Els més ganàpies potser m’acceptareu el repte d’esmunyir la vostra memòria olfactiva i recordar ensums pretèrits, aquelles fragàncies de masculinitat gens dissimulada. Feien olor d’home del temps. Res a veure amb les colònies que avui dia, sulfatades per la publicitat més estulta, s’anuncien en espots ennassats amb pronúncies múrries que enrogallen la “r” francesa, potser per enardir les pretensions més glamuroses de les pocions o qui sap si per menysprear l’intel·lecte del consumidor.
Els mascles de generacions passades -i potser encara- humitejaven les pretensions virils amb la frescor de massatges, bàlsams i aigües de colònia de marques irreductibles. Ves per on, la colònia Varon Dandy ja ha fet 100 anys i no us estranyi si la trobeu en atuells de mida generosa, com si fos a l’engròs. Diuen que va ser cosa d’en Joan Parera, d’una perfumeria badalonina que no tenia res a veure amb l’ancestral Anís del Mono, tot i la coincidència dels cutanis. Com ja és sabut, temps era temps, l’atractiu dels homes era qüestió de pèl i les epidermis eren més tosques; que avui tenim la pell molt fina.
Més recent -d’això només en fa cinquanta anys- és la Brummel, de la casa Puig. El naming d’ambdues marques de colònia té a veure amb un personatge considerat com l’àrbitre del bon gust i l’elegància i alhora inspirador dels friquis pioners de la presumpció, també coneguts com a dandis. Àlies Beau Brummell, el londinenc George Brummell (1778 - 1840) va ser el precursor del dandisme. Era un model de refinament i exquisidesa en la indumentària i les bones maneres. Aparellava la cerca de l’excel·lència estètica amb l’excentricitat i la fal·lera per sentir-se afalagat.
De resultes d’aquella vanitat, en Brummell va ser provocador de noves tendències, com ara l’ús de determinats barrets, guants, bastons, pantalons llargs i camises de coll alt. Va innovar amb el cabell a l’estil Brutus, pentinat arrissat, curt i amb manyocs al front, i fins i tot va promoure la moda dels mocadors midonats de coll com a signes de distinció que no van trigar a fer-se recurrents entre la burgesia de l’època; també la corbata i el frac, sense menester de pretext i en qualsevol ocasió. El pijo més grandiloqüent del segle XIX no va treballar mai; de professió, dandi. Això sí, no va acabar gaire bé. Fugit a França, va passar uns quants anys a presidi perquè no podia pagar els deutes contrets per l’elegància obsessiva. El jove Baudelaire potser ho justificaria amb allò de “cal ser sublim sense interrupció” enmig de Les il·lusions perdudes d’en Balzac, també coetani i segurament antagonista.
Se’ns fa difícil trobar referents a tenir en compte entre els discursaires, massa resclosits per la falta de ventilació i la impenitència de les sigles
Encara és ara quan ens perdem entre l’exhibicionisme i la imponderabilitat, que no és altra cosa que la falta de mesura en el capteniment. La incontinència dels gestos i la morbositat de les frases prefabricades emmascaren dèficits culturals de bona part dels nostres parlamentaris, influenciadors i garganters que, com aquells publicistes de baixa estofa, semblen menystenir l’audiència. S’ha perdut el gust per la paraula i l’enyorat idil·li amb la sintaxi conspícua. Se’ns fa difícil trobar referents a tenir en compte entre els discursaires, massa resclosits per la falta de ventilació i la impenitència de les sigles.
En els estaments polítics no sovintegen les actituds magnànimes i indulgents. L’arquitectura de l’entesa sembla cosa de manobres, amb actituds toixes i a voltes grolleres. No cal aquella elegància impostada. Ja no es porta. Sí que convé una serenor més gran i una bona dosi de franquesa per no defugir el diàleg i arribar a acords, que és l’únic encàrrec que podem fer als nostres mandataris; que s’entenguin i que ens ho posin una mica més fàcil.
Les facultats universitàries, les escoles de negocis i, per què no, les acadèmies d’estiu, haurien d’inserir la retòrica assertiva i l’escolta activa en els seus programes. Les mateixes organitzacions polítiques haurien de ressuscitar l’oratòria parlamentària i educar les formes dels seus dirigents; també de les bases. Si no recuperem les millors maneres a l’hora de dir i mostrar-nos i si no restablim l’estil i la frescor del discurs depauperem encara més la imatge dels representants polítics i d’altres replans socials i econòmics.
No cal fer inventari dels arbres caiguts per entreveure una certa decadència en les formes i en els continguts
Des del punt de vista pràctic i portat al terreny que més ens afecta, els capteniments manxols i l’orfenesa de referents entre els decisors de la política i l’empresa ens aboca a escenaris de miscel·lànies nostàlgiques. La militància d’interessos partidistes és una altra mena de fonamentalisme i la reiteració de la falta de consens és un atac contumaç a l’economia del país i, conseqüentment, a l’assoliment de les millors condicions de vida de la ciutadania i la continuïtat de les institucions que fan bategar la societat. No cal fer inventari dels arbres caiguts per entreveure una certa decadència en les formes i en els continguts. D’això se n'aprofiten els franctiradors apostats en l’extremisme.
La postal en blanc i negre tampoc no ens ajuda a l’hora d’atreure l’interès d’inversors i promotors d’activitat. Fa massa anys que sentim a parlar d’incertesa com a justificació de la inacció. Hem de reaccionar, com a ciutadania més implicada i com a país que té aspiracions.