A l’article anterior vaig exposar les tesis de Thomas Piketty en relació amb el procés d’acumulació i concentració de capital. Les va presentar l’any 2013 en el seu llibre El capital al segle XXI (traduït al català i publicat per RBA). Les obtenia després d’analitzar un conjunt de sèries històriques que van des del segle XIX fins a l’any 2010.
Dos anys més tard, el 2015, Acemoglu i Robinson, Premis Nobel d’Economia l’any 2024, van publicar un llarg article amb el títol Auge i caiguda de les lleis generals del capitalisme, a la revista Journal of Economic Perspectives. Finalment, l’any 2025, aquest article es va publicar en format de llibre, amb el mateix títol, per l’editorial Página Indómita (versió només en castellà).
Acemoglu i Robinson refuten sense pal·liatius els plantejaments de Piketty. Sostenen que l’evolució del capitalisme no ha seguit ni segueix cap llei general. En aquest conjunt inclouen les lleis de Thomas Malthus, de David Ricardo i de Karl Marx. Les dues primeres pronosticaven l’estancament del creixement econòmic i, la de Marx, el col·lapse del sistema econòmic i social.
En el cas de Malthus, l’estancament provenia a conseqüència d’una taxa de creixement de la població superior a la taxa de creixement dels recursos. Per Ricardo, l’acumulació de capital conduiria a l’estancament econòmic i a la desigualtat, a mesura que els terratinents obtinguessin una proporció cada cop més gran de la renda nacional.
Després de més de 200 anys, les dades s’han encarregat de mostrar l’incompliment d’aquestes dues lleis. El factor que ho ha impedit ha estat el creixement de la productivitat a conseqüència del progrés tecnològic. Piketty es concentra en verificar el què ha passat, 150 anys després dels pronòstics de Marx, amb l’acumulació del capital i la distribució de la propietat del capital i de les rendes. Aquests resultats són els que exposa al seu llibre i que he resumit en el primer article.
Acemoglu i Robinson afirmen que buscar unes lleis generals del capitalisme només pot conduir a l’error, ja que ignora unes forces claus que determinen el funcionament de l’economia
Acemoglu i Robinson afirmen que buscar unes lleis generals del capitalisme només pot conduir a l’error, ja que ignora unes forces claus que determinen el funcionament de l’economia, i que no es poden predir: l’evolució de la tecnologia, que la consideren endògena; les institucions (els dos economistes pertanyen al corrent institucionalista), que són peces claus del desenvolupament; i les forces polítiques que donen com a resultat un equilibri que afecta la tecnologia, al funcionament del mercat i a la distribució de les rendes econòmiques.
Per desmuntar l’existència d’una llei general d’acumulació i concentració del capital (i, per tant, de desigualtat), Acemoglu i Robinson utilitzen, fonamentalment, dos arguments. El primer és que les dades històriques contradiuen el que prediu la llei. I el segon, que el motor explicatiu que utilitza Piketty com a causant de l’acumulació i concentració del capital, que és la persistència històrica d’una taxa de rendiment del capital superior a la taxa de creixement de la renda nacional, és inconsistent.
Pel que fa al primer argument, efectivament, les mateixes dades que dona Piketty no mostren un procés sostingut d’acumulació i concentració del capital. I pel que fa al segon, insisteixen una vegada més en el fet que aquesta desigualtat fonamental (r-g) és clarament insuficient com a variable explicativa, ja que deixa fora les institucions i la política. Semblaria que aquests dos arguments serien suficients per desmuntar els plantejaments de Piketty.
Conclusions
Jo no ho veig tan clar, i tractaré d’explicar-ho. En primer lloc, Piketty diu que l’acumulació i concentració del capital no segueix una llei inexorable i fa referència clarament als límits del model i al paper de les institucions. És per aquest motiu que planteja l’existència d’uns factors de convergència i l’aplicació d’unes polítiques per a fer front a aquest procés de concentració.
Comencem per les dades. A l’anterior article vam veure una evolució en forma d'U i, per tant, l'incompliment d’una llei persistent d’acumulació i concentració de capital. Però el fet que no observem aquesta persistència no significa que la llei no es compleixi.
Pel fet que simplement no es puguin observar els efectes del plantejament de Piketty, no deixen d’estar presents les causes
Per justificar-ho, proposo al lector un exercici, per analogia. Suposem una persona que aguanta amb la mà una pedra d'un quilo a un metre del terra. Si obre la mà, la pedra caurà fins a arribar a terra. Això no produirà cap sorpresa a la persona que sostenia la pedra. Si es pregunta per què ha passat això, avui sabem la resposta (amb una certesa popperiana): és la força de la gravetat.
Suposem ara que interposem entre la pedra i el terra una taula d'un metre d’alçada. La persona, quan obri la mà, observarà, també sense cap sorpresa, que la pedra no es mou i es queda sobre la taula. Podem dir, per aquesta observació, que no es compleix la llei de la gravetat? Doncs no. El camp gravitatori segueix present. El que ha passat és que la taula, i precisament degut a l’existència de la força gravitatòria, ha generat una força de reacció, d’igual magnitud i sentit contrari, seguint la tercera llei de Newton. Doncs bé, aquest exercici -admeto que cal que només sigui utilitzat com a reflexió- podria servir per posar en dubte les refutacions d'Acemoglu i Robinson: pel fet que simplement no es puguin observar els efectes del plantejament de Piketty, no deixen d’estar presents les causes.
Analitzem la diferència entre la taxa de rendiment del capital i la taxa de creixement de la renda. Si realment aquesta diferència persistís en qualsevol situació, no hi hauria dubte que seria motiu d’aquesta acumulació i concentració del capital. Però el mateix Piketty ens mostra la caiguda abrupta d’aquests indicadors, que es produeix entre 1910 i 1950. L’explicació que hi dona és el gran xoc exogen que van representar les dues guerres mundials i la Gran Depressió de 1929. Es va tractar d’una destrucció física del capital i d’una destrucció financera.
Hi ha lleis sobre les quals, amb l’estat disponible de la tecnologia, els humans no podem alterar-les. Procurem descobrir-les i les acceptem. Per exemple, la trajectòria de la terra al voltant del sol. Però n’hi ha d'altres que l’estat de la tecnologia ens permet la modificació dels seus efectes. Seria el cas de la gravetat. Avui som capaços de separar-nos de la terra i marxar de la seva influència. Però això no vol dir que deixin d’existir.
I si existís aquesta llei general del capitalisme, d’acumulació i concentració del capital, i que les institucions i la política apareguessin precisament com a reacció a l’existència d’aquesta llei?
Per tant, podem preguntar-nos: i si fos cas que existís aquesta llei general del capitalisme, d’acumulació i concentració del capital, i que les institucions i la política (representant el paper de la taula) apareguessin precisament com a reacció a l’existència d’aquesta llei? Personalment, no m’atreveixo a afirmar l’existència de lleis generals del capitalisme. Això no obstant, els arguments d'Acemoglu i Robinson no són convincents per negar-ho.
De totes maneres, sigui amb llei general o sigui sense, el que podem observar és que a partir de la dècada de 1970-1980 s’està produint un procés sostingut de concentració de capital, mesurat per la reserva de capital en relació amb la renda nacional, un procés de concentració de la propietat del capital, i un procés de concentració de les rendes, en aquest darrer cas per l’acumulació de les rendes del capital i pels salaris dels anomenats superexecutius de les grans companyies.
El que podem observar és que a partir de la dècada de 1970-1980 s’està produint un procés sostingut de concentració de capital
Aquest procés s’observa amb especial intensitat als països anglosaxons i, especialment, als Estats Units. No sols s’observa aquesta concentració de capital, sinó que adopta una forma monopolista, com és evident amb les grans empreses tecnològiques.
Aquest és un fenomen que traspassa l’esfera econòmica i afecta l’esfera política i social. Ajuda, i molt, a explicar el món d’avui. Aquesta base material exigeix una institucionalització política, és a dir, unes formes d’Estat incompatibles amb els Estats de dret, democràtics i socials.
Però això tractaré d’explicar-ho en un pròxim article.