Entrem a Viena i el primer que veiem és un palau. Després un altre. I un altre. En poques hores ja hem fet el tour bàsic: palaus, Parlament, Govern, museus que semblen residències reials i unes quadres espanyoles que, si no t’ho diuen, també podrien passar per palau. Quan era petita sempre pensava que Viena era una ciutat de princeses. Què havia de pensar una criatura de cinc o sis anys que veia una ciutat on tot brillava en daurats, amb edificis amples, avingudes generoses i parcs on es podia córrer sense límits? Viena era un decorat de conte: cavallets elegants, gent molt ben vestida, carruatges, pastissos de xocolata i edificis que semblaven escenaris permanents.
Amb el temps, però, la ciutat es desmunta com es desmunten les ficcions si les mires massa de prop. Allò que jo llegia com a magnificència i elegància es revela com el que sempre havia estat: segles d’imperi i una manera d’entendre el món que té poc a veure amb la meva, avui, amb gairebé trenta anys. Hi ha qui diu que a la infantesa és quan realment sabem què és bo i què és dolent. Jo tendeixo a pensar el contrari: que de petits no tenim un sistema de valors propi, sinó un grapat d’intuïcions i quatre idees que hem sentit a casa. Ens guia el que ens sembla bonic, fàcil, còmode. I Viena, aleshores, era això: una ciutat bonica que jo traduïa directament en “ciutat de princeses” perquè oferia tot el que necessitava, més aviat, tot el que desitjava una criatura endiumenjada.
Malgrat les ruïnes imperials, Viena ha crescut com un exemple clar de la transició ecosocial per la seva posada al centre de qüestions com el transport interurbà, la salut i la natura
Ara, en canvi, la mateixa escenografia em transmet una altra cosa: la magnificència amb la qual els imperis antics van sostenir anys i anys de desigualtats flagrants; unes ruïnes al present que ens recorden els sacrificis que es van fer en nom de persones elegides per Déu per governar el Vell Continent. Àustria pot dir que no va tenir colònies com en pot haver tingut França, el Regne Unit o Espanya. Però no formar part del repartiment colonial no vol dir no compartir-ne la mentalitat. I això es veu a cada plaça, a cada monument, a cada façana monumental. És una idea persistent: el que és gran és, per definició, millor; el poder s’ha de fer visible, s’ha de fer pesat, s’ha de fer etern, i el totxo és la millor manera de fer-ho.
Tinc gent a prop que estudia com els moviments socials transformen les ciutats i com la monumentalitat afecta la nostra manera de viure. També se’ls coneix com a planificadors urbans, però a mi la paraula em recorda massa a un director de trànsit. El cas és que Viena, malgrat les ruïnes imperials, ha crescut, en els últims anys, com un exemple clar de la transició ecosocial. No només per tenir un dels programes d’habitatge social més punters d’Europa, sinó també per la seva posada al centre de qüestions com el transport interurbà, la salut i la natura a la ciutat.
Viena està plena de parcs, de bars amb encant i de cafès alternatius al costat de monuments, places i palaus del passat imperial. És una ciutat de contrastos que sorprenentment es troba molt ben difuminada i integrada entre la modernitat i l’imperialisme. Viena demostra que recontextualitzar el passat i fer-lo servir per a les necessitats presents és una manera de recordar sense glorificar. En el fons, és també una forma d’homenatge estrany als qui, dins del seu temps, volien fer “avançar la societat” cap a alguna cosa que consideraven millor. Potser no més justa, o no tant com ens agradaria a nosaltres, però millor segons els seus paràmetres. La pregunta és què vol dir “millor” avui, i aquesta és la pregunta que la Viena actual està procurant respondre. Me’n vaig, que perdo el tren nocturn cap a Amsterdam.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat