Fa pocs mesos vaig organitzar-me una ruta del carbó i el ferro pel nord d’Espanya. Quan faig rutes d’aquesta naturalesa vaig sol. Poden ser una autèntica tortura per acompanyants més interessats en altres manifestacions culturals. En general, a les persones ens emergeixen les emocions, per exemple, escoltant determinades peces musicals o bé contemplant determinades pintures. No necessitem res més. Certament, conèixer el context històric d’aquestes músiques o pintures, pot augmentar o disminuir aquestes emocions. En canvi, si una persona es posa davant l’Alt Forn número 1, a Sestao, probablement només hi veurà ferralla. Per poder activar les emocions cal un suplement vitamínic: el coneixement tecnològic i històric del que aquesta ferralla representa. En aquests casos, sense context no hi ha emoció. És amb aquesta reflexió que vaig decidir redactar aquests tres articles. Aquest primer vol ser una descripció sintètica sobre com les peripècies del carbó i el ferro van determinar el naufragi de la revolució industrial a Espanya. Segueixo Jordi Nadal i la seva escola, sense presentar gairebé cap novetat. El segon tractarà de les conseqüències d’aquest fracàs en la construcció d’un Estat modern. Finalment, tractaré d’observar el món d’avui fent un gran zoom, amb una mirada global a aquesta nova fase del capitalisme.
El carbó mineral va ser el combustible de la industrialització i el ferro el metall amb el qual es van construir els artefactes d’aprofitament de l’energia proporcionada pel carbó. Les primeres manifestacions d’una siderúrgia moderna per a finalitats civils les trobem l’any 1826 de la mà de l’empresari Manuel Agustín Heredia, amb l’obtenció de lingot en un alt forn al carbó vegetal a Rio Verde, prop de Marbella. Seguia després el seu afinament i laminació a l'hulla en un altre alt forn a la platja de Màlaga, construït el 1833. L’exemple d’Heredia el va seguir un altre empresari, Juan Giró, que va posar en marxa alts forns a Rio Verde i refineries a Màlaga.
El 1844, les fàbriques dels dos empresaris malaguenys va aportar el 72% de tota la fosa espanyola
Durant aproximadament 30 anys, del 1832 al 1863, la siderúrgia meridional va dominar la producció espanyola. El 1844, les fàbriques dels dos empresaris malaguenys va aportar el 72% de tota la fosa espanyola. Cal advertir que la producció siderúrgica espanyola era molt petita en aquests anys i que l'hegemonia siderúrgica del sud es va veure molt afavorida per les guerres carlines al nord. El 1843, Heredia va voler substituir l’ús del carbó vegetal per carbó mineral. Dos anys d’assajos amb l’antracita gal·lesa van acabar amb un fracàs rotund. El projecte de concentrar tota la producció en un alt forn al carbó fòssil es va haver d'abandonar. Aquest fracàs va tenir uns efectes letals per a la siderúrgia meridional.
Si no prenem en consideració uns primers intents, sense massa èxit, el desplaçament de l’hegemonia de la siderúrgia espanyola del sud a Astúries, l’hem de buscar amb la decidida intervenció de l’empresari Pedro Duro i la creació de la Sociedad Metalúrgica Duro y Cia, instal·lant la nova fàbrica a La Felguera. Va encendre el seu primer alt forn al coc el 1859. Aquell mateix any, i amb el concurs de l’artiller espanyol Francisco Antonio Elorza, es va constituir la Sociedad Gil y Compañia, la qual va muntar la ferreria de la Vega, utilitzant igualment combustible mineral. L’obtenció d'una tona de ferro laminat necessitava tres tones de mineral i set tones de carbó. D’aquí que Duro estigués convençut que el nucli de la siderúrgia espanyola estava reservat al país de l'hulla: Astúries.
Aquests establiments van significar un gran impuls a la producció de ferro asturià, de manera que del 1856 al 1862 van multiplicar aquesta producció per més de sis, passant a ser la més alta d’Espanya. La principal raó d’aquest èxit cal buscar-la en els costos, en comparació amb els ferros meridionals. El ferro de primera fosa malagueny sortia per gairebé el doble de preu que el de La Felguera, a causa de l’ús del carbó vegetal.
La siderúrgia asturiana va agafar el relleu de l’andalusa. No obstant això, a partir del 1876, l’arribada del coc gal·lès a la ria del Nervión, com a contrapartida del mineral de ferro exportat, va produir una estocada al projecte de convertir Astúries en el nucli siderúrgic espanyol i va obrir el camí a l’esplendor basc. El 1882 foren escripturades a Bilbao dues societats anònimes: La Vizcaya i Altos Hornos y Fábricas de Hierro y Acero. I a partir d’aquí el desenvolupament de la indústria de transformació: material de ferrocarrils, indústria naviliera, etcètera.
Va ser, en conseqüència, el carbó, l’element determinant de la situació siderúrgica espanyola. Aturem-nos, doncs, un moment en el carbó. Tot i que els carbons anglesos eren més purs i amb un poder calorífic entre un 10% i un 15% superior als asturians, aquests darrers, que sortien del port de Gijón, l’any 1865, tenien avantatge per preu a tota la cornisa cantàbrica i als ports atlàntics espanyols i, inclòs, en algun port mediterrani. L’aranzel lliurecanvista de 1869, junt amb els nolis, a causa dels retorns, va canviar radicalment aquesta situació. L’any 1882 el carbó anglès tenia avantatge a tots els ports espanyols. Astúries va continuar sent el principal productor de carbó espanyol, però en el període 1881-1890 el carbó importat ja representava el 56% del consum de carbó.
En resum, la trajectòria territorial de la siderúrgia espanyola va començar a Andalusia (1832-1863), va seguir per un temps breu amb el predomini asturià (1864-1879) i, finalment, Biscaia va prendre l’hegemonia. No obstant això, aquests desplaçaments territorials no poden amagar les grans dificultats de consolidació d’aquesta indústria. N’assenyalo una d’important: la política ferroviària. Entre els anys 1860 i 1865, anys de febre ferroviària, els ferros necessaris van ser massivament importats. La llei general de 1855 disposava una franquícia absoluta a l’entrada de tots els materials necessaris per a la instal·lació i explotació de les línies. Això no ha de sorprendre. L’arruïnada hisenda espanyola en aquest i molts altres períodes, sobretot després de la pèrdua de les colònies, va cedir als capitals estrangers per fer aquestes inversions. La llei de 1855, aprovada en el bienni progressista de 1854 a 1856, n’és una bona prova. Quan, finalment, amb la llei de pressupostos de 1864, es va donar per acabada aquesta franquícia, la falta de tràfec va frenar l’expansió de la xarxa.
Catalunya era una gran coneixedora de la indústria del ferro i, a més, inventora d’una tecnologia específica que va ser mundialment reconeguda com 'La farga catalana'
I Catalunya? Catalunya era una gran coneixedora de la indústria del ferro i, a més, inventora d’una tecnologia específica que va ser mundialment reconeguda com La farga catalana. Utilitzava un enginyós sistema d’injecció d’aire al forn per efecte venturi. Feia servir, com a totes les ferreries de l’època, carbó de llenya. Això no obstant, la nova tecnologia de l’alt forn exigia un subministrament abundant de mineral de ferro i carbó fòssil. Cap d’aquests dos recursos es trobava a Catalunya. Tanmateix, es va intentar per impuls, sobretot, dels germans Marià i Josep Vilallonga, propietaris d’una farga catalana a Darnius. Marià Vilallonga va posar les seves expectatives en el projecte d’una gran ferreria moderna a Ripoll, però no va poder reeixir. Vistes aquestes dificultats, van entrar en contacte amb Ibarra, amb l’objectiu de proveir-se de mena. Josep Vilallonga, molt bon coneixedor d’aquestes noves tecnologies, fou contractat l’any 1860 per impulsar la comanditària de Ibarra. Un any més tard, el 1861, es casava amb la filla de l’amo, Rafaela de Ibarra. Josep Vilallonga no va parar fins a convertir la comanditària en la societat anònima Altos Hornos, S.A., de la qual fou president fins a la seva mort, el 1898. És a dir, Catalunya, sense ferro ni carbó, exportava el coneixement de la nova tecnologia i la capacitat emprenedora. Les dades així ho confirmen: el 1894, en la nova societat Altos Hornos, S.A., Josep Vilallonga n’era el president, Jaume Girona, el vicepresident i el 50% del consell d’administració era català.
Si el País Basc es va especialitzar en la indústria del ferro i els seus transformats, Catalunya ho va fer en la indústria tèxtil i també en alguns transformats del ferro (la Maquinista Terrestre y Marítima). Això no ens pot portar a pensar que aquests dos nuclis estaven plenament industrialitzats: les exportacions del País Basc eren sobretot de mineral de ferro i de ferro de primera fosa; i a Catalunya, més del 90% dels fusos utilitzats per filar cotó eren adquirits a fabricants anglesos.
Acaba, per tant, el segle XIX a Espanya amb el naufragi de la revolució industrial, amb l’excepció de dos nuclis perifèrics: Catalunya i el País Basc. Aquesta situació comportarà una determinada manera d’institucionalitzar l’Estat, gens benigne per a Catalunya. D’això en parlaré al pròxim article.