mitjans dels anys noranta i amb un sou per sota de l'SMI, i encara així em podia pagar el lloguer. Actualment, quantes persones de 25 anys es poden pagar un pis d'una o dues habitacions?
O, per què els vehicles cada cop són més vells? Perquè ens agraden els cotxes vintage? Perquè no és possible canviar-los. Hi ha un problema real de poder adquisitiu i penso que governs i sobretot patronals haurien de tenir més responsabilitat.
Abans ha mencionat l'absentisme, que és una de les principals preocupacions dels empresaris. A vostè també li preocupa?
A mi em preocupa que hi hagi gent que pugui agafar la baixa perquè té problemes de salut. I les baixes que han crescut més són les de salut. Jo em preocupo pel treballador. Casualment, amb el tema de l'absentisme, més enllà que la mitjana hagi pujat, trobem que hi ha empreses on ha repuntat i d'altres on n'hi ha menys. Per tant, el que hauríem de mirar és en aquelles empreses on hi ha més absentisme, per què es produeix? I en aquelles on n'hi ha menys, per què no se'n produeix tant?
I quina és la conclusió?
Tenim uns ritmes de treball que cada cop generen un estrès més profund. La covid-19 no només va tenir un efecte en xifres macroeconòmiques o d'infeccions, sinó que també va fer mal a la societat. Les qüestions relacionades amb la salut mental van créixer, i d'això sembla que no se'n parli. A la sanitat pública no hi ha prou metges per temes relacionats amb la salut mental.
També cal dir que a Catalunya hi ha llistes d'espera més llargues, fet que estén el temps de baixa. Tot plegat s'hauria de mirar amb molta més profunditat, però hi ha una tendència a criminalitzar. Sembla que si un treballador s'agafa la baixa per salut mental estigui fent comèdia. Ens cal més cultura amb aquest tema.
No m'ha quedat clar, però, com ho solucionaria.
És que l'absentisme no neix de l'atzar i del teatre dels treballadors, que és el que ven l'estereotip del discurs patronal. Fa poc discutia amb un empresari d'una companyia precisament no gaire petita, i em va dir que l'absentisme li creixia, entre altres coses, perquè cada cop hi ha més permisos retribuïts. Si es compta com a absentisme un permís de conciliació, que és un dret laboral, ja es veu que hi ha molta trampa. No crec que la gent s'agafi les baixes per gust, sobretot les que són més llargues.
"Els empleats del sector bancari sembla que treballin en un basar en lloc d'una oficina; els fan vendre neveres, mòbils, ordinadors..."
Hi ha un altre tema de màxima actualitat que és l'OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell. UGT Catalunya ha estat molt activa per l'afectació que aquesta pot tenir sobre les plantilles. Creu que els treballadors han estat els grans oblidats d'aquesta operació?
Els treballadors, especialment d'UGT, han tingut una posició contrària a l'OPA perquè pot aguditzar encara més una situació de precarietat que viu el sector de la banca. Abans de la crisi del 2008, tothom volia treballar a la banca. I abans del 2000, encara més. Les condicions laborals i l'estabilitat eren molt bones, malgrat algunes trampes com el fet que la gent es quedés a l'oficina a treballar a la tarda i no cobrés.
Després del 2008, però, van acomiadar les persones amb millors condicions i els nouvinguts ja tenien unes molt llunyanes a les anteriors. A vegades, sembla que alguns estiguin més aviat treballant en un basar en lloc d'una oficina bancària, perquè els obliguen a vendre neveres, televisions, mòbils... I cada cop que hi ha una fusió, si al mateix carrer hi ha dues oficines bancàries, una s'acaba tancant. Per tant, s'empitjora el servei al client i també les condicions dels treballadors, perquè són menys i han d'atendre al mateix nombre de persones. Tot plegat genera una sensació d'estrès.
Estan preocupats pel desenllaç de l'operació?
Ens preocuparia si s'acabés fent l'OPA, no només per les condicions amb què la gent sortirà, les quals més o menys sempre han estat dignes en processos com aquest, sinó també per la gent que es quedi. Sobretot si tenim en compte els ritmes de treball que comentava. Per exemple, quan es van fusionar CaixaBank i Bankia, la immensa majoria de sortides van ser voluntàries. A les juntes d'accionistes dels bancs veiem que els beneficis augmenten d'un any per l'altre, encara que es queixin de l'impost a la banca. Després està el tema de l'accés al crèdit de les pimes, que també ho dificulta tot. L'OPA és un abús, no és necessària. Fins i tot, hauríem de tenir més pluralitat bancària de la que hi ha actualment.
I les condicions imposades pel govern espanyol no els han tranquil·litzat? Perquè el tema del tancament d'oficines i els acomiadaments de la plantilla en teoria van quedar resoltes.
Sí, però hi ha una denúncia al Tribunal Suprem i a veure què passa. El Suprem no acostuma a portar bones notícies en certs temes. Esperem que en aquest cas resolgui a favor del govern espanyol. Hi ha d'haver uns mínims. Després de tot el que hi ha hagut, la lògica seria que retiressin l'OPA, però si diuen que mantindran l'oferta... Fins que no veiem la carpeta tancada definitivament no estarem tranquils.
En una dècada s'ha reduït a la meitat el personal que treballa a les oficines i la gent jove representa un percentatge pràcticament residual entre les plantilles. Està tocat de mort el sector bancari?
Tocat de mort no, perquè els bancs continuen tenint grans beneficis. La banca sempre guanya, que diuen. En aquest cas és veritat, perquè si anem mirant any rere any quan presenten els beneficis, més o menys en tenen sempre. Fins ara, era un sector emblemàtic per la seva qualitat en l'ocupació i equilibri territorial. Ara anem cap a una centralització de serveis. L'element d'equilibri territorial perd pes amb l'arribada de la banca electrònica. Està molt bé tenir l'app per fer gestions, però això no pot anar en detriment d'una part que fan la banca de servei públic. I especialment penso en aquelles persones de més edat que tenen problemes de mobilitat. Aquesta funció social que feien també es perd.
Li deia tocat de mort perquè si veiem que les plantilles s'han reduït molt, que no hi ha joves i que les condicions dels que s'hi queden són pitjors, en un context de consolidació bancària tot això sembla difícil de remuntar.
S'ha de remuntar quant a ocupació, però no en beneficis, perquè els bancs van creixent i els diners van a parar a algun lloc.
O sigui, és una qüestió de voluntat.
És una qüestió de tenir un model. La funció d'equilibri territorial, que deia. Una banca de proximitat no vol dir tenir l'app al mòbil, sinó tenir les seves oficines a prop. Tot això sí que pot estar tocat de mort, però els bancs no. Ells continuaran existint i cada cop faran més fusions i hi haurà més monopoli. Abans potser teníem més caixes del compte i la gestió que es va fer no va ser prou acurada durant la crisi, però hi havia una activitat econòmica que es generava en el territori.