En el seu Evangeli segons Jesucrist, Saramago inventa un aforisme magistral segons el qual “no és tant voler dir amor i que la llengua no hi arribi; és tenir llengua i no arribar a l’amor”. Així d’irreverent; a cavall de la concupiscència i la provocació.
D’economies, n’hi ha de tots colors. No m’han deixat cap pantone per designar l’economia de la llengua, també citada com l’economia lingüística; que no, lingual. A diferència de totes les altres, aquesta no gestiona recursos escassos. Malbarata la riquesa i desaprofita els llegats gramaticals i lèxics; els maltracta, fins i tot.
L’economia de les paraules és la del mínim esforç; l’economia gandula. El mateix literat portuguès va escriure que la vida està plena de paraules que no valen la pena
L’economia de les paraules és la del mínim esforç; l’economia gandula. El mateix literat portuguès va escriure que la vida està plena de paraules que no valen la pena i que les paraules tan sols són pedres posades per travessar el corrent d’un riu; només hi són per arribar a l’altra banda. Així i tot, en Saramago va excel·lir amb la supressió dels signes de puntuació, però mai no va ometre les paraules. Ni tan sols ell s’ho podia permetre.
Alguns interpreten l’economia del llenguatge com l’optimització dels actius gramaticals, en el sentit d’exposar les idees amb el mínim nombre possible de signes o fonemes, com si volguéssim aplicar una mètrica de productivitat i ràtios d’eficiència en la comunicació personal. Potser es tracta de propiciar en l’emissor un estalvi de les seves cordes vocals o bé prorrogar la longevitat del teclat.
De la mà de la gandula passeja per les llibreries la decadència intel·lectual, de resultes de la penúria lectora que es decanta per les modes pamfletàries, els autors mediàtics i les narratives anorèxiques. Així s’explica que en els darrers anys un grup planetari hagi atorgat els seus premis galdosos a determinats escrivents en demèrit dels escriptors. L’important no és la rosa, Gilbert; és vendre llibres, encara que no es llegeixin, perquè aviat no hi haurà déu que ho faci.
L’economia gandula castiga les llibreries de tota la vida. Avui la gestió d’una botiga de llibres és un exercici de bohèmia tossuda, tot i que es tracta d’un sector prou regulat quant als preus de venda al públic i, per tant, no hauria de sucumbir al comerç electrònic. Els valors afegits que, amb el seu coneixement, sovint aporten els llibreters i les llibreteres no els poden substituir les companyies amazòniques. Sort en tenim.
Així i tot, a extramurs de Barcelona cada vegada són menys els aparadors de llibres. Entre el Penedès i el Garraf hi ha quatre llibreries per cada 100.000 habitants. A Catalunya, la relació és de 5,2. Ara bé, el 80% dels establiments estan concentrats a Barcelona. En el conjunt de l’estat espanyol la proporció és superior: 5,8 llibreries.
Només els manuals d’autoajuda superen la tendència a la baixa; aquests i els títols proferits pel màrqueting més prosaic, que és la croada dels fenicis. No em direu que no s’ensumen els símptomes d’un esgotament cultural i una buidor catatònica del pensament. El paroxisme més execratori és el balanç entre els llibres que es publiquen i els llibres que es llegeixen; potser és que hi ha més autors que no pas lectors, que vindria a ser el mateix si hi hagués més pàgines que no pas lletres.
A extramurs de Barcelona cada vegada són menys els aparadors de llibres, i el 80% dels establiments estan concentrats a Barcelona
De la mà de la gandula, a més, batega la dimissió de l’expressió escrita i l’elisió de caràcters -fins i tot de mots sencers- que inopinadament es consideren innecessaris. Podeu llegir textos administratius abominables, en els quals les preposicions desapareixen i la sintaxi esdevé un xotis que no es mou de la rajola de l’estultícia.
Podríem dir el mateix dels missatges electrònics, vençuts per l’ambigüitat i el dèficit de precisió per mor d’una gasiveria expressiva. Cada dia més, ens fa mandra escriure bé i, tant o més, no sembla preocupar-nos si allò que estem redactant serà interpretat degudament per part del destinatari.
El santuari del despropòsit és el WhatsApp. Ben bé és una de les eines d’interrelació més socialitzadora i més interessant des del punt de vista de la comunicació, com també és un canal excepcional per promoure afinitats de grup; fins i tot, familiars. No és tan positiu el fet que el seu ús suposi la normalització de formes heterodoxes i allunyades dels cànons gramaticals. En aquest aixopluc de sapastres internautes hi podem sumar l’adopció dels irrenunciables “emoticones” que contribueixen a l’empobriment de la llengua i la vacuïtat dels sentiments. Puc posar-hi un cor vermell i no em cal dir que t’estimo.
Hi torno: no és tant voler dir amor i que la llengua no hi arribi; és tenir llengua i no arribar a l’amor.
A l’hora de redactar, la carència de bones maneres i la ignorància d’estils s’agermanen en uns perfils de consemblants cada vegada més adotzenats. Tot just perquè el fet de no llegir despulla l’habilitat d’escriure, es troba a faltar la diversitat de vocabulari. Com la Bíblia, els diccionaris han esdevingut edicions de culte.
Encara ens hauria de preocupar més la infimitat en l’índex de lectura del més joves. Alarmant. El problema no és que no s’expressin en català; és que no saben expressar-se. Des del punt de vista intel·lectual estem apadrinant una generació de zombis, segurament abduïts per dispositius que provoquen l’alineació i el desinterès.
La factura de l’economia gandula ens pot sortir molt cara.