La immigració i els consells de Lea Ypi

Recentment, s’ha publicat el llibre Fronteres de classe, de Lea Ypi. L’autora interpel·la als partits d’esquerra i als sindicats sobre l’estratègia que haurien d’adoptar en relació amb la immigració. És possible que aquells que no se sentin concernits amb les posicions de l’esquerra els pugui semblar negligible saber l’opinió de Lea Ypi. No ho aconsello. Ypi és una albanesa, professora de Teoria Política a la London School of Economics. La revista britànica Prospect la va considerar entre els 10 millors pensadors del món; i el diari alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung, una de les figures culturals més rellevants en el panorama actual. Escau, doncs, conèixer la seva opinió, tot i no compartir les seves tesis, com és el meu cas.

Ypi diu als partits i moviments d’esquerra que abandonin les posicions de solidaritat multicultural i solidaritat supranacional. La primera defensa la integració de la immigració respectant les seves pròpies cultures, sense la imposició de la cultura dominant del país receptor. La solidaritat supranacional, veient les limitacions que imposa la globalització als Estats, proposa formes de cooperació regionals i transnacionals, les quals permeten millors condicions de coordinació transfronterera.

Si vols saber-ne més

 

   

Departamentalització i política d’habitatge com a exemple

Ypi proposa de manera rotunda un model de solidaritat de classe. Des d’aquest punt de vista, bona part de la immigració s’ha de considerar una classe explotada, igual que ho és l’autòctona. Per això, considera molt desencertat plantejar la immigració com un fenomen que posa en perill l’estat del benestar, especialment per a la població autòctona més vulnerable. Per ella, ni tan sols té cap sentit un control de fronteres. A més, afirma, si l’esquerra no adopta aquesta visió de classe, aquests partits i sindicats acabaran en la irrellevància.

Per donar més relleu a la seva posició, fa referència a una carta escrita per Marx el 1870 adreçada als activistes Siegfried Meyer i August Vogt, en relació amb la immigració irlandesa a la Gran Bretanya, en la qual critica durament la posició dels sindicats anglesos, en dividir la classe obrera en dues parts: proletaris anglesos i proletaris irlandesos.

La posició de Ypi no és ingènua, ja que reconeix la poca efectivitat actual d’aquesta estratègia en la contesa electoral, i admet que és una posició perdedora a curt termini; tot i això, és l’única possible per al llarg termini, coherent amb la identitat de l’esquerra. A més, afirma, els partits socialdemòcrates convencionals que han adoptat la posició dominant sobre la immigració no han fet sinó perdre pes polític. En definitiva, Ypi recupera la crida del Manifest Comunista: “Proletaris de tots els països, uniu-vos”.

"El capitalisme ha estat capaç de crear en els països desenvolupats una classe mitjana, peça fonamental per al sosteniment de l’Estat liberal, que sí que té a perdre alguna cosa més que cadenes"

El primer que cal fer és situar les opinions de Ypi: estem en el territori de la ideologia. Des del punt de vista ideològic, la defensa de la immigració té diverses alternatives, com són la solidaritat internacional, l’imperatiu moral per als cristians (tot i que no el practiquin) o un problema de classe, tal com defensa Ypi. Aquesta ubicació no li treu valor. Tots tenim, implícita o explícita, ideologia. I una societat sense ideologies seria una societat líquida, molt més fàcil de manipular.

No obstant això, sense moure’ns d’aquest territori ideològic, es poden posar objeccions al que diu Ypi. Marx es dirigia a una nova classe sorgida de la revolució industrial. Un proletariat que vivia en condicions infrahumanes i, tal com ell mateix va dir, només podia perdre les seves cadenes. Però avui, 150 anys més tard, aquest proletariat ja no existeix. El capitalisme ha estat capaç de crear en els països desenvolupats una classe mitjana, peça fonamental per al sosteniment de l’Estat liberal, que sí que té a perdre alguna cosa més que cadenes, i que avui no té ni vol tenir consciència de classe perdedora.

Però és que l’home nou i solidari que preveia Marx amb l’ensorrament del capitalisme no va comparèixer ni se l’espera. Ja que aquest home nou no ha arribat, ens hem de conformar amb el que som: un mix entre l’home de Hobbes i l’home de Rousseau. I, desgraciadament, quan per diferents motius desapareix la capa de vernís que ens proporciona la socialització i la cultura corresponent, hem observat amb horror que pren el control l’home de Hobbes, en la versió més cruel.

"Al meu entendre, cal una política de migració que tingui en compte totes aquestes qüestions i que una determinada mirada estrictament ideològica impedeix de considerar"

És evident que la immigració té una dimensió ideològica que no es pot negligir. Però crec que tampoc es poden negligir els efectes de la immigració, sobretot en la població autòctona més vulnerable. No crec efectiu no prendre en consideració els seus efectes sobre la cultura del país receptor, sobre la demanda d’habitatges, sobre la demanda de prestacions socials, sobre la guetització d’aquesta població, sobre la depressió dels salaris; en definitiva, sobre l’estat del benestar.

Ypi diu que la seva posició és políticament perdedora a curt termini, però que la coherència que conté fructificarà a llarg termini. No obstant això, com deia Keynes, a llarg termini tots estarem morts. I si no morts, en la clandestinitat, quan s’acabin d’imposar els Estats amb els nous monarques absoluts que van apareixent en aquesta nova fase del capitalisme. En definitiva, al meu entendre, cal una política de migració que tingui en compte totes aquestes qüestions i que una determinada mirada estrictament ideològica impedeix de considerar.