A l’article anterior vaig fer una descripció del desenvolupament del carbó i el ferro, utilitzats com els elements fonamentals de la industrialització. Vam veure com el segle XIX acabava a Espanya amb el naufragi de la revolució industrial, amb l’excepció de dos nuclis perifèrics, Catalunya i el País Basc. En aquest article tractaré d’explicar, de manera succinta, els efectes d’aquest fracàs en la impossibilitat de creació d’un sistema polític, jurídic i ideològic modern.
A tots els països en què es va produir la revolució industrial, és sabut que van néixer dues classes socials: una burgesia i un proletariat. La nova burgesia industrial s’integrava amb la comercial, que havia prosperat a l’empara d’una llibertat més gran a les ciutats feudals. Però aquesta burgesia es trobava sotmesa a un estat absolutista. Aquesta forma d’estat no li assegurava que, en un moment determinat, no vulnerés els seus drets econòmics. O, dit d’altra manera, no era el seu estat. Per tant, quan va tenir prou força, bé sigui mitjançant la violència, bé sigui mitjançant pactes, va imposar l’estat liberal de dret. Aquest era el seu estat, que garantia uns drets lliures de l’arbitri del poder polític. Aquests drets eren, fonamentalment, econòmics: dret a la propietat privada, sagrada i inviolable; dret al comerç; dret a la lliure contractació...
Les revolucions burgeses es van produir, cadascuna amb les seves peculiaritats, i a excepció de l’anglesa, que es va produir un segle abans, aproximadament entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX. Però l’estat de dret no era ni democràtic ni social. El vot era censatari. Això vol dir que només votava aproximadament un 2% de la població, que eren els propietaris dels recursos econòmics. Tampoc era social: reconeixia drets individuals, però no els col·lectius. Van haver de passar molts anys i moltes lluites per poder exercir el sufragi universal i molts més per adquirir la condició d’estat social (estat del benestar).
Què va significar, doncs, el fracàs de la revolució industrial a Espanya? I com va afectar Catalunya? En primer lloc, la burgesia nascuda en els dos nuclis que havien iniciat el procés d’industrialització no va aconseguir la transformació de l’estat absolutista. Tot i els esforços dels il·lustrats espanyols, el nucli del poder central estava ocupat per una classe aristocràtica, caciquil i monopolista de les concessions de l’estat. Lluny, per tant, dels interessos d’una burgesia industrial, Espanya viurà un segle XIX i bona part del segle XX en permanent turbulència política i social. Intents de projectes reformistes són sempre derrotats per cops d’estat, pronunciaments i restauracions absolutistes. Ni tan sols els períodes progressistes van poder implantar programes reformistes amb un mínim de permanència.
Lluny dels interessos d’una burgesia industrial, Espanya viurà un segle XIX i bona part del segle XX en permanent turbulència política i social
No és propòsit d’aquest article fer la llarga llista d’aquests episodis. Simplement assenyalar, a benefici d’inventari, la Constitució de Cadis, de 1812, que va ser abolida el 1814, amb la restauració absolutista de Ferran VII. Aquest regnat va comptar amb el trienni liberal i la dècada ominosa. Amb la minoria d’edat d'Isabel II, tant la regència de Maria Cristina (de Borbó) com la regència d’Espartero es van caracteritzar per la successió continua de governs moderats i progressistes. El regnat d'Isabel II, pels relleus de moderats i progressistes, amb la incorporació dels unionistes. El sexenni democràtic comptarà amb la revolució de la “Gloriosa”, el 1868, les primeres eleccions democràtiques per sufragi universal masculí i la Constitució de 1869; aquest sexenni acabarà amb la proclamació de la Primera República, l’any 1874, que no arribarà als dos anys i que inclourà el cop d’estat del general Pavía i el pronunciament del general Martínez Campos, que van suposar el final de la primera república i la restauració de la monarquia borbònica. El regnat d’Alfons XII, així com la regència de Maria Cristina (d'Habsburg-Lorena), ofereixen també una bona mostra d’inestabilitat.
El regnat d’Alfons XIII, amb la successió de governs liberals, conservadors i amb la dictadura de Primo de Rivera, arribarà fins a la Segona República. Aquest serà el darrer intent reformista que acabarà fallit, amb la insurrecció militar, la Guerra Civil del 1936 al 1939 i la tenebrosa nit del règim franquista. Durant aquest trajecte, cal afegir-hi la irrupció del sindicalisme, l’anarquisme, el socialisme i el falangisme, així com la definitiva pèrdua de les colònies espanyoles. No és fàcil trobar un recorregut històric tan convuls.
Vol dir això que els països en què va triomfar la revolució industrial i l’estat liberal van estar lliures de problemes? En absolut. La trajectòria d’aquests països van ser les lluites entre aquests estats industrials seguint una geopolítica de l’espai vital i, per tant, de forts processos de colonització i d’agressions territorials, que van donar lloc a la Primera i a la Segona Guerra Mundial. Això no obstant, quan acabaven aquests episodis, recuperaven les institucions de l’estat liberal. No és casual que Espanya, Portugal i Grècia, que no havien aconseguit la revolució industrial i la transformació dels seus estats, continuessin amb les seves respectives dictadures. A partir de la Segona Guerra Mundial, els estats liberals incorporen la condició d’estats socials, a l’empara del creixement econòmic dels 30 anys següents, així com del temor a l’efecte contagi de l'URSS en els partits comunistes.
No és casual que Espanya, Portugal i Grècia, que no havien aconseguit la revolució industrial i la transformació dels seus estats, continuessin amb les seves respectives dictadures
El franquisme acaba, aparentment, amb la mort del dictador, el 1975. I, novament, amb una restauració borbònica, colada al mig dels papers de la Constitució espanyola de 1978. Una constitució formalment democràtica, amb un Article 1 que declara que Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de dret. I amb una distribució territorial del poder lluny del federalisme. Això no obstant, no es va produir una regeneració dels poders de l’estat, els quals, tot i algunes excepcions, han anat desprenent els aromes franquistes que, darrerament, s’han fet molt evidents.
No és estrany, doncs, que durant tot aquest període, la burgesia catalana hagi intentat transformar l’estat espanyol. I tampoc és estrany que, en absència d’una burgesia espanyola, no ho hagi aconseguit. És amb aquesta asimetria entre els recursos que aportava i aporta Catalunya a l’Estat i els que rep d’ell, i amb la incomprensió de la seva identitat, que es va plantejar un procés de ruptura l’any 2017. I tampoc és estranya la reacció tan virulenta dels poders de l’Estat, gens entrenats a buscar pactes i acords, i molt més acostumats a imposar sense contemplacions la seva idea tradicional d’Espanya i pròpia dels estats absolutistes.
Malgrat tot, Catalunya no ha fet sempre bé les coses. Així, per exemple, quan determinada burgesia catalana, avui pràcticament inexistent, ha mostrat preferència per sectors econòmics de poca productivitat marginal, no ha escollit el millor camí per tenir un país decent, amb prosperitat i equitat.
Quan determinada burgesia catalana ha mostrat preferència per sectors econòmics de poca productivitat marginal, no ha escollit el millor camí per tenir un país decent, amb prosperitat i equitat
En el segon quart d’aquest segle XXI, Catalunya s’enfronta a uns reptes que posaran a prova la nostra capacitat de mantenir la identitat i de promoure un creixement econòmic que busqui la prosperitat i l’equitat: el problema de l’habitatge, en què caldrà evitar l’aplicació d’apòsits poc consistents; transformar una administració pública clarament esgotada; promoure una indústria de qualitat; disposar d’un sistema d’infraestructures i energètic eficaç, eficient i sostenible; saber incorporar les noves tecnologies, que inclouen la IA, amb encert; donar resposta a l’envelliment de la població; la reforma d’un bon sistema de salut; etc. No són reptes gens fàcils.
I tot això ho haurà de fer en el món d’avui, caracteritzat per un desplaçament general cap a formes d’estat totalitàries, dictatorials i no socials, dins d’un capitalisme financer que opera a escala global. Explorar aquest escenari, tractant de veure si existeixen causes estructurals que el condicionen, serà l’objecte del pròxim i darrer article d’aquesta trilogia.