No sé ben bé què ens vol dir la Rosalía amb la seva narrativa reduccionista. Sí que em va de perla per obrir la conquilla d’aquesta cabòria.
Em preocupa que els escrivents i els quaresmers sovint llencem missatges massa estrafolaris i a voltes sense prou fonament. La incontinència verbal, la vanitat de sentir-nos llegits i l’obediència mesella del teclat -que és la música de les lletres- són els aliats de determinades afirmacions que convindria sospesar abans de donar per bons els articles. No tot s’hi val.
Sense l’exigència del codi periodístic, sovint els escrits d’opinió contenen garlandes de figures retòriques amb què els autors exhibim les nostres ocurrències. És massa fàcil recórrer a metàfores industrioses o incórrer en sinècdoques més pirotècniques que encertades. Podríem ser igualment genials sense els socors d’hipèrboles descosides.
Redimits aquests venials amb els quals unes i altres xapotegem les oracions pel deler d’esquitxar allò que volem dir amb circumloquis sobrers, ens hauríem d’esforçar a exposar allò que pensem sense posar-hi més pa que formatge; o més bombolles que ampolles.
Fa molts anys, quan el sector del cava es va industrialitzar, un directiu d’una marca reconeguda em confessava que la tecnificació dels processos havia aconseguit que fos molt difícil fabricar un escumós dolent. En tot cas, com assegurava un altre cavista de renom, la diferència entre un bon cava o un cava excepcional era imputable, en essència, a la qualitat del raïm.
Ara bé, entre els tres fabricants catalans que produeixen més ampolles d’escumós, un d’ells ho fa amb un 20% de la plantilla, comparada amb els altres dos. Amb la irrupció de la robòtica, l’automatització i la logística han provocat un desequilibri en els avantatges comparatius i, de retruc, en la competitivitat de les empreses del mateix sector.
Entre els tres fabricants catalans que produeixen més ampolles d’escumós, un d’ells ho fa amb un 20% de la plantilla, comparada amb els altres dos
Així s’explica que dos vaixells insígnia del cava penedesenc, com és el cas de Freixenet i Codorníu, caiguessin a mans forasteres potser sense cap altre interès que els rendiments de la inversió, com aquell que compra una barca per a pescar crancs. No jutjaré la malesa que han fet aquestes i altres companyies adquirides per pixa-raïms o intervingudes per fons d’inversió. Sí que vull accentuar que l’Alt Penedès és molt més que aquest parell de mascarons de proes erràtiques. No hi ha cap narrativa reduccionista que condemni la comarca a una fallida ineluctable.
L’economia de l’Alt Penedès ja no és monovarietal ni depèn de dues o tres grans marques, com tampoc de caixes d’estalvis nostrades i altres reminiscències feudals. És clar que aquestes podien sacsejar ocasionalment el mercat de treball i afectar l’entorn de proveïdors, però, amb algunes excepcions, els efectes nocius queden dissolts en l’auge del gran rebost agroalimentari, que fa d’aquesta comarca una potència emergent capaç de competir i fins i tot liderar mercats a casa i a l’estranger.
L’estudi Estructura empresarial de la província de Barcelona revela que l’Alt Penedès és la segona comarca de la província amb un volum més elevat de negoci per càpita en el sector de la indústria de productes alimentaris i begudes. Concretament, el 30,02% del total. A distància, li segueixen els sectors del comerç al detall en establiments no especialitzats (7,8%), comerç a l'engròs d'alimentació i begudes (7,2%) i papers i arts gràfiques (6,8%).
Els efectes nocius de Freixenet i Codorníu queden dissolts en l’auge del gran rebost agroalimentari, que fa de l'Alt Penedès una potència emergent
Segons el mateix estudi de la Diputació de Barcelona, juntament amb l’Ajuntament de Manresa, les empreses de l’Alt Penedès van facturar 6.444 milions d’euros l’any 2023, un 1,7% més que l’any anterior, i les previsions apuntaven a un successiu creixement del 6,3% el 2024.
Per volums de facturació, les empreses Harinera Vilafranquina, Casa Ametller, Freixenet, Codorníu i Miguel Torres són el carroll més esponerós de l’economia comarcal, totes elles en l’epígraf de productes alimentaris i begudes. Com a exemple destacat, fixem-nos en la pujança del Grup Ametller Origen, que l’any 2025 va superar els 800 milions d’euros de facturació, un 18% més que l’any anterior, i genera devers 5.000 llocs de treball.
A una certa distància, però amb increments continuats i negocis força consolidats, trobem altres tòtems comarcals com ara Cafès Novell, La Granja, Cudié, Alvilardan, Especialitats Masdeu, Cal Blay i tota una miríada de marques que tenen presència nacional i internacional i alhora són ambaixadores de prestigi del sector agroalimentari de Catalunya; entre elles, destil·leries, cellers i caves amb segell propi i trajectòria estel·lar, com també empreses del sector carni i altres tantes i quantes amb què podríem parar taula.
Queda demostrat, per tot i per tant, que a l’Alt Penedès han sabut desenvolupar un teixit industrial divers i tenen l’oportunitat d’envolar una regió agroalimentària que promogui la cooperació i la projecció entre les companyies més dinàmiques; tot això amb independència de les derives que prenguin algunes de les empreses que fins fa poc semblaven erigir-se en el pal de paller de l’economia comarcal i de què avui dia només se’n parla amb un cert pudor i escassa presumpció.
Per reblar-ho, la narrativa reduccionista enlluernada per dues o tres marques no pot amagar els esmerços dels cavistes per promoure nous estàndards de qualitat i genuïnitat en el producte, sigui amb la denominació o amb l’etiqueta que vulgueu, començant per la vinya i continuant a la rima.
Potser sí que era més fàcil fer un bon escumós que no pas un de dolent. Ara el repte és l’excel·lència per competir en els mercats més exigents i fer-se un lloc en les bancades gurmet. També en aquest sentit l’Alt Penedès reuneix la majoria de les millors marques.