Tinc el propòsit d’escriure tres articles, en seqüència, amb el títol Del carbó i el ferro al món d’avui. Els dos primers faran referència al naufragi de la revolució industrial a Espanya i les conseqüències per a Catalunya; en el tercer, tractaré de fer un zoom per observar el món d’avui. La visió del món actual és holoèdrica, amb gairebé tantes visions com persones que l’observen. Jo n’escullo una: l’acumulació i concentració del capital. És un fenomen que, a parer meu, traspassa l’esfera econòmica i afecta l’esfera política i social; i és una variable significativa per a explicar el món d’avui.
Abans d’entrar en aquesta seqüència, pel que fa a l’últim article, he cregut necessari posar el focus en aquest procés d’acumulació i concentració del capital. I d’aquí aquests dos articles. Ho faig de la mà de Piketty, l’omnipresent autor aquests darrers anys sobre aquest assumpte. Del conjunt de detractors, n’he escollit dos, tots dos Premi Nobel d'Economia l’any 2024: Acemoglu i Robinson.
L’any 2013 es va publicar el llibre de Thomas Piketty El capital al segle XXI (traduït al català i publicat per RBA). El llibre va ser saludat pel Premi Nobel Paul Krugman com “el llibre d’economia més important de l’any i, probablement, de la dècada”. Marx havia formulat una llei general del capitalisme, en què afirmava l’ineluctable procés d’acumulació i concentració del capital. I, com a corol·lari, que els governs dels Estats no serien altra cosa que consells d’administració del capital. Piketty, 150 anys després, es proposa analitzar aquest procés, tot observant un conjunt de sèries històriques que van des del segle XIX fins a l’any 2010.
Quan Piketty analitza l’acumulació del capital privat a Europa, mesurant-ho com a percentatge de la renda nacional, observa el comportament següent: del 1870 al 1914, troba valors molt alts, al voltant del 700% (la reserva de capital és set vegades la renda nacional). Del 1914 fins al 1950 es produeix una caiguda abrupta fins al voltant del 300%. Ho atribueix als sotracs de les dues guerres mundials i a la Gran Depressió de 1929. És per aquest motiu que al Regne Unit aquest valor és més alt, del 450%, atès que l'illa va estar relativament més protegida dels efectes devastadors de les dues guerres. Pels principals països europeus es mantenen aquests valors fins a la dècada 1970-1980, a partir de la qual comença un creixement fins al 550%, l’any 2010. És a dir, del 1870 al 2010 la sèrie dibuixa una corba en forma d'U.
Els EUA no van manifestar una variabilitat tan gran de l'acumulació de capital com a Europa després de les guerres mundials i la Gran Depressió
Els Estats Units no manifesten la variabilitat tan gran que s’observa a Europa. La relació capital/renda l’any 1930 es troba al voltant del 500% i el 1945 ha caigut fins al 300%. Pateix fortament la Gran Depressió de 1929, però queda protegida dels efectes de les dues guerres mundials. Però, també, a partir de 1970-1980 presenta un creixement fins al 2010 que s'enfila al 400%.
En resum, amb diferents intensitats, veiem valors de la relació capital/renda alts fins al 1914, en què s’inicia una caiguda que durarà fins al 1950. Segueix una estabilització, però a partir de la dècada 1979-1980 torna a créixer fins al 2010, any en què Piketty tanca l’anàlisi. No obstant això, si s’observen les dades fins al 2024 que proporciona el web del World Inequality Database, es pot veure que aquesta tendència no s’ha aturat. L’inici d’aquest creixement coincideix amb el nomenament de Ronald Reagan com a president dels Estats Units i de Margaret Thachter com a primera ministra del Regne Unit, i amb el triomf de la ideologia i les polítiques neoliberals.
Les sèries europees que mostren la propietat del capital manifesten una evolució semblant. Fins al 1914, la concentració del capital en el decil (10%) i centil superiors (1%) és molt gran. El decil superior arriba l’any 1910 a valors del 90%, i el centil al 60%. És un període que Piketty qualifica de la Belle Époque. Després, aquests valors tenen una davallada fins a l’any 1970, amb valors del 60% i del 20% per al decil i centil superiors, respectivament. El període que va del 1945 al 1979 correspon al sorgiment de la classe mitjana patrimonial fruit dels 30 gloriosos. A partir de la dècada 1970-1980, aquests valors tornen a créixer. També, per tant, l’evolució de la concentració del capital s’aproxima a una U.
El capital públic net va oscil·lar des de 1870 a 2010 al voltant del 0%: el valor del capital menys el deute reflectia patrimonis nets gairebé nuls
La desigualtat de la propietat del capital als Estats Units té valors inferiors a Europa l’any 1910: 80% per al decil superior i 45% per al centil superior. També presenta una davallada a partir del 1914, però a partir de 1970 la concentració del capital creix a una taxa superior a l’europea, i assoleix valors del 70% i el 35% per al decil i centil superiors. Coincideix amb allò que hem pogut veure en els darrers 40 anys amb el procés de concentració de capital de les grans empreses tecnològiques. En el conjunt dels Estats Units, també trobem una evolució en forma d'U.
Cal fer esment que tots aquests valors es refereixen a capital privat. El capital públic net va oscil·lar des de 1870 a 2010 al voltant del 0%: el valor del capital menys el deute reflectia patrimonis nets gairebé nuls.
L’anàlisi de la desigualtat de les rendes és molt semblant, i proporciona també una corba en forma d'U. Pel 1930, el valor del decil superior als Estats Units era del 45% i a Europa del 40%. El 1970 havia baixat al 34% als Estats Units i al 30% a Europa. A parir de la dècada 1970-1980 presenta un fort creixement, sobretot als Estats Units, fins a assolir un valor del 48% als Estats Units i del 35% a Europa.
Per als països anglosaxons, l’anàlisi de la participació del centil i de la mil·lèsima superior dins la renda nacional mostra encara un creixement de la desigualtat més exagerat. Per als Estats Units, la participació del centil superior el 2010 multiplica per dos la participació de 1970 (del 8% al 16%), mentre que per la mil·lèsima superior multiplica la participació per 4 (del 2% al 8%). Es tracta d’un creixement sense precedents en el qual el valor dels salaris dels superexecutius hi té un pes significatiu.
Piketty atribueix la causa de la divergència patrimonial al llarg de la història a una taxa de rendiment del capital superior a la taxa de creixement de les rendes (r > g). Quan analitza aquesta relació a escala mundial entre el període 0-1000 i el 1950-2012, observa que el rendiment pur del capital, en termes reals, oscil·la al voltant del 4%, mentre que molt poques vegades la taxa de creixement de la producció mundial ha assolit aquest valor. Quelcom semblant observa en les economies dels països desenvolupats. Afirma que no existeix cap raó profunda que justifiqui aquesta desigualtat, però que es tracta d’una realitat històrica.
Piketty, contràriament al que pronosticava Marx, no diu que sigui una llei immutable i parla de factors favorables a la convergència
És cert que si una taxa de rendiment del capital supera sistemàticament la taxa de creixement general de les rendes, forçosament produirà una concentració del capital. Sobretot si tenim en consideració que les reserves de capital grans obtenen rendiments que superen els que poden obtenir les famílies. Piketty parla de diferències entre valors del 6% i del 2-3%. I que aquests alts rendiments permeten taxes d’estalvi molts superiors als obtinguts amb les rendes del treball junt amb petits capitals i que avui constitueixen el que designem com a classe mitjana.
Dit això, Piketty, contràriament al que pronosticava Marx, no diu que sigui una llei immutable i, vist que les prediccions apunten a un creixement més elevat de la desigualtat, parla de factors favorables a la convergència al mateix temps que proposa mesures per combatre la concentració.
En el pròxim capítol de dilluns vinent posaré en relleu la posició que defensen Acemoglu i Robinson i tractaré d’obtenir algunes conclusions.