Wish I was back on the Bayou, rollin’ with some Cajun Queen... Conduíem el Mustang blanc, com a la cançó de la Lana Del Rey, per la L10 direcció New Orleans. Anàvem cap a l’est, de Texas a Louisiana, interceptant el curs del riu Mississipi. Vam arribar al capvespre, quan el taronja del cel queia sobre l’skyline de la ciutat que feia tant de temps que volíem veure. Quan dic “nosaltres” vull dir “jo”, perquè era la meva primera vegada. El senyor Bon ja hi havia estat un parell de cops. Així i tot, es podria dir que era la nostra primera vegada junts allà. Es podria dir que tenia, per tant, un guia local, però a NOLA (així és com l’anomenen els locals) és la música qui et guia per la ciutat. Però això ho descobriríem l’endemà.
Ens vam allotjar en una casa d’estil tradicionalment orleanenc (potser la banda The Animals es van inspirar en una com aquesta), amb mapes del riu i pòsters de Mardi Gras. Ah, sí, vam descobrir que el nostre Dijous Gras té un cosí als Estats Units, i pel que sembla és tota una cosa: tothom duia collarets daurats, porpres i verds, i les cases estaven decorades. Vam arribar massa aviat per gaudir-ne del tot, però es notava que alguna cosa gran s’acostava.
Mentre exploràvem els primers carrers de la ciutat, encara parlàvem d’en Cleo. No us confongueu: Cleo no és el nom d’un carrer, ni tampoc ve d’una versió llarga com Cleopatra o Cleònides. És el nom del cambrer encantador i divertit que ens va atendre al Waffle House d’Opelousas, una petita localitat de l’estat on vam parar a dinar. Aquell personatge especial, com tants d’altres que ja havíem anat acumulant al llarg del viatge, s’afegia a la nostra petita col·lecció d’estrafolaris. De vegades en fèiem broma: era com col·leccionar cromos de futbol del supermercat del barri. Només que aquesta vegada mai no sabíem a qui trobaríem, ni on.
Així mateix va succeir la nostra troballa a Pirates Alley, un carreró estret on una dona encantadora ens va parlar d’una petita llibreria amagada, aparentment la casa on William Faulkner va escriure bona part de la seva obra Mosquits. Quan vam entrar, el llibreter llegia en silenci, endinsat profundament al món del seu llibre, però va ser prou amable per explicar-nos la història del lloc quan nosaltres, vestits de turistes, vam demanar-li si el que deia la noia era veritat. I és clar que ho era! Si Nova Orleans té un encant és que mai no saps què t’espera a la cantonada següent: és Jazz, Blues, o potser un bon restaurant amb deliciosos plats de Gumbo i Jambalaya? En aquell dia fantàstic vam poder-ne fer un tast de tot, i ens vam acomiadar del nostre guitarrista que no sabíem si era un paio molt tranquil o si encara arrossegava el cansament de la nit anterior.
La cuina tradicional de Louisiana és una barreja d’influències culturals sedimentades al llarg d’anys d’ocupació per diferents imperis. La seva història té pàgines fosques, i les seves empremtes encara són visibles avui, tal com descobriríem en el camí de tornada cap a l’oest. Potser el riu Mississipi n’és la millor metàfora: al delta tot conflueix, el que baixa del nord es barreja amb el mar, que comença just on s’acaba la terra. D’aquesta trobada en neix un sòl fèrtil, on les plantacions van arrelar amb força i van deixar una forta marca. I tot i que avui els estats són “units”, les antigues fronteres nord-sud continuen existint. En la ment de la gent, en la distribució de la riquesa i, sobretot, en les cicatrius que la història ha gravat. Com passa també a les terres catalanes —ho vaig entendre l’any passat, quan l’Ariadna mantenia una conversa animada en la seva llengua materna amb un barber a l’Alguer.
Ara érem davant d’alguns dels roures més grans que havíem vist mai. L’Oak Alley Plantation s’alçava brillant i solitària a la riba del Mississipi, però no fa gaire “allotjava” 120 persones esclavitzades en petites barraques de fusta, cultivant canya de sucre i pacaners. Aquests últims van prosperar més gràcies a una invenció d’Antoine, un admirable esclau que va sistematitzar una innovació agrícola que va transformar la nou d’un cultiu silvestre en una indústria comercial important. Es va convertir en l’esclau més valuós que tenia la família, i va ser ascendit a cap de jardineria, el càrrec més rellevant dels jardins de la plantació. Si bé la seva vida va estar marcada per la precarietat i l’esclavitud, els seus sistemes van inspirar la producció de pecans més forta de la regió.
La cuina tradicional de Louisiana és una barreja d’influències culturals sedimentades al llarg d’anys d’ocupació per diferents imperis
A mesura que conduíem cap a l’oest seguint la línia de la costa, el paisatge no canviava massa. La immensitat de la indústria agrícola alternada amb enormes refineries de petroli donaven al viatge un aire postapocalíptic. Deixant NOLA enrere, vam reservar, a última hora, una petita cabana al bayou, al mig dels aiguamolls de Louisiana. Un dels seus grans atractius era que tenia canoes amb les quals podíem recórrer els pantans gairebé a nivell de l’aigua. Aquell matí, ben d’hora, vam flotar durant una hora entre manglars i ocellets trobant, de tant en tant, un castor que durant un segon vam confondre amb un caiman. Per sort, dels últims, no en vam veure cap. Després d’una truita d’ous frescos ben merescuda, vam continuar la ruta amb el Mustang blanc que algú havia insistit molt a llogar (ejem ejem), però que havia arribat a encantar a l’altra (ejem ejem), cap a Texas, cap a la terra seca de la bona gent d’Austin. Però no abans que l’Ariadna fes la seva primera visita a un Wallmart, on ens ho vam passar bé, tot i que ens va recordar com enyorem la carnisseria i la fleca del nostre estimat poble.
El Mississipi és un d’aquells rius on saps que hi ha enterrades històries, persones, cultures, batalles, secrets, dolor, tristesa però també tendresa. Una natura dura, que ha endurit la pell per sobreviure a unes aigües carregades, que desemboquen en un mar que avui es disputa per raons semblants a aquelles per les quals un dia es disputaven els seus corrents. Un flux que uneix i separa estats de la mateixa manera que les persones s’uneixen i se separen pels diferents ritmes i sabors d’una ciutat que, després de tants anys, encara conserva un gran encant.
Aquest article ha estat escrit a quatre mans per Ariadna Romans i Olaf Bon.