Quan es parla d’immigració s’acostuma a projectar sobre el tema una càrrega ideològica que en res ajuda a gestionar correctament el problema. Perquè val a dir, d’entrada, que la immigració constitueix un problema -la gent no marxa del seu lloc d’origen per plaer-. Un problema que resulta pueril voler solucionar. La immigració és un problema que, el màxim a què podem aspirar, és a gestionar-lo correctament. Si intentar buscar una solució a la immigració constitueix ja de per si una bajanada, encara ho és més erigir-se en una mena de salvador global. És de toca timbals pensar que Catalunya -fins i tot, la Unió Europea (UE)- té responsabilitat global i planetària en aquest fenomen. Per tant, limitaré aquest article a la immigració econòmica i intentaré explicar per què Catalunya ho està fent fatal.
A Catalunya ha vingut immigració de fa anys. Va haver-hi una gran onada arran de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. El nivell d’obra pública que s’hi va desplegar va ser enorme -com mai havia tingut lloc abans-. S’hi van sumar diverses actuacions al llarg dels anys vint com ara la construcció del metro i el soterrament del ferrocarril de Sarrià. Va ser la gran primera onada del segle XX.
Si intentar buscar una solució a la immigració constitueix ja de per si una bajanada, encara ho és més erigir-se en una mena de salvador global
La segona onada va tenir lloc els anys cinquanta, un cop l’economia començava, molt tímidament, a treure el cap després la Guerra Civil. S’hi ajuntaven diversos factors. Un era la industrialització de Catalunya a gran escala que comptava amb un mercat intern protegit: Espanya. Durant el període 1950-1975 aquí vam construir de tot. Ho veníem al mercat espanyol i quedava producte, fins i tot, per exportar. No està de més recordar la inauguració de la SEAT l’any 1950, que va obrir aquell període certament pròsper econòmicament. Catalunya va passar de 3,2 milions d’habitants a 5,7 milions. Gairebé es va doblar. Els problemes provocats per aquella forta onada van ser els típics: escàs habitatge, pobra escolarització, etc.
Els següents 25 anys van significar un creixement pràcticament vegetatiu de la població i una clara convergència amb Europa. Vam passar de 5,7 milions el 1975 a 6,1 milions l’any 2000. El saldo migratori va ser ínfim. Però el PIB per càpita va créixer enormement: un 3,5% anual. Situant-se un 5% per sobre la mitjana europea.
I arribem al segle XXI. Hem passat de 6,1 a gairebé 8,2 milions. Un creixement del 34%. Un creixement de població tan desmesurat -bàsicament degut a la immigració- com no ha patit cap altra regió o país d’Europa. Per tant, és d’esperar que hi hagi tensions. Les raons són múltiples: manca d’habitatge, problemes a les escoles, a la sanitat, etc. És lògic. Si la població ha crescut un terç, els serveis associats haurien d’estar en consonància. I no ha estat així.
Però addicionalment als problemes que es deriven d’un descontrol d’aquesta magnitud, hi ha un sentiment real. El sentiment que els catalans, que el país, està perdent el carro de la història. I aquest sentiment, a més de ser real, és cert. Perquè entre aquesta onada migratòria i la dels anys cinquanta hi ha una gran diferència.
En arribar a 1975, el català -nascut aquí o immigrat- era, en mitjana, més ric que l’any 1950. El seu PIB per càpita havia augmentat considerablement. La raó és que el PIB havia crescut a un ritme del 8% anual, i com que la població ho havia fet molt per sota (a un ritme del 2,7% anual), el PIB per càpita (que és el que compta) havia progressat notablement, ja que hi havia molt a repartir. Per contra, el creixement del PIB entre l’any 2000 i el 2025 ha estat, aproximadament, de l’1,9% anual i la població ho ha fet a l’1,3% anual, el creixement del PIB per càpita ha estat, doncs, molt pobre. Inferior al de les regions i països europeus que ens envolten. Per això cal destacar, vergonyosament, que si el PIB per càpita de Catalunya estava l’any 2000 un 5% per sobre la mitjana europea, avui està un 12% per sota. Hem davallat 17 punts percentuals. L’explicació sembla immediata: ha crescut massa la població. I és cert.
Però seria un error culpar la immigració d’aquest fet. Al cap i a la fi, la gent busca millorar i venen a Catalunya perquè els cridem. I és aquí on cal buscar els culpables, i no pas estigmatitzar la immigració. Qui i per què els crida?
A la majoria de països -la gairebé totalitat- es crida la immigració quan el país en qüestió no és capaç de proveir la mà d’obra necessària per tirar endavant l’economia. Aquest fet va tenir lloc els anys cinquanta entre nosaltres, i per això la prosperitat econòmica va ser un fet indiscutible -un altre tema diferent va ser la seva integració; aspecte a tractar per un altre fòrum-. Però no ha estat aquest el motiu de la nostra immigració els darrers 25 anys. L’actual immigració ha vingut cridada per empresaris que han creat models de negoci que només són viables amb els salaris que accepta l’immigrant. Vull insistir-hi. Els immigrants no venen aquí a emplenar forats que els locals no volen o no poden ocupar -situació de 100% d’ocupació, que no és el nostre cas-. No senyor. Els immigrants venen a emplenar sectors sencers que a altres llocs no es tolerarien sense, abans, haver passat el filtre d’uns salaris decents acceptables pel mercat laboral local. A aquest fet se’n diu dumping social. És a dir, s’utilitza la mà d’obra estrangera per fer baixar els salaris. I, hi insisteixo per tercer cop, no es tracta de salaris per sota la mitjana seguint una distribució habitual en qualsevol economia. Es tracta de sectors sencers enginyats de tal manera que, sense l’ús d’aquesta mà d’obra extremadament barata i poc conflictiva, no serien viables. Són negocis que només reporten beneficis, i grans, als seus accionistes, deixant per a la societat el cost social -metges, mestres, transport, externalitats, contaminació tolerada, etc.-. Negocis que, dit de manera planera, no cobririen costos si no fos perquè tots els altres ciutadans els ho paguem. No només en forma d’impostos, sinó també en forma de retrocés i empobriment.
A la majoria de països -la gairebé totalitat- es crida la immigració quan el país en qüestió no és capaç de proveir la mà d’obra necessària per tirar endavant l’economia
Uns em demanaran de quins sectors parlo. Els poso sobre la taula els més escandalosos: turisme i indústria càrnia. I els que es belluguen al voltant d’aquests. Alguns altres em demanaran qui són els responsables polítics del desastre creat a Catalunya -a més dels empresaris, responsables econòmics-. Fàcil: els governants -inclosos ajuntaments, principalíssimament- i els sindicats.
Encara hi haurà qui dirà que el fet és inevitable. Mentida. La població del País Basc va passar de 2 milions l’any 2000 a 2,2 milions enguany. I manté el seu PIB per càpita en un 16% per sobre la mitjana de la Unió Europea. I l’aixeta de la immigració la té Madrid, també per a ells. Res més a dir. De moment. Entrarem en xifres i detalls un altre dia.