Apareixen costos ocults incrementals a mesura que avança la transformació digital en tots els estadis de la societat. Són aquells relatius a les disfuncions de les eines utilitzades, com ara el correu brossa, els errors en la identificació del destinatari o la redundància entre les funcions presencial i virtual, com ara la duplicitat de missatges a través de les xarxes socials que arriben a un mateix destinatari. Sembla que no, però ho entorpeixen molt. Quan la digitalització redueix els costos, es disparen per un altre cantó.
José Ignacio López de Arriortúa va protagonitzar als anys 80 i 90 una revolució en els processos de producció automobilística, gràcies a dos grans canvis. El primer, la introducció del just-in-time, que significava reduir dràsticament els estocs de cotxes perquè es fabricaven a mesura que els clients els encarregaven. El segon, la disminució radical de treballadors a les cadenes de producció, per ampliar les plantilles dels serveis de productivitat, qualitat, màrqueting, innovació o disseny, entre d'altres. De fet, aquests dos fets es van avançar un parell de dècades a la revolució digital. El Superlópez basc, que va controlar tot el poder a Opel, General Motors i Volkswagen durant uns anys, es va inventar sistemes de producció “digitals” a l’era pre digital. És a dir, centralitat al voltant del consumidor, reducció dels intermediaris, decreixement de les plantilles fixes, disminució radical dels costos o externalització dels serveis.
Les eines aporten efectivament major apropament al client, redueixen els intermediaris, el personal fix i els costos interns, però en la pràctica incrementen geomètricament els desordres, les alteracions i les anomalies
Vivim ara en la segona fase d'implantació de la revolució digital, a mesura que penetra massivament a les empreses, a les institucions públiques, a les famílies i a les persones. Doncs bé, resulta que alguns dels vicis, contra el que seria imaginable, no fan més que engrandir-se. Les eines aporten efectivament major apropament al client, redueixen els intermediaris, el personal fix i els costos interns, però en la pràctica incrementen geomètricament els desordres, les alteracions i les anomalies. Dos terços dels emails produïts a tot el món són spam; la carn enllaunada que menjaven els soldats nord-americans a la Segona Guerra Mundial, passada per l’humor de la sèrie anglesa Monty Python’s Flying Circus dels 70, va acabar popularitzant aquest terme internacional per titllar el correu brossa. Escrivia l’altre dia Genís Roca que dels cinquanta milions de persones que generen continguts a la xarxa, només dos milions d'ells aconsegueixen un cert model d’ingressos, és a dir, el 80% només embruten.
Cinc hores laborals a l’any
El 2022, un estudi de l’empresa antivirus Kaspersky detectava que el correu brossa significava la pèrdua de cinc hores laborals a l’any per cada persona. Si el cost/hora treballada a Espanya és de 22,4 euros (INE, 2020), multiplicant la resultant d'hores/preu unitari pels més de vint milions de treballadors actius -als que cal afegir els pensionistes i la resta de la població-, surt una quantitat molt superior a la de la soledat no desitjada, que és un altre cost ocult, equivalent a l'1,17% del PIB, segons vam avançar l’altre dia. Els ciberatacs estan a l’ordre del dia, només cal recordar el de l'Hospital Clínic fa unes setmanes. Els costos en software, hardware i altres serveis relacionats amb la protecció de dades, la seguretat i la gestió de riscos s’està disparant al darrer trienni d’un 15% anual (Garner, 2022). No podem oblidar tampoc, malgrat la dificultat de comptabilitzar-los, els costos inherents a les malalties derivades del cansament, de l’angoixa que generen en la persona totes aquestes distorsions; ni tampoc l’avançament de l’obsolescència dels aparells o les reparacions; ni la reiteració en emetre missatges a través de massa canals que el receptor rebutja i li provoca assetjament.
És veritat que molts dels antídots a l’ús -anti spam, preventius, neteja dels aparells, reforçament de la seguretat...- són sense càrrec. Ara bé, ja se sap que en els aparells digitals, les empreses que els venen sempre acaben monetitzant a base de productes freemium o de qualsevol altre forma.
Què en queda del concepte de l’autenticitat, sobre el que ha girat el món als darrers trenta o quaranta anys, que ha protagonitzat les indústries del turisme, de la moda, dels complements personal i de la llar o del luxe?
Els boomers diem que les relacions presencials són de millor qualitat i durades. Els millennials es decanten per traspassar els afectes, les emocions, les carícies, a través de la virtualitat i allunyar-se cada cop més del contacte físic. Uns i altres es troben cada cop millor en la seva situació. Està naixent un nou model de convivència on la vella presencialitat i la nova virtualitat es conjugaran d’una forma diferent de l’actual. Cal acceptar que les noves tecnologies han ampliat enormement el camp relacional. Què en queda del concepte de l’autenticitat, sobre el que ha girat el món als darrers trenta o quaranta anys, que ha protagonitzat les indústries del turisme, de la moda, dels complements personal i de la llar o del luxe? La realitat virtual, el metavers, els jocs a distància, les holografies... apropen o separen?
Mentre van encaixant els nous escenaris, el fet és que cada cop esdevenen més elevats els costos ocults en un sector on es treballa amb marges alts. Qui ho paga tot això? A la productivitat comparada amb la Unió Europea li passa el mateix que a Aquil·les i a la tortuga.