La dona de Lot (mai hem sabut el seu nom) és un personatge bíblic de l’Antic Testament. Déu va decidir destruir Sodoma i Gomorra pels seus pecats, però va voler salvar Lot, la seva dona i les seves filles. Els va posar una condició en la fugida: no podien mirar enrere. La dona de Lot no va ser capaç de resistir-se i, en mirar enrere, va transformar-se en una estàtua de sal.
Dies enrere, es va celebrar al TecnoCampus de Mataró el III Congrés Català de Gestió Pública, organitzat per l’Associació Catalana de Gestió Pública. Durant dos dies, més de 500 directius i treballadors públics de totes les administracions catalanes han debatut diversos aspectes per tal de compartir diagnòstics i respostes als reptes actuals de les organitzacions públiques. Com a participant, i de manera sintètica, m’agradaria fer les següents consideracions.
1. L’energia. Constatar l’energia i el compromís dels participants per col·laborar en produir aquesta transformació, que es veu com a absolutament necessària i que, en cas de no fer-se, el corrent de posicions polítiques de dretes tindrà l’excusa per a la liquidació o minimització dels serveis públics, sigui amb motoserra o sense.
2. La immobilitat. L’anterior congrés es va celebrar fa vint anys. Quan es va fer balanç de les seves propostes i resultats es va constatar la paràlisi de les administracions públiques durant aquests vint anys per a fer les transformacions estructurals necessàries i no, simplement, canvis cosmètics.
Com és possible això? Les organitzacions privades, quan canvia l’entorn, es resisteixen a canviar la seva estructura interna, pagant el preu d’un biaix amb l’entorn. Això no obstant, quan aquest biaix és prou significatiu, només poden sobreviure de dues maneres: o bé amb una mutació interna per adaptar-se al nou entorn —que avui ha de ser molt ràpida i constitueix l’ADN de les empreses que volen mantenir-se vives—; o bé traslladar-se a un entorn que els permeti mantenir, aproximadament, la mateixa estructura que ja tenen. La crisi d’ara fa més de 40 anys de les empreses catalanes del tèxtil i de la pell va permetre veure les tres possibilitats: la mort econòmica de la majoria; l’adaptació a les noves condicions d’unes poques; el trasllat de la producció a altres països en condicions més favorables.
El cas de les organitzacions públiques és molt diferent. Com que no tenen competència, tenen garantida la supervivència. Tanmateix, tampoc poden traslladar-se a un altre territori
El cas de les organitzacions públiques és molt diferent. Com que no tenen competència, tenen garantida la supervivència. Tanmateix, tampoc poden traslladar-se a un altre territori. Tot això els permet mantenir forts biaixos amb les necessitats de l’entorn; i permet que la dona de Lot administrativa continuï petrificada mirant enrere i no a les noves necessitats de les persones.
3. La tecnologia. Posar el carro davant dels bous. Durant aquests vint anys, la Lot administrativa, quan li venien amb queixes mostrant que la burocràcia es menjava la vàlua pública, contestava invariablement, mirant enrere, “tinc l’elixir”: digitalitzarem! És a dir, passarem les patologies analògiques a patologies digitals. I ara ha canviat de marca, com si fos un dentífric, amb la incorporació de la intel·ligència artificial. Però negligeix la seva funció essencial: la tecnologia, absolutament necessària, ha de venir darrere de la definició de processos creadors de vàlua pública i amb la minimització de càrregues.
Imagini el lector la transició dels carruatges de cavalls als cotxes amb motor d’explosió durant la revolució industrial. Si una companyia de carruatges feia la simple substitució dels carruatges per vehicles de motor estava condemnada al fracàs. Els vehicles de motor van canviar les distàncies i, per tant, els mercats. A partir d’aleshores, les capitals de comarca van deixar de tenir el paper de centres de gravetat dels intercanvis comercials. Així mateix, mantenir els mateixos procediments administratius posant-hi simplement tecnologia digital no ha donat resposta als nous problemes. I en alguns casos, els ha empitjorat.
La tecnologia, absolutament necessària, ha de venir darrere de la definició de processos creadors de vàlua pública i amb la minimització de càrregues
4. La manca de visió sistèmica. Ha continuat dominant una visió fragmentada dels problemes; i les organitzacions públiques han departamentalitzat els serveis segons aquesta fragmentació. Sobretot ara que els problemes són cada cop més complexos. Si un polític o un gestor públic em demanés que li recomanés un sol llibre, no tindria cap dubte: Pensar en sistemes, de la Donella Meadows. La falta d’aquest enfocament produeix polítiques “d’apòsits”. Cadascun dels actors públics porta la seva solució, “el seu apòsit”, que no sols és manifestament insuficient sinó que pot ser contradictori amb “l’apòsit” proposat per un altre actor. La política d’habitatge és un exemple palmari d’aquest enfocament.
5. El talent. Sens dubte les organitzacions públiques han de saber captar i retenir talent. Ara bé, cal saber quin tipus de talent, per a fer què i a on. Condició necessària per trobar les respostes adequades és procedir a la primera gran divisió estructural del treball: la distinció entre la funció política i la funció gerencial. És d’aquí d’on neix la direcció pública professional. Aquesta divisió del treball, juntament amb el mecanisme necessari de coordinació, dona resposta estructural a les tres preguntes de quin talent, per a fer què i a on.
6. L’absència. El congrés va constatar l’absència absoluta dels sindicats. S’han trobat a faltar les seves reflexions i propostes sobre un procés de transformació de les organitzacions públiques. Si es conformen amb el raquític paper de la defensa de les retribucions i les condicions laborals dels treballadors públics (no de tots), tot i ser necessari, no és d’estranyar el paper residual a què estan abocats en el món del treball.
S’han trobat a faltar les reflexions i propostes dels sindicats sobre un procés de transformació de les organitzacions públiques
Reservo per a un pròxim article una anàlisi de la situació en el trajecte de la reforma de l’administració de la Generalitat promoguda i dirigida per l’actual Govern.