Cap a una fractura intergeneracional?

“No és el mateix tenir 75, 50 o 25 anys. Tenim tots els mateixos drets, però la manera com s’ha anat desplegant la reacció davant dels problemes ens ha marcat tres generacions ben diferenciades”. És la reflexió que cloïa la intervenció del catedràtic Albert Carreras a l’acte L’evolució del benestar dels joves: cap a una fractura intergeneracional? que fa uns dies vaig tenir el privilegi de poder moderar al Col·legi d’Economistes de Catalunya.

El concepte de tensions intergeneracionals ha esdevingut, en els darrers anys, una idea cada cop més present en el debat públic, al mateix temps que s’ha anat esvaint l’expectativa que les generacions futures viurien millor que les precedents. Avui, en canvi, s’han normalitzat situacions que fa només uns anys haurien semblat excepcionals, com el paper creixent de les pensions com a mecanisme de suport de pares a fills davant les dificultats d’integració laboral, emancipació i acumulació d’estalvi de les generacions més joves. Aquesta realitat és especialment significativa en un context en què les noves pensions mitjanes han superat el salari mitjà dels menors de 35 anys.

Però, què entenem exactament per benestar? En termes econòmics i socials, el benestar fa referència al conjunt de condicions materials, laborals, residencials i patrimonials que determinen les oportunitats de vida, la capacitat d’autonomia i les expectatives de progrés d’una persona o d’una generació.

Els joves han passat de concentrar el 7,6% de la riquesa l’any 2007 a només el 2% el 2024

Algunes dades ho il·lustren de manera especialment contundent. Tal com revelava pocs dies després de l’acte un informe del Consell de la Joventut d’Espanya, l’edat mitjana d’emancipació a l’Estat ha assolit el rècord dels 30,2 anys (a Catalunya, la taxa d’emancipació ja se situa en el 18,6% segons les dades més recents de l’Idescat). Alhora, la bretxa de riquesa entre generacions s’ha ampliat progressivament durant les darreres dues dècades: els joves han passat de concentrar el 7,6% de la riquesa l’any 2007 a només el 2% el 2024. Ambdues dades estan estretament relacionades, especialment si es té en compte que prop del 70% de la riquesa a Espanya es concentra en l’habitatge —a la zona euro, aquesta proporció és del 55%.

El context en què han crescut les generacions joves —i especialment, el de la seva entrada al mercat laboral— és determinant per entendre les causes de la seva situació. Aquesta va ser precisament la tesi que va abordar l’economista Daniel Carrasco, director d’Economia d’Espanya i Escenaris Regulatoris del Banc Sabadell, amb l’objectiu d’aportar un marc útil per analitzar l’evolució del benestar dels joves.

Entre altres factors, aquest s’ha caracteritzat en les darreres dues dècades per un “entorn global complex i incert”, en què s’han anat acumulant els impactes d’una successió de crisis i esdeveniments: des de la crisi financera global fins al Brexit, la pandèmia, la guerra d’Ucraïna, els aranzels comercials o el conflicte al Pròxim Orient —tal com va explicar Carrasco.

En aquest context, l’evolució de la renda real neta anual per persona a Espanya ha registrat un increment agregat del 5,3% en dues dècades. Tanmateix, la desagregació de les dades evidencia una realitat molt desigual entre generacions: mentre que la renda dels majors de 65 anys ha augmentat un 17,2%, la dels joves d’entre 16 i 29 anys —igual que la dels adults de 30 a 64— s’ha reduït un 1,2% segons dades de l’INE exposades per Carrasco. Una divergència que posa de manifest la diferent evolució dels ingressos de les diferents generacions durant les darreres dècades, i que evidencia una capacitat més gran de protecció de les pensions davant les successives crisis econòmiques en comparació amb la dels salaris.

Mentre que la renda dels majors de 65 anys ha augmentat un 17,2%, la dels joves d’entre 16 i 29 anys —i la dels adults de 30 a 64— s’ha reduït un 1,2%

Un fenomen que diversos dels ponents van assenyalar com un reflex de les febleses estructurals que arrossega el mercat laboral. En aquest sentit, Albert Carreras va recordar que el salari mitjà real a Catalunya es manté pràcticament estancat en nivells de l'any 1992. Segons va exposar el catedràtic, aquest procés s'ha vist accentuat per successives reformes laborals orientades a incrementar la flexibilitat del mercat de treball, amb efectes desiguals entre generacions i un impacte especialment intens sobre aquelles que s'han incorporat al mercat laboral durant les darreres dècades.

A aquesta desigual evolució dels ingressos s’hi afegeix un segon element menys visible, però igualment rellevant: el paper del sistema fiscal en la distribució de l’esforç entre generacions. En aquest sentit, la fiscalitat tampoc no ha contribuït a neutralitzar l’impacte desigual que l’evolució econòmica de les darreres dècades ha tingut entre generacions.

Entre altres factors, Míriam Barrera, sòcia corresponsable de Garrigues a Catalunya, Aragó i Balears, va destacar l’efecte de la denominada “progressivitat en fred”, derivada de la manca d’actualització dels trams de l’IRPF d’acord amb la inflació. Aquest fenomen ha tingut una incidència especial sobre aquells col·lectius que concentren els seus ingressos en les rendes del treball i disposen de pocs actius patrimonials que els permetin protegir-se de la pèrdua de poder adquisitiu, com és el cas majoritari dels joves.

Barrera també va fer èmfasi en l’impacte de la falca fiscal sobre el treball, superior a Espanya que en la mitjana de l’OCDE, així com en l’absència de mecanismes de cotització reduïda durant els primers anys de vida laboral que sí que existeixen en altres països. Segons Barrera, aquests factors contribueixen a dificultar l’acumulació d’estalvi, l’emancipació i la generació de patrimoni propi, alhora que condicionen la progressió salarial de les noves generacions.

La falca fiscal i l'absència de cotització reduïda durant els primers anys laborals dificulten l’acumulació d’estalvi, l’emancipació i la generació de patrimoni propi

En conclusió, la pregunta que donava títol a l’acte continua oberta. Les intervencions van posar sobre la taula una idea central: la fractura intergeneracional no és només una qüestió de percepció, sinó el resultat d’una acumulació de dinàmiques que han afectat de manera desigual les diferents generacions.

El debat, doncs, no és només si els joves tenen avui més dificultats que abans. La qüestió de fons és si el nostre model continua oferint a les noves generacions una expectativa raonable de progrés. I, sobretot, si som capaços d’abordar aquesta realitat com un repte col·lectiu de sostenibilitat social i econòmica.

Perquè parlar del benestar dels joves no és parlar només dels joves. És parlar de la sostenibilitat del contracte social i la recuperació d’una expectativa bàsica de progrés: que cada generació pugui aspirar a viure millor que l’anterior. La poca rellevància política de les generacions joves en l’actual context demogràfic no pot convertir-se en l’excusa per mirar cap a una altra banda i ajornar debats necessaris abans no sigui massa tard.