L’economia catalana encadena diversos anys de creixement sòlid. Després de la forta recuperació postpandèmia, l’activitat ha mantingut un dinamisme notable. El creixement del PIB dels darrers anys ha estat molt superior al de la Unió Europea (UE), i ha arribat a superar-lo en més del triple, fet que situa Catalunya entre les economies més dinàmiques del seu entorn, tal com recull el darrer informe de conjuntura de la Cambra de Comerç. Les previsions pel 2026 apunten a un creixement d’entre el 2,1% i el 2,4%, una taxa inferior a la dels anys immediatament anteriors, però encara clarament superior a la mitjana de la zona euro, situada entorn de l’1,2% (Informe de Perspectives Econòmiques 2026 de Pimec). El ritme es modera, però el creixement continua sent robust.
Tanmateix, aquest bon comportament macroeconòmic no s’està traduint en una millora del benestar de la població. Segons dades recents de l’Idescat, el 24,8% de la població catalana es troba en risc de pobresa o exclusió social, una proporció que ha augmentat malgrat el creixement econòmic, i una part d’aquestes persones tenen feina. Quan el creixement no es tradueix en una millora clara de l’accés a l’habitatge, la mobilitat, la sanitat o l’educació, el benestar s’estanca o recula.
Les previsions pel 2026 apunten a un creixement d’entre el 2,1% i el 2,4% de l'economia catalana
Durant dècades, el PIB ha estat el principal termòmetre del progrés. Aquesta equivalència, però, és cada vegada més qüestionada. Un estudi recent d'Albert Buscà i Albert Carreras sobre l’Índex Europeu de Progrés Social mostra que Catalunya presenta un nivell de progrés social inferior al que li correspondria pel seu nivell de renda. En altres paraules, el país genera riquesa, però no la converteix en benestar social amb la mateixa eficàcia que altres regions europees comparables. Aquest índex incorpora dimensions com l’habitatge, la salut, l’educació, la seguretat, el medi ambient o els drets personals, i posa de manifest que el progrés social no depèn només de quants recursos es generen, sinó de com es transformen en millores reals per a la vida de les persones.
Una de les principals febleses del model actual és l’habitatge. La manca d’oferta i l’elevat cost, especialment a les àrees urbanes, dificulten l’emancipació dels joves, tensionen moltes famílies i afecten negativament la cohesió social i la qualitat de vida. Aquest problema es veu agreujat pel col·lapse en infraestructures i mobilitat, que penalitzen especialment les persones que viuen fora de les zones de més atracció econòmica.
Un altre repte estructural és el capital humà. Catalunya fa un esforç considerable en educació, però una part rellevant del talent format aquí acaba desenvolupant la seva carrera a l’estranger. El cas dels metges i del personal d’infermeria és especialment il·lustratiu: molts joves marxen a països amb millors condicions laborals i professionals, mentre el sistema sanitari ha de cobrir vacants amb professionals formats fora. És una aportació positiva i necessària, però posa de manifest una paradoxa clara: invertim en formació, però no sempre som capaços de retenir el talent que generem.
A aquesta pèrdua de talent s’hi afegeix un desajust persistent entre el sistema educatiu i les necessitats del teixit productiu. No es generen prou perfils intermedis i tècnics, especialment de formació professional, que són els més sol·licitats per les empreses. Aquesta manca d'encaix ajuda a explicar per què costa cobrir llocs de treball fins i tot en un context en què Catalunya presenta una de les taxes d’atur més elevades de la UE.
En aquest context, la immigració ha esdevingut un element clau per sostenir el mercat laboral i cobrir vacants en diversos sectors. L’arribada de persones d’altres països és imprescindible per mantenir l’activitat econòmica, però també afegeix pressió sobre l’habitatge, els serveis públics i les infraestructures. A més, una part del creixement recent s’ha basat més en l’augment de la població ocupada que no pas en millores de productivitat. Quan aquesta ocupació es concentra en sectors de baix valor afegit, el creixement del PIB no es tradueix en un augment del PIB per càpita. En les primeres fases d’integració, el balanç fiscal net sol ser negatiu, fet que incrementa la pressió sobre l’estat del benestar i fa encara més urgent avançar en polítiques d’inclusió social, formació, integració laboral i millora de la productivitat.
A tot això s’hi afegeixen altres frens estructurals. La burocràcia és identificada per moltes empreses com un obstacle rellevant per a la seva activitat, mentre que la productivitat continua distanciant-se de la mitjana europea. En un context de costos laborals a l’alça i dificultats creixents per trobar talent, millorar la productivitat és una condició imprescindible per sostenir competitivitat, marges i salaris.
El repte no és créixer més, sinó créixer millor: convertir el creixement en benestar, reduir desigualtats i garantir oportunitats reals per a tothom
Catalunya té una economia dinàmica, que crea ocupació i creix per sobre del seu entorn europeu. Però aquest bon comportament no pot amagar la necessitat de revisar alguns trets clau del model econòmic i social que mostra signes d’esgotament. El repte no és créixer més, sinó créixer millor: convertir el creixement en benestar, reduir desigualtats i garantir oportunitats reals per a tothom. Això exigeix grans consensos de país en àmbits com el finançament autonòmic, el turisme, la immigració, les infraestructures, l’habitatge, la sanitat o l’educació.
Per avançar, cal disposar d’un espai estable de consens entre els principals agents polítics, empresarials i socials per abordar aquelles polítiques que requereixen mirada llarga i estabilitat, al marge de la confrontació partidista. En definitiva, necessitem un espai que pensi en les pròximes generacions, i no només en les pròximes eleccions. Sense continuïtat ni visió compartida, el creixement, basat en un model esgotat, serà fràgil i desigual, i difícilment es traduirà en millores reals de benestar. Aconseguir i preservar aquests consensos és una condició indispensable per avançar com a país.