Ara fa poc vaig sopar amb uns amics catalans que estaven de visita a Londres. La conversa que vàrem tenir durant l'àpat va acabar centrant-se en un dels grups empresarials més grans i poc coneguts de Catalunya, de l'estat espanyol i, en el seu sector, de tota Europa: el Grup Vall Companys.
Mitjançant diverses desenes d'empreses, aquest grup, originari de Lleida, cobreix totes les fases de la cadena de valor del sector agroalimentari. Amb una facturació superior als 3.000 milions d'euros, produeix vora 800.000 tones de carn i més de mig miler de tones de farines i de pinsos. Amb una estructura empresarial complexa, amb fons d'inversió propis, el grup pertany a una família que ha sabut mantenir-se en l'anonimat més absolut durant generacions i generacions. Tota una fita en el món en el qual vivim.
La nissaga Vall Companys ha portat aquesta reserva tant al límit que ni tan sols es disposa de fotografies dels seus components
Un dels pocs llibres que fan referència a la família Vall Companys és Els que manen. Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya, de Miquel Macià i Pep Martí. El capítol dedicat a aquesta nissaga comença dient: "La norma general de l'empresariat català és mantenir la discreció... Ara bé, la nissaga Vall Companys ha portat aquesta reserva tant al límit que ni tan sols es disposa de fotografies dels seus components".
A Catalunya hi ha molts empresaris tan discrets com els Vall Companys. Aquesta manera de ser i de fer contrasta molt amb el que és habitual al Regne Unit i, més en general, a tot el món anglosaxó, on hi ha un afany excessiu per donar-se a conèixer, fins-i-tot abans d'haver aconseguit cap resultat rellevant. Una de les raons d'aquest comportament entre els anglosaxons és mirar de crear-se una imatge i garantir-se una visibilitat que els ajudi a atraure inversors, sigui com sigui.
En canvi, a Catalunya encara hi ha molts empresaris que fugen quan senten a parlar d'inversors i de borses. No volen protagonisme i tampoc desitgen perdre el control de la seva empresa familiar. No volen complicar-se la vida o, senzillament, em diuen que ja estan bé com estan.
Una injecció de capital adient pot accelerar el creixement de l'empresa i enfortir la seva posició davant la competència, no només pel que fa a la quota de mercat, sinó també per evitar ser comprat
Aquesta posició és molt respectable, però els temps canvien ràpidament. L'entrada d'inversors no té per què voler dir perdre el control de l'empresa, com ja vaig explicar en un article anterior. A més, una injecció de capital adient pot accelerar el creixement de l'empresa i enfortir la seva posició davant la competència, no només pel que fa a la quota de mercat, sinó també per evitar ser comprat o, si es donen les condicions necessàries, per poder esdevenir compradors d'altres empreses i tenir la capacitat de crear grups que puguin competir en l'àmbit internacional.
L'any 2017 vaig demanar a uns companys de la Borsa de Londres que identifiquessin les empreses privades catalanes més importants. La institució britànica celebrava un acte a Barcelona i necessitava determinar quines empreses disposaven de la capacitat de sortir a borsa, malgrat que, per alguna raó, encara no ho havien fet i preferien continuar essent privades.
La majoria d'empreses que van figurar en aquest llistat són ben conegudes per tots com, per exemple, Puig, l'empresa de fragàncies catalana que ara fa poc ha anunciat la seva sortida a borsa. Tanmateix, n'hi havia algunes que són ben poc conegudes. El més sorprenent és que el Grup Vall Companys no hi era. És a dir, aquesta discreta estructura empresarial va passar desapercebuda fins i tot per la borsa més internacional del món.
Durant generacions, aquesta estirp d'empresaris ha fet una feina molt considerable. Són el principal productor de porcí d'Espanya i Europa i el productor líder de carn avícola a Espanya. És evident que aquest grup empresarial hauria de ser un cas d'estudi a totes les universitats de negocis de Catalunya i, probablement, de més enllà. És, sens dubte, un cas extraordinari d'èxit i de discreció. Podríem dir que de la més estricta discreció catalana.