Sobre els temes de defensa militar se’ns parla poc. Espanya mai ha hagut de sortir a trencar-se la cara per algú altre. La paraula “solidaritat” té, en la cultura hispana, un significat reivindicatiu en demanda d’alguna cosa, d’una vocació unidireccional de pedra picada. Sempre receptora per part d’altri, mai per veritablement oferir-la -i menys quan es tracta de rascar-se la butxaca-. Però ara és quan es demostra que no sempre hem de viure de l’almoina europea, perquè hi ha membres de la Unió Europea (UE) que corren riscos, i temo que aquí ens ho prenem a la lleugera. I més informativament. Ser pacifista surt de franc... mentre altres paguin.
Si fem un balanç d’on som en termes de defensa militar europea i quins són els riscos, potser quedarem sorpresos. I el fet ens hauria de portar a la reflexió. Perquè un atac a qualsevol membre de la UE significa un atac a nosaltres mateixos, a més de l’OTAN.
La paraula “solidaritat” té, en la cultura hispana, un significat reivindicatiu en demanda d’alguna cosa, d’una vocació unidireccional de pedra picada
El primer gran risc que tenim és el del comandament i l’organització. Un gran repte inicial que la UE ha d’afrontar és el d’un comandament únic. Mentre aquest fet no tingui lloc -sembla que s’hi està treballant-, haurem de funcionar mitjançant l’organització que ens ofereix l’OTAN. Es poden tenir moltes armes i molta potència econòmica, però si no s’està ben organitzat, res no funciona. En aquest sentit, hem de ser conscients que ens enfrontem militarment a una autocràcia en la qual, quan el cap suprem dona una ordre, ningú piula. El fet també té desavantatges -el cap es pot equivocar perquè ningú s’atreveix a alertar-lo d’una mala decisió- però llavors sovint és massa tard i sempre hi ha danys col·laterals que esquitxen.
A la vista d’aquestes dificultats -difícil coordinació entre els membres de la UE i fredor d’alguns membres a l’hora de demostrar un rol actiu, com demostra Espanya- determinats països han optat per crear organismes més petits, però més eficaços. L'E5: Alemanya, França, Itàlia, Polònia i Gran Bretanya. Un altre grup d’acció és el format per les repúbliques bàltiques més Alemanya i França. Es tracta de no deixar el front bàltic feble davant d’un atac terrestre. En resum: mentre, almenys, hi siguin França i Alemanya en totes, podem respirar una mica més tranquils, encara.
L’altre gran risc que patim és la desunió a l’hora de mostrar solidaritat amb Ucraïna. Rússia intenta minar les bones relacions entre Ucraïna i els Estats Units i, per tant, indirectament, entre Europa i Amèrica. Avis a ingenus: es pot ser anti-Trump, però no fins al límit que ens faci febles als ulls de Putin. Ens agradi o no, la tasca ara consisteix a ajudar de forma massiva a Ucraïna, sense mostrar cap dubte ni vacil·lació. És un tema de percepció i de missatge. Ens ho va ensenyar el senyor Draghi quan era governador del Banc Central Europeu: “El que faci falta. I, creguin-me: serà suficient”. I encara que no se’ns n’informa -per cert, no necessitem partits euroescèptics: ja tenim la premsa-, de tot això en pren cura, pel que es veu, la Comissió Europea amb la senyora Von der Leyen al davant. Mirem-ho a la menuda.
El 2022, quan Rússia va envair Ucraïna, els diners de la banca central de Rússia a la UE (uns 200.000 milions d’euros) van ser immobilitzats. Fa temps que Von der Leyen va suggerir fer servir 150.000 milions d’aquests fons per ajudar Ucraïna. L’operació sembla simple. Aleshores, per què no es duu a terme? S’agafen aquests diners i se li donen a Ucraïna. Però això no es pot fer. Els bancs europeus perdrien la confiança del món. Legalment, des del punt de vista internacional, l’operació no és viable. Ni justa. Al cap i a la fi, els diners dels russos han estat bloquejats per castigar a Rússia, al seu govern. I res ens autoritza a gastar-los pel nostre compte.
Ens agradi, o no, la tasca ara consisteix a ajudar de forma massiva a Ucraïna, sense mostrar cap dubte ni vacil·lació. És un tema de percepció i de missatge
Fins ara, els 3.000 milions d’euros en interessos que generen aquests fons russos bloquejats per la UE s’utilitzen per ajudar Ucraïna. Però si es volen tocar els fons mateixos, l’operació ha de ser un préstec. Un préstec enorme de 150.000 milions per donar un impuls definitiu a la guerra en favor d’Ucraïna. És a dir, s’agafarien aquests 150.000 milions i se li donarien a Ucraïna en forma de préstec. Ara bé, qui garanteix que Ucraïna tornarà aquest préstec quan s’acabi la guerra? Com fer-ho tot legalment? Aleshores, com tot préstec ben muntat, l’operació necessita un garant. Algú que doni garanties si Ucraïna no torna el préstec en acabada la guerra: bé perquè no rep compensacions de guerra a pagar per Rússia, bé com a sentència negativa d’un tribunal internacional que autoritzi a tocar els diners russos bloquejats per la UE.
I aquest garant sembla ser Noruega, que amb el seu enorme fons sobirà obtingut dels beneficis del petroli (1,7 bilions d’euros, és a dir: 1.700.000 milions d’euros, o bé 1.700.000.000.000) podria garantir l’operació, ja que “només” hi destinaria un 8% en mostra de solidaritat.
La majoria dels partits noruecs estan d’acord en aquesta operació -que encara és analitzada- i les raons que donen per a tal convenciment són les següents:
- L’operació, com he dit, només afectaria el 8% del total del fons sobirà
- Aquesta afectació no faria baixar la qualificació dels fons que actualment compta amb triple A, i és la més forta d’Europa
- En el període 2022-2024, i a causa del conflicte amb Rússia, la UE ha orientat la compra de gas natural a Noruega, i els beneficis per a aquest país escandinau han estat de 108.000 milions d’euros
- Noruega comparteix 198 quilòmetres de frontera amb Rússia
El primer ministre noruec, Jonas Gahr Store, ja ha començat a treballar el tema per incloure’l als pressupostos de l’any vinent. Els partits han donat suport a la proposta. Al cap i a la fi, ho consideren una obligació moral encara que Noruega no sigui membre de la UE.
Aquesta ajuda seria un cop formidable a qualsevol vel·leïtat russa pel que fa a esperar que el suport d’Occident a Ucraïna fluixegi. Amb els 150.000 milions Ucraïna té garantits fons i ajudes per mantenir la guerra gairebé fins al 2030. El missatge a Rússia és potent, ja que ella, aquests diners, no els té. I una bona sortida per a la UE. Als seus estats membres se’ls faria difícil aprovar una de les dues altres alternatives: una emissió de deute comú -els frugals i Alemanya probablement s’hi oposarien- o bé que els estats membres fessin una contribució amb càrrec als seus pressupostos nacionals -difícil, ja que tots intenten reduir el deute públic-.
Amb els 150.000 milions Ucraïna té garantits fons i ajudes per mantenir la guerra gairebé fins al 2030. El missatge a Rússia és potent, ja que ella, aquests diners, no els té
En definitiva, es tracta que la UE -no pas l’OTAN, ni els Estats Units; sinó la UE- li digui a Rússia mirant-li als ulls: “Creguin-me, serà suficient”. I no cal dir-li -aquesta és la bona- que el líquid per a aquesta operació el posa Rússia. I és que la guerra també és psicològica.