Aquest any és el quart any que viatgem plegats. Hem anat a Croàcia i a Bòsnia, Jordània, Albània i, ara, a Bulgària. Sempre escollim els viatges de manera accidental, fugint de països sobreturistificats per anar a turistificar-ne d’altres. No som millors que els turistes que arrasen a la Sagrada Família, però sí que tenim més espai personal i temps de caminar. És important començar a assumir que ser turista sempre és, per mínima que sigui, una molèstia per les persones que viuen al lloc visitat.
Vam arribar a Sofia el primer dia. És una ciutat monumental, amb restes comunistes i restes imperials. Però també és evident que la ciutat no està passant el seu millor moment. No és que sigui lletja, ans al contrari, és verda, ampla i amb edificis molt bonics; però els seus edificis et fan pensar que hi havia una època en què aquella ciutat brillava d’una manera molt més punyent, bé fos en color d’or o en color roig. Els seus parcs, escultures incompletes i museus als afores que custodien les estàtues que ara remouen coses del passat, així com els grans McDonald's que assenyalen que, si aquell territori va ser mai comunista, ara ja no ho és.
Els búlgars no són especialment simpàtics, però això també té el seu encant. Sembla que tot s’ho han inventat ells, tot ho van fer ells abans, tot ho tenen millor que els altres
Els búlgars no són especialment simpàtics, però això també té el seu encant. M’agrada que facin evident que els molestem en lloc d’acomodar-nos la ciutat a la nostra mida com fem nosaltres amb els nostres turistes. Al cap i a la fi, aquest país és casa seva i tenen tot el dret del món de no moure un sol dit per entendre’ns. Però quan decideixen parlar-nos, com diu l’Alaaddine, hi posen més pa que formatge. Sembla que tot s’ho han inventat ells, tot ho van fer ells abans, tot ho tenen millor que els altres.
Tenen aquest orgull propi d’una potència de segona, on troben necessari justificar que si no són a la primera plana no és per manca d’atractiu, sinó per interessos diversos dels altres. En una de les visites guiades fins i tot ens volien arribar a convèncer que el Renaixement se’l van inventar ells, i que Leonardo da Vinci no va ser el primer a pintar, per exemple, els ulls de la Mona Lisa que et segueixen a tot arreu. Si una cosa ha de tenir en compte el mentider és que has de mirar que el que dius pugui passar per veritat.
Al cap de dos dies de caminar per Sofia anem a la segona ciutat més gran del país. Plovdiv és, a parer meu, la Girona búlgara. Aquesta comparació m’ha costat moltes burles dels meus companys de viatge, però és una ciutat amb un barri antic preciós, una història entre turons i muntanyes i molts racons amagats amb grans contrastos. És una ciutat que penso que podria estimar. No crec que hi tingués massa cosa a fer, però hi aniria a viure uns mesos. Això sí, a mi m’han de deixar banyar a les fonts públiques. És una llàstima que aquelles magnífiques fonts no puguin allotjar als seus ciutadans quan, literalment, cau foc del cel.
Hem deixat estar Varna, a la costa del mar Negre, perquè estava massa lluny i no tenim prou dies de vacances. Sap greu, perquè als meus pares els va encantar quan van venir ara fa set anys. Però no es pot fer tot sempre. Malgrat que ens agradi molt viatjar junts, cada cop tenim més compromisos i estem més cansats, cosa que fa que no puguem destinar tots els dies de vacances a una sola cosa. Hem tornat a Sofia l’últim dia per fer la visita guiada sobre el comunisme. Com a grup de persones apassionades per la història (i, per què no dir-ho, una mica friquis pel pensament polític) aquest ha estat un dels punts àlgids del viatge.
Plovdiv és, a parer meu, la Girona búlgara, una comparació que m’ha costat moltes burles dels meus companys de viatge, però és una ciutat amb un barri antic preciós
Això i el monestir de Rila on vam anar al primer dia i jo vaig vomitar tot l’esmorzar fent que el nostre gran mestre conductor hagués d’estacionar a una autopista per deixar-me acabar la meva feina. Crec, tanmateix, que tots estem d’acord que aquella joia entre muntanyes era necessària de veure malgrat el risc d’expulsió de líquids estomacals al que ens van sotmetre les seves carreteres corbes i la conducció criminal d’en Pietr, a qui mai no li hem vist els punts que li queden al carnet.
Bulgària és un país curiós. En Pol diu que viu a sobre les ruïnes d’un passat millor. Un altre dels amics ha dit que sembla que tothom guardi un gran secret. La gent és aspra, però tenen un humor que no entenem, però sentim que hi és entre rialles i cares d’estupefacció. No els agradem, però nosaltres tampoc tenim clar si ells ens agraden o només els estem agraïts per deixar-nos visitar les seves ciutats.
Els contrastos entre capitalisme i comunisme són tan clars que podem sentir la confrontació entre els dos moviments, entre els monuments i les cafeteries de cafè d’especialitat que ens ha recomanat la meva amiga Viktoria, una companya búlgara del màster i experta en cafè que no s’assembla gens a les persones que hem conegut. Penso que potser la calor dels darrers anys han fet que els qui s’han quedat s’hagin hagut d’adaptar i assecar-se per fora, mentre la meva amiga ha pogut mantenir la seva tendresa des de la llunyania. Després recordo que, a casa, els que es dediquen al turisme tampoc són les persones més simpàtiques del món.