Camino cap a l’Imperial College per assistir a la conferència anual de la Royal Society Institute i caic en la qüestió que, en anglès, vol dir “la universitat de l’imperi”. Quin imperi? Em pregunto. Fa temps que l’imperi britànic no és més que una il·lusió del passat, però la veritat és que continua molt present encara en molts contextos del món, especialment aquells països que només formalment s’han deslligat de la seva influència. No és que a casa nostra tinguem res per presumir en aquest aspecte, però sí que, cada vegada que vinc a Londres, em confronta la idea de quantes coses de Londres no pertanyen a Londres. Si bé la ciutat és un exemple vibrant de multiculturalitat, la seva geografia i el seu paisatge amaguen terribles veritats del passat, de problemes no resolts, però d’històries que encara no han acabat.
Ens han educat per no veure el colonialisme. No només no veure’l, sinó ni tan sols percebre’l. El colonialisme se’ns ha venut com aquesta idea del passat que no té res a veure amb nosaltres, el Primer Món. Potser alguns països del Tercer Món encara no s’han desenvolupat prou per arribar-hi, però nosaltres, Occident, no hi tenim res a veure. Tanmateix, quan hom arriba a una ciutat com Londres veu clarament que la ciutat està construïda a partir de no les restes d’altres imperis, sinó d’objectes, monuments i peces úniques que poc tenen a veure amb el llegat del país sense posar en descobert el seu passat colonial.
Si bé la ciutat és un exemple vibrant de multiculturalitat, la seva geografia i el seu paisatge amaguen terribles veritats del passat i de problemes no resolts
Avui Londres encara té milions de peces històriques i objectes valuosos provinents de països que una vegada van ser les seves colònies. Unes xifres que molts justifiquen amb el valor històric que tenen i la incapacitat dels països originals de preservar-les, arguments que cada cop cauen pel seu pes quan comencem a veure i escrutar tot el que ha amagat el silenci colonial. Per exemple, el Museu Britànic (British Museum) té una gran quantitat de peces a la seva col·lecció que provenen de l'estranger: es calcula que un mínim de 164.000 peces de l'Iraq, 120.000 d'Egipte, 73.000 de diversos indrets del continent africà, 58.000 de la Xina i 52.000 de l'Índia.
De fet, es calcula que entre el 90% i el 95% de tot el patrimoni cultural d'Àfrica de caràcter històric es troba fora del continent, concentrat principalment a capitals europees com Londres. Perquè, és clar, Londres és la predilecta, però no l’única que manté aquestes pràctiques. Molts països del que ens agrada anomenar Tercer Món han començat reclamacions oficials obertes sobre els objectes exhibits a la ciutat que anteriorment s’havia conegut com a “metròpoli”. Alguns dels processos més famosos són els Bronzes de Benín, que consisteixen en centenars de plaques de bronze i escultures d'alt valor espiritual que, l’any 1897, van ser saquejades per l'exèrcit britànic durant una expedició a l'actual Nigèria.
De manera similar, els “Tabots” d’Etiòpia, unes plaques religioses de fusta sagrades per l'Església Ortodoxa Etíop s’han reclamat perquè, segons les lleis de la seva religió, no es poden fotografiar, estudiar ni exposar. Els tresors d’or de Maqdala o els marbres del Partenó són altres peces amb reclamacions similars, però com era d’esperar, l’antic imperi té un escut legal que prohibeix als grans museus nacionals desfer-se de les seves col·leccions, oficialment conegut com a deaccessioning amb normatives com la Llei del Museu Britànic de 1963 i la Llei del Patrimoni Nacional de 1983. El govern es nega sistemàticament al que, irònicament, es consideraria un “buidat” dels museus.
Però no tot són males notícies. Alguns museus han començat algunes mesures per revertir o, com a mínim, pal·liar les crítiques en aquesta situació. Una és els “préstecs a llarg termini”, que són formats on les peces se cedeixen les propietats a països originaris. Aquesta pràctica ja s’ha fet amb països com Grècia o Nigèria, malgrat que no ha tingut una rebuda massa entusiasta pels països originaris, que ho consideren una humiliació colonial continuada. Però hi ha altres casos que demostren que la restitució és possible. El Museu Horniman va retornar a Nigèria 72 objectes, inclosos dotze Bronzes de Benín. També el Jesus College de Cambridge i la Universitat d’Aberdeen van restituir Bronzes de Benín el 2021.
El colonialisme no el solucionarem en un dia, i queda clar que Londres no és l'única ciutat del món que té aquest problema
El 2024, el Museu Victoria & Albert i el Museu de Bristol van facilitar el retorn a Ghana de 32 tresors Ashanti, tot i que mitjançant préstecs renovables. El Museu d’Història Natural també ha retornat restes humanes a comunitats indígenes de Nova Zelanda i Austràlia. Aquests exemples mostren que retornar patrimoni no implica necessàriament buidar els museus, sinó establir una cooperació més justa amb els països i comunitats d’origen i reconèixer els seus drets culturals.
Durant dècades, com ja hem dit abans, els museus de Londres han justificat la conservació de peces colonials afirmant que estaven més segures a la capital britànica. Tanmateix, el robatori d’unes 2.000 peces del Museu Britànic per part d’un empleat que venia les peces a la plataforma en línia eBay (sense comentaris) ha debilitat greument aquest argument. Clarament, el colonialisme no el solucionarem en un dia, i queda clar que Londres no és l'única ciutat del món que té aquest problema, però mentre busco l’aula on he d’entrar entre els laberíntics edificis, em pregunto si a algú més li genera una gran incomoditat, que el lloc on celebrarem una conferència de geografia crítica es digui “imperial”.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat