La veritat és que parlar de la feina sempre és una mica emprenyador. Vull dir que anar a dinar i que els assistents sempre et castiguin amb preguntes sobre la teva feina, carrega. Però, esclar, haver estat en política, en primera línia d’esdeveniments importants, sempre és temptador. Aquest és un país que funciona al revés del que hauria de ser. Un treballa normalment i, en un moment donat, es fica en política. I, al cap d’un temps, se’n torna a sortir. Ep, parlo dels no professionals! Dels càrrecs executius —per exemple, acció de govern—. Aquells que no són d’ofici.
Ara bé, què succeeix quan ets de l’ofici i te’n fan fora? Perquè el més habitual consisteix a anar llanguint fins a convertir-se en una vella glòria. A llocs on t’han col·locat per tal que sobrevisquis. La sensació d’inutilitat ha de ser molt viva, dic jo. En qualsevol cas, temo que té lloc l’efecte Calvo-Sotelo, l’antic cap de govern espanyol que, quan li van preguntar quin era el que se sentia quan s’abandonava la primera línia política va dir: “El teléfono deja de sonar”.
El cas és que a tu et van tallar la línia telefònica. Vull dir que ningú et podia trucar...
Efectivament. El març del 2017 em van inhabilitar pels fets del 9-N. En concret, per haver desobeït les instruccions del Tribunal Constitucional, que no semblaven prou específiques, al meu entendre.
O sigui, et van dir que, durant un període de temps, no podies treballar.
Recordo que vam seure amb la meva dona i vam dir-nos que, pel que feia al meu futur professional, havíem de començar de zero. Si t’he de ser sincer, jo ja m’esperava que en algun moment de la meva vida havia de deixar la política i començar una nova activitat. La sentència hi va posar data. Amb gairebé cinquanta anys em vaig trobar al carrer.
En certa manera, en Marchena et va fer un favor. Millor al voltant dels cinquanta que no pas als seixanta...
Sí, això és cert. En qualsevol cas, no ha estat fàcil. Quan un ha treballat en política, les animadversions generades en el món privat, a un determinat nivell -sobretot en un país petit com el nostre- es fan notar. Fins a un cert punt és lògic, però és evident que el fet no ajuda. Tanmateix, no em puc queixar. Les coses em van raonablement bé. No em jubilaré tirant coets, però sí prou satisfet de tot plegat. Ho he fet sense xarxa.
"No em jubilaré tirant coets, però sí prou satisfet de tot plegat. Ho he fet sense xarxa"
Ja saps que aquest racó de conversa es diu Sobre espatlles de gegants. Quines han estat les teves? Et devien marcar de manera important, puix que les has hagut d’utilitzar en un moment avançat de la teva vida.
El nucli familiar sempre ha estat fonamental per a mi. Per seguir els seus consells o, potser, per girar-m’hi en contra. La família en la qual vaig créixer era molt catalana i tenia una idea de la vida que incloïa un concepte del risc molt viu. D’una gran tradició. “Nen, no t’hi emboliquis!”, “el nostre mal no vol soroll”, “de mica en mica s’omple la pica...”, etc. Recordo una dita del meu avi que, tot fent referència a la posició que cadascú ocupava a la vida, deia: “Compte, que hi ha llocs on et posen amb el dit i et treuen amb la punta del peu!”. Ja ho veus!
Vistos els resultats, tot això et va servir per estimular la reacció. Una mica rebel. Has fet tot el contrari...
La veritat és que sí. Una tossuderia pel que fa a ser independent i no haver de demanar res a ningú. Mai m’ha agradat. Als partits —tots, inclòs el meu—, sempre et troben un racó on col·locar-te. A dins o a fora. Quan és a fora, estem davant el fet de les portes giratòries. Personalment, les úniques que conec són dels hotels i altres indrets similars. Mai hi he cregut i vaig tenir oportunitat de reafirmar-m’hi el 2017 quan em vaig haver de replantejar tot el futur. Vaig voler guardar la independència personal i abandonar la primera plana política.
M’havies dit que al despatx us centreu en temes mercantils, bàsicament, i que, entre aquests, molts al voltant del tema de l’edificació. Aquest tema és molt interessant.
Sí, i tant. I apassionant. Entens molts dels problemes que tenim plantejats al país sobre l’habitatge. Malgrat una llei que afavoreix la construcció d’habitatges de lloguer.
Quina?
Mira, a l’època Zapatero es va promulgar una llei per possibilitar la creació d’un tipus d’empresa (SOCIMI) que havia d’impulsar la construcció d’habitatges. Aquesta regulació és una demostració del populisme que denuncia paradisos fiscals. Realment, aquestes empreses ho tenen tot a favor: tributen el 0% d’impost de societats i tenen una bonificació del 95% de l’ITP/AJD en la compra de béns (terrenys o altres edificacions). Ara bé, han de dedicar a lloguer les promocions que fan (almenys tres anys), i el 80% dels beneficis els han de repartir entre els seus accionistes cada any.
"D’ençà de la covid, qualsevol tràmit requereix el doble de temps, i el teletreball n'és el responsable principal"
Però el problema de l’habitatge persisteix.
Sí. I és que hi ha més demanda que oferta. A sobre, sembla com si les administracions fessin tot el possible per no solucionar el problema. Començant per la burocràcia. Una burocràcia que comença des de dalt, quan es confeccionen els plans urbanístics. Un error típic consisteix a continuar dissenyant plans que impedeixen la construcció de pisos per a joves o per a solters. Uns plans que no es fan pensant en pisos petits d’una sola habitació, per exemple. Això sí, es volen fer lleis per regular el lloguer d’habitacions.
Aquest és un fet que em sembla inconcebible. Ens porta a l’època de les cases d’hostes, les que descriuen Pla o Balzac. És un retrocés evident.
Sí, però és així. Tot són obstacles. Fiscalitat oposada (no reducció a l’IRPF per qui compra), una burocràcia desmesurada, amb un zel funcionarial inconsistent (que no accepta la declaració responsable) i un servei públic millorable. T’he de dir que, d’ençà de la covid, qualsevol tràmit requereix el doble de temps. Ho tinc calculat. Què ha canviat? No ho puc demostrar, que consti, però trobo que el teletreball n’és el responsable principal.
Jo sí que ho puc dir. La ganduleria que s’amaga rere les demandes de teletreball són evidents. L’empresa privada ho ha mesurat. La pública, no.
A més, crec que si algun camp enorme té a recórrer la IA, és a l’administració pública. Bona part dels seus procediments són perfectament automatitzables amb aquestes noves eines. Però també preocupa que l’administració no s’adapti a la realitat que canvia, i molt. En la construcció ha canviat de manera formidable.
Com ara?
Abans, en el preu final d’un edifici, hi tenia un pes desmesurat el valor del terreny. Vull dir que l’especulació hi tenia un rol molt elevat. Ara és molt diferent. Mentre que els preus dels solars s’han contingut, el que ha apujat és el cost de producció: la mà d’obra i el material. Falten professionals i, per lògica, són cars. Caríssims. A voltes, no n’hi ha. Paguis el que paguis. I innovar en aquest sector s’ha començat a fer, però és molt difícil.
Aquest és el cost de no haver planificat una FP correcta. Innovar en béns que no es poden importar és una barrera a la competitivitat. No hi ha competència estrangera. Només en els materials. En els processos és molt complicat.
Per això, una possible solució de cara al futur és la fabricació industrial d’edificis. Parets, elements, etc. Hi ha empreses que ho comencen a fer en fusta per plantar cara al ciment, que és un sector molt condicionat pels compromisos en reducció d’emissió de CO₂ i descarbonització. Però aquesta industrialització necessita l’actitud positiva de l’administració.
Encara?
I tant. Te’n posaré un exemple. Aquesta industrialització fa que la construcció d’un edifici tingui dues etapes: a fàbrica es construeixen tots els elements; sobre el terreny es fa una instal·lació. És a dir, no es construeix sobre el terreny i, per tant, els terminis de cada etapa són diferents dels tradicionals. Per contra, la legislació no ha canviat i el finançament pot ser un drama, ja que en una construcció tradicional, les certificacions d’obra, que alliberen pagaments, es van produint al llarg del procés. Amb la prefabricació, només pots certificar quan arribes al terreny, que és al final del procés. Mentrestant, qui finança tot el que s’ha fet en fàbrica? Un buit regulador de primer ordre.
En resum, creus que les solucions al problema de l’habitatge hi són. Falla l’element regulador i l’administració pública.
Evidentment.
Tot això del món mercantil és el que et permet viure, però jo t’he vist en actes relatius al judici del Procés.
Sí. Encara prenc cura de casos de gent que ha estat a la presó. De tot allò que cueja a Europa arran dels recursos, etc. Però ara visc de l’exercici de l’advocacia en l’àmbit del dret privat.
"Encara prenc cura de casos de gent que ha estat a la presó, però ara visc de l’exercici de l’advocacia en l’àmbit del dret privat"
Com que ens coneixem de fa temps, sempre he observat que, quan parles de dret administratiu, et brillen els ulls. Tu que l’has tastada, què ha passat amb la justícia?
Arribat un moment, en l’època de Franco, una sèrie de juristes del règim van articular tot un sistema legal que va permetre al franquisme esdevenir un estat de dret. No democràtic, però de dret. Les lleis no les feien unes persones elegides per sufragi universal directe. Però disposaves d’un codi, d’una llista de coses que no podies fer i, al costat, la pena que et correspondria si t’atrevies a fer-ne alguna. En aquest sentit, l’arbitrarietat i la discrecionalitat eren formalment limitades.
Sí, aquest és un aspecte que a la gent li costa d’acceptar. En el franquisme no hi havia desapareguts, com és el cas d’altres dictadures. I si n’hi havia, el fet era il·legal.
Exacte. Quan mor Franco, es redacta una constitució, que és una mena de falca democràtica en un edifici legal que ja existia. Per tal que no grinyolés massa, se la va haver de fer encaixar deixant alguns aspectes embastats per tal que la costura no petés.
Com ara?
L’exèrcit —tema que es podia arreglar, com va ser, amb lleis i l’entrada a l’OTAN— i el poder judicial, que era molt més complicat. Malgrat tot, se’n van proveir les eines. Mira, he tingut algunes reunions amb Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, que és un jurista, al meu entendre, remarcable. Ell ho explica clar. Les eines judicials que es van posar en mans de l’Espanya democràtica foren, bàsicament, dues: el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial. Ambdues, dependentes dels polítics. I de gran utilitat, si es feien servir bé.
Sí, però semblen pervertides.
I així ha estat. El Tribunal Constitucional no és un simple tribunal per controlar la constitucionalitat de les normes i les competències de les diferents administracions. També pot esmenar sentències que no respectin els drets fonamentals, situant-se per sobre del Tribunal Suprem. El Tribunal Constitucional dels anys 1980 va ser molt útil a l’hora de dir que, per exemple, obtenir confessions sota tortura no era vàlid. I ho va fer, en contra de molta opinió de policies, fiscals i jutges —i opinió pública, sigui dit de pas—. Ara ja no és així. I del Consell General del Poder Judicial, tinc poc a dir. Ho pot canviar tot: sistema de nomenaments, funcionaments, etc. Però no ho ha fet.
I què ha passat?
Doncs que el joc polític de vol ras ha malmès aquestes dues eines. I el poder judicial campa per la seva, sense control democràtic. Ara, dit això, també convé remarcar que aquest procés de degradació és reversible. Si els polítics consensuen uns nomenaments adients dels membres del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial, es podria tenir un sistema modern, independent i adequat. Ho podrien canviar tot. Mai aquests aspectes havien estat en mans dels polítics elegits, com passa a partir la constitució del 1978. I si no manen els polítics, que són els únics elegits democràticament i que es poden canviar, qui mana?
Ja. En qualsevol cas, jo penso que la Constitució hauria d’haver-se modificat l’any 2000. Acabar el que no s’havia pogut rematar en només morir Franco...
L’Estatut del 2006 pretenia fer-ho. Una mena de modificació indirecta. Forçar el reconeixement de determinades realitats que la Constitució no havia pogut recollir —almenys per a Catalunya—. Però l’esforç va ser torçat per unes actituds polítiques que són les que són. I que perduren. I és que l’estat espanyol —la maquinària i els polítics— se sent amenaçat. Ha perdut poder per dalt —competències en moneda, exèrcit i relacions internacionals— i per baix —les autonomies—. Tot això no ho digereix.
Sempre he pensat que el que preveia la Constitució -tres nacionalitats i la resta simples regions administratives- va ser torpedinat pel PSOE quan va reclamar que Andalusia també fos nacionalitat.
Tu ho has dit. Aleshores, tot se’n va anar en orris. La singularitat catalana es va diluir, intencionadament, entre disset. I és un fet que m’enutja especialment. I ens hauria d’ofendre com a poble el fet que se’ns neguin drets històrics. Som una nació mil·lenària i no tenim reconeixement històric? Això és inacceptable! Només se li han reconegut per llei al País Basc i a Navarra. I tot plegat, siguem sincers, i deixem-ho aquí, per oportunisme polític.
"A la política vaig comprendre que cal una certa forma de coherència i rigor si no es vol caure en la frivolitat"
Fa temps que penso que, per exercir competències administratives, a França ho han fet millor. Trens, aeroports, carreteres, ensenyament... I sense estatuts ni tanta complicació parafernal.
Sí. Però el més greu és que les competències que tenim atorgades per l’Estatut, i que són exclusives, no s’exerceixen. Hi ha casos en què funcionem amb deixadesa competencial... Nosaltres tenim un estatut que ens dona competències polítiques —en molts casos exclusives—. No ho són per delegació administrativa.
I si parlem del futur polític del país com ho veus? Creus que la tornada del president Puigdemont és imminent?
Jo hi tinc les meves reserves. El sistema judicial al poder a Espanya el vol processar. I digui el que digui Europa, el processaran. Ja en trobaran la manera. I llavors, en el millor dels casos —i depenent de qui mani a Madrid—, crec que podria ser indultat. I, encara que sembli que tot acaba bé perquè Espanya evita que vagi a presó, la realitat és que en l’imaginari català romandria el relat que hi ha un antic president de Catalunya que va pel carrer gràcies a la magnanimitat espanyola. La realitat és que l’Espanya tota —i, aquí, ells tornen a estar d’acord— vol les dues coses: castigar-lo i perdonar-lo. I el fet resulta humiliant.
Bé, així estem. Però tot això és política i, pel que sembla, n’hi ha que pensen que fora del seu món polític no hi ha vida. I jo el que volia significar en trobar-nos és que, tu ja ho saps, la vida civil té molts replecs. Vull dir que, després de la teva experiència, ningú et podrà acusar de no ser professionalment versàtil...
A la política vaig comprendre que cal una certa forma de coherència i rigor si no es vol caure en la frivolitat. Estic satisfet de la meva vida actual. I tot i que no renego de la política, el meu estat personal de benestar, avui, és alt. Cosa que no estava assegurada.