La incertesa econòmica, política i social es troba en nivells màxims. La percepció dominant és que el món va malament, que tot s’accelera i que els riscos s’acumulen. Aquest clima d’inquietud no és imaginari: té fonaments reals. El context actual és especialment complex. La rivalitat entre els Estats Units, la Xina i Rússia condiciona la geopolítica i el comerç; i Europa té un problema seriós de governança i lideratges.
Els Estats Units ha accelerat una política exterior més unilateral en diversos escenaris internacionals, mentre la Xina insisteix que no renunciarà a Taiwan. La guerra entre Rússia i Ucraïna ha retornat el risc geopolític al centre d’Europa, mentre el conflicte entre Israel i Hamàs, amb l'Iran com a actor clau, manté l’Orient Mitjà en tensió. Al mateix temps, moltes economies desenvolupades afronten problemes interns persistents. La crisi de l’habitatge erosiona la qualitat de vida i les expectatives de les generacions més joves. La teranyina burocràtica i la fragmentació política dificulten les reformes estructurals i alimenten la desconfiança en les institucions, un terreny fèrtil per a l’ascens dels extremismes com a resposta a la sensació d’inseguretat econòmica i social. La immigració ocupa també un lloc central en aquest debat. Una arribada elevada i sense polítiques eficaces d’acollida, formació, habitatge i integració, augmenta la pressió sobre l’estat del benestar i es debilita la cohesió social.
La rivalitat entre els Estats Units, la Xina i Rússia condiciona la geopolítica i el comerç; i Europa té un problema seriós de governança i lideratges
La disrupció tecnològica afegeix una capa addicional d’incertesa. La quarta Revolució Industrial, amb la intel·ligència artificial al centre, eleva significativament la productivitat, però també pot deixar enrere col·lectius sencers si no s’inverteix bé en formació i no s’adapten els sistemes productius. En paral·lel, molts mercats financers —borsa, empreses tecnològiques, criptomonedes— mostren riscos de bombolla. A tot això s’hi suma l’augment dels desastres naturals associats al canvi climàtic i el risc d’irrupció de noves pandèmies. No és estrany, en aquest context, que creixin els problemes de salut mental i la percepció d’inseguretat, especialment entre els joves: segons l’Organització Mundial de la Salut, els trastorns d’ansietat i depressió han augmentat prop d’un 25% a escala global després de la pandèmia. Tot plegat explica la inquietud actual. No tots aquests riscos tenen el mateix impacte arreu ni afecten de la mateixa manera totes les persones, però la seva simultaneïtat alimenta una percepció generalitzada d’inseguretat. Però per saber si realment vivim pitjor que abans cal posar aquests riscos en perspectiva històrica.
Si retrocedim 200 anys, l’esclavisme era una institució legal en molts països. La fam era una amenaça constant i estructural. L’influent economista anglès Thomas Malthus va advertir del risc que el creixement de la població superés la capacitat de producció d’aliments, una por àmpliament compartida a l’època. Les crisis de subsistència eren recurrents, la major part de la població mundial era pobre i l’esperança de vida global amb prou feines arribava als 30 anys. Les epidèmies i la mortalitat infantil formaven part de la normalitat quotidiana. A aquest context s’hi afegia una forta inestabilitat política i social. Europa encara vivia les conseqüències de la Revolució Francesa, amb episodis de violència, repressió i canvis institucionals abruptes. A Àsia, els conflictes entre la Xina i el Japó marcaven l’equilibri regional, mentre a Europa central l’Imperi Austrohongarès gestionava tensions territorials i nacionals constants. La primera revolució industrial va incrementar la producció, però també va sacsejar profundament el món agrari, va provocar despoblament rural, creixement desordenat de les ciutats i condicions de vida molt dures per a grans capes de la població. El risc no era perdre benestar, sinó simplement morir de fam. A les fàbriques les jornades laborals eren de 12 hores, 6 dies a la setmana: 72 hores per setmana. Cal afegir-hi que la major part de la població no tenia drets polítics ni civils efectius, amb sistemes legals que protegien sobretot les elits. Per tant, no sembla un context millor que el d’avui.
Fa 100 anys, el món encara estava profundament marcat per la Primera Guerra Mundial. La pobresa i la fam continuaven sent massives, les democràcies eren fràgils i la inestabilitat política era generalitzada. El risc d’un nou conflicte global era alt, com acabaria demostrant la Segona Guerra Mundial. La grip espanyola va causar prop de 50 milions de morts arreu del món, en un context sense vacunes efectives ni sistemes sanitaris capaços de donar una resposta coordinada. Es tracta d’una xifra molt superior a la registrada durant la recent pandèmia de la covid-19, per a la qual es van desenvolupar i desplegar vacunes eficaces en menys d’un any. Això ajuda a entendre fins a quin punt la vulnerabilitat sanitària era estructural, no excepcional. L’esperança de vida mundial havia millorat lleugerament, però se situava encara al voltant dels 45 anys. La segona revolució industrial accelerava el canvi tecnològic, però també generava fortes tensions socials, i en aquest entorn, els populismes i els extremismes guanyaven força. La jornada laboral era normalment de 10 hores 6 dies per setmana: 60 hores. El que avui coneixem com a estat del benestar —ensenyament públic, sanitat pública, sistema de pensions, salari mínim o subsidi d’atur— era aleshores pràcticament inexistent, de manera que una crisi econòmica o una malaltia podien portar ràpidament a la pobresa. En aquest sentit, tampoc aquell context sembla millor que l’actual.
El contrast amb avui és, però, revelador. Paradoxalment, en un moment de major benestar material agregat, la cohesió social i la confiança en el progrés s’han afeblit. I malgrat aquesta percepció, les dades de llarg termini són clares: segons el Banc Mundial i les Nacions Unides, la proporció de població mundial que viu en pobresa extrema ha passat de més del 80% a inicis del segle XIX a menys del 10% avui. L’esperança de vida global ha augmentat d’uns 30 anys a prop de 73, i a Catalunya ja supera els 84. La fam no ha desaparegut, però afecta una part molt menor de la humanitat que en qualsevol altra etapa històrica. El progrés també és evident en altres dimensions clau del benestar. L’analfabetisme, que fa només un segle era majoritari, s’ha reduït de manera dràstica: avui més del 85% de la població adulta mundial sap llegir i escriure. Alhora, la situació de les dones ha millorat de manera significativa. El dret de vot femení, abans excepcional, és avui gairebé universal; la participació de les dones en l’educació i el mercat laboral ha crescut. Són avenços incomplets i desiguals, però essencials per entendre per què, malgrat els riscos actuals, el benestar humà ha anat millorant de manera sostinguda. Un dels elements més preocupants del moment actual és la pèrdua d’il·lusió col·lectiva sobre el futur. Fa unes dècades, malgrat les dificultats, predominava la idea que la pròxima generació viuria millor; avui aquesta expectativa s’ha debilitat. La pèrdua d’esperança ajuda a entendre per què la percepció del present és sovint més negativa que la realitat que mostren els indicadors objectius.
L’analfabetisme, que fa només un segle era majoritari, s’ha reduït de manera dràstica: avui més del 85% de la població adulta mundial sap llegir i escriure
El realisme obliga a reconèixer els riscos; la responsabilitat, a no quedar-se paralitzats. El repte d’avui no és tant la manca de recursos com la capacitat de gestionar-los bé. Vivim en un món inquietant, alhora, també en un món que mai havia disposat de tanta capacitat per generar benestar. Els instruments hi són. La diferència la marcarà l’ús que en fem, tant en les grans decisions col·lectives com en les eleccions quotidianes de cadascun de nosaltres. La història ens recorda que som capaços tant del pitjor com del millor, i que el futur depèn, en gran mesura, de les decisions que prenem avui.