Després de més temps del que tenia pensat parar a Barcelona, torno a ser a la carretera. Abans de canviar de continent –i també per assegurar-me que les modificacions que li he fet a la “Vicky” funcionen bé– he decidit acomiadar-me d’Europa dirigint-me de nou cap a Bulgària i Romania per recórrer aquelles zones que no vaig poder visitar l’any passat. Aprofitant que passaré per llocs on ja he estat, visitaré de nou aquelles persones amb qui em vaig sentir tan bé.
Ara mateix soc de nou a Karperó (Grècia), la primera parada relaxada que faig després dels dos ferris que he agafat per arribar a Grècia des de Barcelona, travessant Itàlia. Em dirigeixo a Calcídica, on em trobaré amb uns amics. Estic en una de les poques àrees lliures de la restricció que compartia amb vosaltres en l’article sobre Grècia.
Aquí he conegut uns italians que viatgen amb tres nens petits, i que tenen un problema mecànic en el seu vehicle que, igual que la meva “Vicky”, és casa seva. Com que parlo italià –o, com acostumo a dir sempre: “Mi faccio capire”– ens hem fet amics i els estic ajudant a trobar una solució. A més, m’identifico molt amb ells perquè quan se’m va trencar –a causa d’un defecte de fabricació– la caixa de transferència de la “Vicky” a Legzira (Marroc), i l’avaria em va costar maldecaps i una angoixa similar a les que ells pateixen.
Però no us vull parlar d’això avui. Avui us vull parlar d’allò que els grecs anomenen filoxènia o xenofília, és a dir, l’amor o l’hospitalitat envers l’estranger o el convidat. Aquesta és una idea cultural molt important a Grècia i, on l’he experimentat més -directament i indirectament– és a les zones rurals, on la vida és més relaxada i el temps es percep d’una manera diferent que a les zones turístiques.
Karperó és un poble de poc més de 500 habitants en què, quan et veuen arribar, pots sentir totes les mirades centrades en tu. Tot i saber que hi ha una àrea càmper als afores, deuen pensar “s’ha perdut” o “què ha vingut a fer aquí aquest noi de fora?”. Tot canvia quan els saludes amb un kalimera (bon dia) o un yassas (hola/adeu). Com a tants altres indrets, la majoria de vegades, sentir una paraula en el seu idioma desarma qualsevol, i la mirada furtiva que diu “qui és aquest i què hi fa a casa nostra?” es transforma en un somriure que se'ls dibuixa en sentir la seva llengua amanida amb l’accent del teu país.
La mirada furtiva que diu "qui és aquest i què hi fa a casa nostra?" es transforma en un somriure que se'ls dibuixa en sentir la seva llengua amanida amb l’accent del teu país
L’endemà al matí, quan surto de casa, un grec encuriosit em ve a trobar per conèixer més detalls sobre la “Vicky”. Parlem durant una estona –aquest cop en anglès– i em fa preguntes sobre el vehicle i el viatge. Un cop satisfet, se’n va de nou a parlar amb uns bombers voluntaris i un pagès que han aparcat el camió prop d’on he dormit. Llavors em ve a saludar un altre italià a qui encara no havia conegut. Com a bon mediterrani, també em parla amb un to com si estigués sord. Els mediterranis tenim el control de volum avariat, diuen... i, a vegades, no els falta raó.
Satisfet, se’n va, i aleshores soc jo qui va a parlar amb els italians del cotxe avariat. Els pregunto si han pogut avançar en el tema de la reparació. La resposta és negativa, ja que, malgrat la necessitat i el desig que tenen, com que només parlen italià, els costa molt entendre’s amb la gent del poble. La barrera lingüística! El gran repte dels viatgers... En comptes de volar, ser invisible o teletransportar-me, parlar totes les llengües del món per poder-me entendre amb tothom és el superpoder que m’agradaria tenir a mi.
M’expliquen els detalls del problema que tenen al vehicle i anem a buscar al grec que parla anglès per demanar-li ajuda. Aleshores el grec, encantat de poder-nos ajudar, ens porta cap on estan asseguts els bombers voluntaris i el pagès. Un cop presentats, comencem a parlar els tres, produint-se una d’aquelles situacions d’acudit: un italià, un català i tres grecs (un bomber, un pagès i un turista) parlant de mecànica en italià, castellà, anglès i grec amb l’ajuda d’un dispositiu que tradueix, en plenes vacances d’agost, per trobar un recanvi i un taller per reparar un vehicle de l’època d’Els Picapedra. Més enllà de l’acollida i les ganes d’ajudar-nos, formar part d’aquesta conversa reproduïda per una veu artificial que parla igual per a tots –neutra i en diferents idiomes- em fa somriure, perquè em porta molts records de situacions i converses amb persones d’indrets molt diferents que he conegut al llarg dels més de dos anys que fa que visc en ruta.
Ara que ja som “amics” i hem trobat la manera d’entendre’ns, tot canvia. El taller més proper que havíem trobat amb els italians consultant la IA era a quasi una hora de distància. Impossible arribar-hi sense una grua. Però el bomber i el pagès, que ja ens coneixen i se senten més còmodes gràcies a aquesta eina de comunicació, truquen a un veí que és mecànic. De fet, és el mecànic dels tractors del poble i té les eines, els coneixements i els contactes necessaris per trobar el recanvi i fer la reparació. Com era d’esperar, aquí tot funciona per contactes i recomanacions, per tant, no li cal aparèixer al Google Maps. Per això no l’havíem trobat.
Com era d’esperar, aquí tot funciona per contactes i recomanacions, per tant, no li cal aparèixer al Google Maps. Per això no l’havíem trobat
Aquest senyor –amb qui parlem a través de l’app de traducció del telèfon, ja que el grec que parla anglès ha hagut de marxar– s’acosta amb el cotxe per assegurar-se del diagnòstic. Després, tot i ser festiu –són les festes del 15 d’agost–, truca al distribuïdor de recanvis, que també és un bon amic seu, i amb el número de sèrie del vehicle li demana el recanvi. Sembla que la solució del problema mecànic depenia més de trobar la persona adequada que de trobar un taller.
Acabada la conversa, l’italià em diu que al·lucina amb l'hospitalitat d’aquesta gent. Seguidament, m’explica que, un dia abans que jo arribés, havien baixat caminant a sopar al poble (a uns 1.500 metres de distància) i que els nens –d’entre quatre i cinc anys- s’havien quedat adormits a taula. Després de pagar, l’amo del restaurant els va oferir –sense possibilitat de negar-s’hi– acompanyar-los amb el cotxe a l’àrea càmper per evitar despertar als nens i que haguessin de caminar fins a “casa”. Aquests detalls tan agradables em fan pensar que el món no és tan lleig com ens el pinten a vegades.
A la nit, baixo a les festes del poble amb l’altre italià i la seva parella, que és anglesa, i la rebuda és sorprenent. Les cambreres més joves ens reben amb un somriure i, encuriosides, també ens pregunten d’on venim i què hi fem allà. Aleshores, el favor me’l fan a mi. Mostro la “targeta de viatge sense gluten” de NO LimEATS, en grec, per explicar que soc celíac. Amb l’ajuda del telèfon, els dic que tampoc puc menjar peix ni lactis. Mentre llegeix, veig que va aixecant les celles. “Ai, que avui no sopo...”, penso. Em fa un parell de preguntes i s’endú el meu telèfon a la cuina per compartir la informació. Al cap d’una estona torna per dir-me que em cuinaran un plat completament a part perquè pugui menjar amb els meus companys. Tot i que això no passa sempre, ara soc jo qui al·lucina.
Quan et tracten així de bé, la filoxènia s’encomana, i et predisposa a ajudar i tractar bé la gent que trobes pel camí. A més, tot i que és molt difícil de quantificar, aquesta capacitat de comunicar-nos i accedir a les xarxes locals pot tenir un impacte econòmic positiu, ja que et permet fer compres i trobar productes que, lluny de la gran ciutat on tot apareix al Google, sense poder parlar amb la gent, probablement no hauríem trobat, i pot contribuir, per tant, a retenir part de la despesa turística en zones del territori menys visitades.
A Karperó m’he adonat que existeix una altra infraestructura invisible, molt més antiga que qualsevol tecnologia: la xarxa de relacions que connecta les persones d’un territori i que el manté viu
En l’article sobre Schengen us parlava d’una infraestructura invisible que permet fer Europa més competitiva. A Karperó m’he adonat que existeix una altra infraestructura invisible, molt més antiga que qualsevol tecnologia: la xarxa de relacions que connecta les persones d’un territori i que el manté viu. El mecànic, el pagès, el bomber, el restaurant... tots formaven part de l’economia d’aquest poblet abans que nosaltres hi arribéssim. Simplement, no sabíem com trobar-los.
Potser mai podré tenir el superpoder de parlar totes les llengües i dialectes del món. Però cada vegada tinc més clar que, quan viatges, entendre’t amb les persones pot ser molt més útil que saber on és el taller més proper, i que un “hola”, un “gràcies” o un “si us plau” en la seva llengua, acompanyat d’un somriure, et pot obrir portes que Google mai trobarà.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat