Resulta esfereïdor escoltar aquests dies als youtubers de l’univers madridista vomitant exabruptes sobre el Barça amb l’excusa de l’anomenat cas Negreira. Aquest volum d’odi generat a la capital de l’Estat té un únic responsable i no és cap altre que Florentino Pérez. El president madridista, obsessionat per controlar tota l’opinió publicada sobre el seu club, ha creat un monstre que ja és impossible que torni a la gàbia.
Si el nivell d’agressivitat d’aquests opinadors ja era molt elevat des de fa temps, el mateix Florentino es va encarregar de treure-li qualsevol mena de topall a partir de les dues darreres compareixences públiques en què ha participat, és a dir, a l’assemblea general de socis i el dinar de Nadal del club del dia 15 de desembre. Els atacs plens d’ira cap al Barça per part del president madridista en aquests dos esdeveniments han estat un senyal a tota la seva tropa perquè premin el gas a fons en l’evangeli de l’odi.
Algú es pot preguntar com és que el constructor madrileny ha virat de manera tan exagerada la seva posició vers el club blaugrana, atès que no fa tant proclamava que tots dos clubs eren aliats naturals en la seva lluita contra el sistema; la resposta cal trobar-la en el que sembla ser una traïció de Joan Laporta cap al màxim mandatari blanc en l’assumpte de la Superlliga.
Fa tres anys i mig, Florentino va fer tot el que estava a les seves mans perquè Laporta aconseguís esdevenir president del Barça, un propòsit mogut per l’interès personal en una doble direcció: el club blaugrana havia de ser company de viatge en el trajecte cap a l’esmentada Superlliga, en aquest difícil torcebraç amb la Uefa.
No es coneixen els termes concrets del pacte entre presidents -si més no, de manera pública- i què en treia Laporta, de pactar amb Florentino
Per altra banda, el magnat madrileny pensava que el seu projecte de transformar el Real Madrid en una societat anònima seria més senzill si, simultàniament, el Barça encetava un procés idèntic de modificació societària. Molt probablement l’encertava en el fet que l’única persona a Catalunya que podria escometre un canvi tan transcendental en la naturalesa del club sense patir conseqüències majors és, precisament, Laporta.
No es coneixen els termes concrets del pacte entre presidents -si més no, de manera pública- i què en treia Laporta, de pactar amb Florentino, però d’entrada sembla una temeritat trencar unilateralment un acord personal amb un personatge tan sinistre i poderós. Les imatges del mes d’octubre passat del president del Barça compartint confidències i somriures amb Aleksander Čeferin, president de la UEFA, i Nasser Al-Khelaifi, president del PSG i mà dreta en qüestions esportives de l’emir Al Thani, van tenir l’efecte d’una bomba nuclear sobre el projecte de la Superlliga i, per descomptat, també sobre el sistema nerviós de Florentino.
Tot plegat ha dut el president blanc a afirmar que “el cas Negreira és l’escàndol més gran de la història del futbol”. No hi ha dubte que, mentre les forces l’acompanyin, el magnat madrileny assetjarà al Barça per aconseguir una sanció mai vista.
Arribats a aquest punt, cal preguntar-se si n’hi ha per tant amb l’assumpte Negreira i si, especialment, la contractació de l’exàrbitre català com a assessor va influir d’alguna manera en els resultats esportius. De fet, tota la lluita del madridisme desemboca en aquest punt, el dels resultats esportius, atès que no els importa gens ni mica si aquests diners abonats per feines de consultoria en realitat acabaven, com defensen moltes veus a Barcelona, a les butxaques de persones vinculades al club.
En tot cas, comprovar la possible afectació esportiva de la col·laboració entre els blaugrana i José María Enríquez Negreira i el seu fill Javier Enríquez Romero no hauria de representar un gran obstacle, perquè els partits de futbol no es juguen ni en secret ni de manera clandestina. I aquí estem del tot d’acord amb l’expresident Sandro Rosell -sense que serveixi de precedent- que a la seva declaració al jutjat va dir que resultaria interessant que es fes un peritatge revisant tots els partits per sortir de dubtes. Tant de bo es faci aquesta revisió, però ja avancem que el resultat serà que mai el Barça es va veure beneficiat i que, fins i tot, en temps recents va perdre una Lliga al mateix Camp Nou en un partit contra l’Atlético de Madrid on l’àrbitre va anul·lar un gol reglamentari de Messi.
Resultaria molt satisfactori que el Barça recollís la proposta de Rosell i visionés tots els partits dels darrers vint anys
Resultaria molt satisfactori que el club recollís la proposta de Rosell i procedís a visionar tots els partits dels darrers vint anys -mostra del tot suficient- amb el suport d’experts independents en arbitratge per extreure una conclusió que seria molt valuosa per a la defensa de l’entitat. I encara resultaria més profitós realitzar el mateix escrutini, però amb els partits del Real Madrid, on el nivell del lladronici ben segur sorprendria la mateixa empresa, i és que la memòria és curta i la de l’aficionat al futbol encara més.
I aquí és on entra el neologisme Blanqueira que hem emprat al títol, perquè el veritable escàndol de manipulació de resultats no afecta pas ni al Barça ni a Enríquez Negreira, sinó a aquest club blanc que habita, si fa no fa, a 666 quilòmetres de distància. El nivell d’immoralitat que implica que algú que s’ha beneficiat sistemàticament de tots els engranatges del món del futbol des de fa més 70 anys ara intenti destruir el seu principal rival al·legant ajudes arbitrals, que és públic i notori que no han existit és, per força, gegantí.
Després de dècades d’acotar el cap, potser aquest seria el moment en què el Barça hauria de passar a l’atac, perquè evidències no en falten. Un exemple menor, que numèricament és només una gota en l’oceà de les ajudes arbitrals al Real Madrid, però que resulta molt significatiu és allò que va succeir en el darrer Barça-Madrid, el de la temporada 24/25, que es va disputar a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Unes mans molt clares dins de l’àrea d’un defensor blanc no van ser considerades com a penal perquè els responsables de mostrar les imatges a l’àrbitre van ocultar de manera deliberada les millors preses, aquelles on la infracció era indubtable.
Que el sistema de videoarbitratge ha estat domesticat pel Real Madrid és un fet evident. Aquestes actituds tan reprovables és el que aquí anomenem cas Blanqueira i són el fruit de la pressió insuportable que Florentino i tots els altaveus del madridisme exerceixen sobre els estaments del futbol, començament pels àrbitres.
No sabem fins a on arribarà la inflació d’odi que promou el club blanc i el seu president, ni tampoc si l’estratègia obtindrà els resultats que desitgen, però resultaria convenient començar a posar-hi fre per evitar mals majors.