• Economia
  • Des de Tòquio: el dilema del ien i el deute dels Estats Units

Des de Tòquio: el dilema del ien i el deute dels Estats Units

La defensa del ien torna a evidenciar una dependència financera incòmoda: el principal creditor estranger dels EUA necessita protegir la moneda mentre manté l'exposició al deute

Una depreciació desordenada del ien podria alterar els fluxos de capital entre el Japó i els Estats Units | blinow61 (iStock)
Una depreciació desordenada del ien podria alterar els fluxos de capital entre el Japó i els Estats Units | blinow61 (iStock)
Josep Solano | VIA Empresa
Corresponsal a Tòquio
Tòquio
13 de Setembre de 2026 - 04:55

Escolta l'article ara…

0:00
0:00

Fa tot just un mes, el Japó va intervenir als mercats de divises per frenar la caiguda del ien. Tòquio va mobilitzar unilateralment desenes de milers de milions de dòlars en una operació que va tornar a situar la moneda japonesa al centre de l'atenció dels mercats. Els Estats Units no van participar en la intervenció, però la defensa del ien torna a posar en primer pla una relació financera molt més àmplia: els enormes fluxos de capital japonès que connecten les dues economies.

 

El problema, però, anava molt més enllà del tipus de canvi. El Japó necessita estabilitzar la seva moneda, mentre que els Estats Units necessiten mantenir la demanda japonesa del seu deute. La pregunta no és només fins a on pot caure el ien, sinó què passaria si els inversors japonesos deixessin de comprar bons del Tresor al ritme actual.

El Japó és el principal tenidor estranger de bons del Tresor dels Estats Units. Durant dècades, els baixos tipus d'interès japonesos i els rendiments més elevats del mercat nord-americà han afavorit aquest flux de capital. Per a bancs, asseguradores i altres inversors japonesos, el deute dels Estats Units ha estat una destinació habitual.

 

Un ien feble té efectes immediats per a les llars i les empreses japoneses. En un país que ha d'importar bona part de l'energia i les matèries primeres, la depreciació encareix les compres i alimenta la inflació. Per defensar la moneda d'aquest impacte, les autoritats nipones poden recórrer a les reserves de divises, mentre institucions públiques i inversors privats mantenen una enorme exposició als actius nord-americans.

En un país que ha d'importar bona part de l'energia i les matèries primeres, la depreciació encareix les compres i alimenta la inflació

Aquí apareix una altra dimensió del problema. Una depreciació desordenada del ien podria alterar els fluxos de capital entre el Japó i els Estats Units i afectar les decisions dels grans inversors japonesos. En un moment de fortes necessitats de finançament, qualsevol reducció sostinguda de les compres japoneses seria seguida de prop des del Tresor nord-americà.

La reacció dels mercats va deixar clars els límits de la intervenció. Les autoritats poden comprar iens, vendre dòlars i utilitzar les reserves per influir temporalment en el tipus de canvi, però difícilment poden alterar els factors que determinen la seva evolució a mitjà termini. En el cas japonès, un dels principals continua sent la diferència de rendibilitat entre els actius nord-americans i els japonesos.

El Banc del Japó tampoc no té una decisió fàcil. Uns tipus d'interès més elevats poden contribuir a reforçar el ien i limitar l'efecte de la inflació importada, però també augmenten el cost del deute d'un estat que ha viscut durant dècades amb tipus extraordinàriament baixos. Mantenir-los sense canvis, en canvi, contribueix a preservar el diferencial de rendibilitat amb els Estats Units i pot mantenir la pressió a la baixa sobre el ien.

Washington, mentrestant, té un problema diferent. El Tresor nord-americà ha de refinançar el deute que venç i continuar emetent-ne de nou per cobrir un dèficit fiscal persistent. Quan els rendiments pugen, també ho fa el cost d'aquest finançament. En aquest context, el capital japonès continua sent rellevant, especialment perquè durant dècades ha estat una de les fonts més estables de demanda estrangera de bons del Tresor.

Aquesta relació, però, comença a canviar. A mesura que el Banc del Japó s'allunya dels tipus ultrabaixos, els actius japonesos poden recuperar atractiu per als inversors locals. Si es redueix la diferència de rendibilitat amb els Estats Units, una part del capital que durant anys ha buscat rendiments a l'exterior pot quedar-se al Japó. No caldria una venda massiva de bons del Tresor per notar-ne els efectes: també importa el volum que es deixa de comprar.

A mesura que el Banc del Japó s'allunya dels tipus ultrabaixos, els actius japonesos poden recuperar atractiu per als inversors locals

El Tresor nord-americà té, naturalment, altres compradors. Bancs, asseguradores, fons d'inversió, fons de pensions i inversors particulars absorbeixen una part considerable de les emissions. Però una eventual reducció de la demanda japonesa no seria necessàriament fàcil de compensar.

La Xina tampoc no sembla disposada a recuperar el paper que havia tingut. Durant anys va ser un dels grans creditors estrangers dels Estats Units, però ha reduït progressivament la seva cartera de bons del Tresor i ha diversificat les reserves. Pequín també treballa per ampliar l'ús internacional del renminbi. Això no posa en qüestió, almenys ara per ara, la posició central del dòlar en el sistema financer internacional, però sí que modifica el comportament d'un altre dels grans compradors de deute nord-americà.

Washington té, doncs, un problema que no apunta a una crisi immediata de finançament, però que tampoc no és irrellevant. El mercat del Tresor continua sent el més gran i líquid del món i els Estats Units mantenen una capacitat d'endeutament sense equivalent. El problema és el preu. Si alguns dels grans compradors tradicionals redueixen la seva presència, el Tresor haurà d'oferir rendiments més elevats per atraure nous inversors.

La defensa del ien ha tornat a posar aquesta dependència sobre la taula. El Japó necessita estabilitzar el ien sense provocar un ajustament brusc en un sistema financer que durant dècades ha invertit una part considerable dels seus recursos a l'exterior, mentre que els Estats Units tenen interès que aquest capital continuï trobant atractiu el seu mercat de deute.

El Japó necessita estabilitzar el ien sense provocar un ajustament brusc en un sistema financer que durant dècades ha invertit una part considerable dels recursos a l'exterior

El ien continuarà pujant i baixant cada dia a les pantalles de Tòquio, Nova York i Londres. La qüestió més difícil de respondre és una altra: quant haurà de pagar Washington per continuar finançant el seu deute si el Japó i altres grans compradors estrangers deixen d'adquirir-lo al ritme de les últimes dècades?

Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta  

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat  

 
Activar ara