Després de l’atapeïda gira per la regió per beneir l’assumpció de la presidència dels seus iguals al Perú i Colòmbia, Keiko Fujimori i Abelardo de la Espriella, donar suport al Brasil a la campanya dels Bolsonaro —episodi que acabaria provocant, a la pràctica, la ruptura de relacions entre els dos països— i reunir-se a Quito amb el president equatorià Daniel Noboa, Javier Milei va tornar a l’Argentina el passat 8 d’agost. Durant els nou dies següents es va recloure a la Quinta de Olivos, no va trepitjar la Casa Rosada, no es va deixar veure pel seu entorn més proper, no va tenir activitat pública, reunions oficials ni contacte amb funcionaris i empresaris, ni tampoc va concedir entrevistes. L’agenda presidencial va estar buida i va reduir al mínim la seva habitual i frenètica activitat a les xarxes socials.
Des del seu retorn de Colòmbia, només van transcendir unes imatges seves a Instagram, sense cap confirmació que corresponguessin al moment del seu retorn a Buenos Aires, en les quals es veia un Milei accelerat, aliè a tot el que l’envoltava, «amb moviments erràtics, mirada cansada, amb els ulls extremadament vermells i un aspecte visiblement desmillorat», segons l’explicació que acompanyava el vídeo.
La desaparició del president
On era Milei just en un moment de crisi aguda del govern, que coincidia, a més, amb l’inici anticipat de la campanya per a la seva reelecció a les eleccions generals d’octubre de 2027?
Ningú no ho sabia fora del seu cercle més íntim.
El misteri de la desaparició pública d’un Milei que adora ser permanentment el centre d’atenció de propis i estranys, i l’absència d’un comunicat oficial els dies següents, van provocar infinitat de teories i especulacions al llarg i ample del país, incloent-hi, per descomptat, els membres del Círculo Rojo de l’economia nacional. Inquiets no només per la incertesa de l’absència del president, sinó pel fet, insòlit, que l’agenda presidencial i la gestió del govern quedessin en mans de Karina Milei, secretària general de la Presidència, sense cap mena de legitimitat constitucional per ocupar el càrrec i exercir-ne les funcions.
Una preocupació que va recórrer també sectors polítics propers al govern, on fins i tot es va plantejar qui s’hauria de fer càrrec del govern si Milei continuava sense aparèixer els dies següents. Òbviament, l’Executiu no podia quedar indefinidament en mans de la germana quan la línia de successió assenyala clarament la vicepresidenta Victoria Villarruel. La mateixa Villarruel que durant els viatges de Milei al Brasil, el Perú, l’Equador i Colòmbia va quedar a càrrec del Poder Executiu, sense poder arrabassar a Karina Milei la presidència executiva.
President o escriptor?
Milei va reaparèixer en l’escena pública el dilluns 17 d’agost, en l’acte d’homenatge a José de San Martín pels 176 anys de la seva mort. Inflat, descurat, caminant amb una certa desorientació, gairebé sense interactuar amb la resta dels assistents. Però, fidel al seu estil, amenaçador i busca-raons. «Un poble lliure també requereix forces de seguretat capacitades i proveïdes de les eines necessàries per protegir el més preuat que tenim, perquè el mal existeix i els qui trien aquest camí han de ser sotmesos per la força», va remarcar en el seu discurs davant l’estàtua del Llibertador.
Jonathan Heguier, periodista d’El Destape acreditat a la Casa Rosada, seu del Poder Executiu, i bon coneixedor dels episodis que es couen diàriament a l’edifici de Balcarce 50, va explicar dimarts passat que, després de la crisi d’Adorni i la seva sortida del govern argentí, l’entorn i l’actitud de Milei han canviat de manera radical. S’ha allunyat de molta gent, que ja no veu, i ha reduït els seus contactes gairebé a la seva amiga i impagable cosplayer Lilia Lemoine i al seu càmera personal, Santiago Oría. Parla poc amb Karina i menys amb Santiago Caputo i, segons es comenta, es mostra estressat i irascible.
És raonable que un president abandoni totes les seves responsabilitats durant nou dies sense cap explicació ni justificació oficial per dedicar-se a escriure un llibre?
Heguier explica que, en l’entorn més ampli de Milei i entre les files de La Libertad Avanza (LLA), va córrer per WhatsApp una fotografia de Milei en l’acte d’homenatge a San Martín que va encendre les alarmes dels militants i dirigents del partit, els quals, davant les preguntes dels mitjans informatius, continuen responent amb un ambigu: «Alguna cosa passa, però no sabem què és». Tanmateix, ha transcendit que, dins del mileisme i fora d’ell, hi ha una gran preocupació per la salut de Milei. Es parla d’estrès, de l’ús de corticoides i, per descomptat, no convenç ningú la filtració que el govern argentí, obligat pels rumors que sobre la salut del president corrien en els àmbits de la política i l’economia, va difondre diumenge a la nit, hores abans de la seva reaparició. Una filtració segons la qual Milei havia estat tancat acabant el seu últim llibre, La moral como política de Estado, i que, en línia amb els continus errors de comunicació de l'Executiu, deixava la Presidència als peus dels cavalls. És raonable que un president abandoni totes les seves responsabilitats durant nou dies sense cap explicació ni justificació oficial per dedicar-se a escriure un llibre?
A l’Argentina de Milei sembla que sí.
La germana i el virrei
Dies d’orfandat presidencial en què semblava que, en termes de protagonisme, la governança del país estava en mans de dues persones: Karina, la totpoderosa guardiana del president, i Peter Lamelas, l’ambaixador dels EUA a l’Argentina, hiperactiu en la seva campanya de pressions i amenaces a les empreses nacionals perquè no concertin acords comercials amb la Xina. Un conflicte generat a partir de l’episodi de l’ambaixada nord-americana amb la cooperativa Calf de Neuquén, en què funcionaris diplomàtics de la legació van amenaçar divuit executius de l’empresa argentina de retirar-los el visat per entrar als EUA si no cancel·laven l’acord amb l’empresa xinesa Huawei. Un conflicte no menor, més encara en temps de nacionalisme exacerbat, que no només no va merèixer resposta per part de la Cancelleria argentina, sinó tampoc cap comentari del, en aquell moment, desaparegut president.
L’Argentina és un país clau per a la seguretat nacional dels EUA, segons l’ambaixador Lamelas. Òbviament, per raons geopolítiques i pels seus recursos naturals, que Donald Trump, des de la seva particular cosmovisió, considera seus. L’Argentina, per exemple, és el quart país del món amb les terres més aptes per produir aliments, després de la Federació Russa, el Kazakhstan i la Xina, nacions que, en conjunt, representen el 77% del total de terres negres del món. Considerats de crucial importància per a la seguretat alimentària i pel seu alt potencial de captura de carboni, els sòls negres argentins cobreixen el 14% del territori nacional, en àrees on resideix més de la meitat de la població del país. Un potencial d’enorme valor per al futur sobre el qual el govern de Trump creu tenir dret de cuixa.
Karina, presidenta in pectore, per la seva banda, durant els nou dies d’absència presidencial es va fer càrrec de tot. Després d’una llarga desavinença entre el seu germà i Mauricio Macri, va trucar a l’expresident per recompondre la relació i reiniciar un procés d’acostament entre LLA i el PRO per acordar les negociacions parlamentàries dels pròxims mesos i intentar confluir en una oferta electoral; va dirigir l’anomenada mesa chica, integrada únicament per ella, Diego Santilli, cap de Gabinet, i els dos Menem, Martín i Lule, que, a diferència de la mesa política, constituïda només de cara a la galeria, és on es decideixen els assumptes més importants del partit, el Govern i l’Estat, i va tenir temps per inaugurar la seu de La Libertad Avanza bonaerense al barri porteny de San Telmo. La «jefa», com la defineix el seu germà, va complir les seves funcions fraternes.
Ella és qui, des del començament d’aquesta aventura de tints familiars, reparteix els tiquets per a l’accés directe a Milei i qui penalitza els traïdors o els fidels que saben guanyar-se l’amistat i la confiança del president. L’altra única dona admesa en el cercle íntim de Milei, a banda de Lilia Lemoine, és Sandra Pettovello, la multiministra del distòpic ministeri de Capital Humà i terapeuta emocional de les fragilitats i els brots del president. Una figura imprescindible per a les tranquil·litats de Milei i, pel que sembla, l’escollida perquè l’acompanyi en la fórmula que es presentarà com a cap electoral a les futures eleccions d’octubre de 2027.
Batalles internes, tiroteigs i negocis a l’Executiu
L’Executiu argentí mai no ha respost als cànons dels governs tradicionals —continua sense fer-ho—, excepte en el clàssic capítol dels odis africans, les lluites intestines i les filtracions que al segle XXI substitueixen les punyalades i els verins dels temps dels Borgia. Santiago Caputo, l’etern nen amb cor de Rasputin que alimenta les aspiracions de Milei com a líder global de la ultradreta, està enfrontat a mort amb el clan dels Menem, aliats de Karina, però manté la seva muntanya russa de ruptures i reconciliacions amb ella, sempre amb el blindatge que li proporcionava fins ara la seva estreta relació amb Milei, el control que exerceix sobre els serveis secrets i el seu vast exèrcit de trols. Un Caputo, per cert, devaluat després de l’ensopegada al Congrés i sense accés a Milei aquests últims dies.
Federico Sturzenegger, ministre de Desregulació i Transformació de l’Estat, també menja a part, com tants altres. L’encarregat de desmantellar l’Estat i un dels assenyalats pel recent entrebanc al Congrés no gaudeix de gaires simpaties entre la resta del repartiment governamental, en particular de Patricia Bullrich, l’exministra de Seguretat i actual cap del bloc de La Libertad Avanza al Senat. Se l’acusa de desestabilitzar els projectes del govern i les aliances amb els governadors i l’oposició col·laboracionista amb els seus excessos desreguladors i entreguistes, però, de moment, gaudeix de la confiança absoluta de Milei, amb qui comparteix estretament l’objectiu de reduir l’Estat a la mínima expressió.
I hi ha, per descomptat, Victoria Villarruel, la vicepresidenta, el pitjor i més avorrit cavall de Troia del mileisme, a qui Milei fa mesos que no dirigeix la paraula i a qui, dies enrere, el canceller Jorge Quirno va acusar de colpista, a més de demanar-li, com havia fet dies abans Santilli, que fes un pas al costat, és a dir, que renunciés al càrrec.
Una vicepresidenta que hi és sense ser-hi
Enrocada en el seu propi projecte per als mesos que s’acosten i amb el seu propi equip de campanya en marxa, Villarruel ha ratificat que continuarà en el càrrec «per honorar el compromís i el deure que li van atorgar els electors. Tot ho faig per amor a la Pàtria», va assenyalar. Un punt, potser l’únic, en què coincideix amb la resta de patriotes que componen l’Executiu.
Una vicepresidenta que, a més, segons Bullrich, «té el càrrec formal, però no és d’aquest govern». La baralla entre totes dues ve de lluny i inclou denúncies penals, filtració de converses privades i acusacions diverses. En una recent reunió de la mesa política, l’exministra va advertir que Villarruel podria complicar els plans del govern al Senat. No li faltava raó. La vicepresidenta estava en contra de la venda de terres sense límits a estrangers, el tram més qüestionat de la llei, i els dies previs a la sessió parlamentària es va encarregar d’acumular indicis que no donaria suport a la mesura. A X va canviar la imatge de portada per una amb la bandera de les Malvines de la Selecció i es va manifestar a favor del «lloguer de terres productives» per als qui hi vulguin invertir, però no de la seva venda incondicional. Un dels seus quotidians exabruptes al govern del qual suposadament forma part.
Les canonades de fogueig de Villarruel són interpretades pel 'mileisme' com a mostres d’autonomia dirigides a acumular imatge política pròpia
Per si faltaven claus a la creu, Villarruel és qui, abans que Santilli li demanés que fes un pas al costat, va manifestar a les xarxes socials la seva «genuïna preocupació per l’estat» de salut mental del mandatari i va parlar de «persecucions imaginàries», el tema tabú que persegueix com una ombra la figura del president des dels seus inicis polítics: la seva fragilitat psicològica i, en conseqüència, la seva capacitat per governar el país. «Em preocupa profundament que el president de la Nació repliqui insensateses i invents. Tinc una preocupació genuïna pel seu estat i per les persecucions imaginàries que replica a l’Argentina i a l’exterior», va escriure la vicepresidenta, sabedora que dinamitava la línia vermella marcada pels guardians del mileisme.
Marginada dels afers de govern més enllà del seu càrrec de presidenta del Senat, les canonades de fogueig de Villarruel, d’altra banda tan ultraconservadora com els seus parells a l’Executiu, són interpretades pel mileisme com a mostres d’autonomia dirigides a acumular imatge política pròpia, al servei dels seus projectes futurs.
Bullrich, l’eterna
Sense ser cap misteri, Patricia Bullrich resulta una figura incontrolable. Per la naturalesa que l’acompanya en els seus 50 anys d’activitat política, pels seus infinits canvis de samarreta i partit i per les seves traïcions. El país sencer ho sap: Bullrich juga únicament a favor i en funció de la seva ambició política i dels seus interessos. I, per descomptat, com a vers lliure, la seva figura aixeca sospites permanents en l’entorn mileista.
Avui, el seu ventall d’objectius de cara a les pròximes eleccions abasta totes les probabilitats: és, alhora, possible vicepresidenta de Milei en la fórmula per a la reelecció, per fer després el salt a la candidatura a la presidència a les eleccions de 2031; probable candidata a la presidència a les de l’any vinent, enquadrada a La Libertad Avanza, fora d’ella, amb bandera pròpia o amb qualsevol aliat que li convingui. En Bullrich, l’única certesa és la seva desmesurada ambició per arribar a la presidència.
Mesos enrere semblava ser la favorita del Círculo Rojo econòmic que regeix les línies mestres i, si pot, els límits polítics del país, en particular de Paolo Rocca, el propietari del colós Techint. Després va caure a la borsa de valors per liderar un possible post-Milei, però avui, a mitjan agost, amb l’oficialisme liberal llibertari a la defensiva, manté la seva cotització al mercat de futurs, en gran part per la seva especialització en una matèria imprescindible per a un projecte de continuïtat basat en l’ajust i el disciplinament social: la seguretat. Perquè no hi ha ajust sense repressió i, en aquest camp, l’exmontonera és la millor.
Després de les fatídiques conseqüències de la mitja sanció de la llei d’Inviolabilitat de la Propietat Privada al Senat, ella ha estat la implacable fiscal contra Federico Sturzenegger, «El Coloso» entre els seus parells de l’Executiu i autor intel·lectual i material del projecte. Amb una relació sempre tibant amb Karina Milei, Bullrich manté òptims vincles amb l’ambaixada nord-americana i les autoritats d’Israel, terminals determinants en l’Argentina d’avui.
Somnis i desenganys d'El León Milei
I hi ha Milei, el León, el Topo que venia a cavar els pilars de l’Estat. Un Milei que diuen que fa temps que està absent, que no participa en les decisions de la mesa de govern, ocupat i divertit amb els seus tuits i retuits mentre la resta dels ministres gestiona els destins de 47 o 48 milions d’argentins i millora el d’un selecte i multimilionari grup de nord-americans. Un Milei enfadat amb una realitat obstinada a desmentir-lo i a no obeir les teories de von Mises, el pare de la seva estimada Escola de Viena. «El presidente está en un cumple», va confessar un alt funcionari del govern al periodista Diego Genoud per il·lustrar-li la dissociació amb la realitat que Milei pateix des de fa temps.
«Davant les contrarietats, Milei es torna boig», afirmen els testimonis de la Casa Rosada. I, en efecte, Milei sembla haver perdut al·licients en la política nacional, influït probablement per la tossuderia de les dades econòmiques, la desconfiança dels mercats i els sondejos d’opinió, cada vegada més desfavorables per al seu intent de reelecció. Les dades no l’acompanyen. L’Índex de Confiança en el Govern (ICG) que elabora la consultora Poliarquía per a la Universidad Torcuato Di Tella (UTDT) va ser d’1,94 punts al juliol, cosa que suposa una caiguda del 6,5% en relació amb el mesurament del juny i un enfonsament del 21% respecte del juliol de l’any passat. El 65,7% dels argentins considera que les polítiques que porta endavant el govern no representen els valors de sobirania nacional ni estan alineades amb la defensa de la pàtria. I un nou sondeig nacional mostra que sis de cada deu argentins qualifiquen de dolenta o difícil la seva situació econòmica i hi predomina la idea que el pitjor encara no ha passat.
El 65,7% dels argentins considera que les polítiques que porta endavant el govern no representen els valors de sobirania nacional ni estan alineades amb la defensa de la pàtria
Tot indica que, més motivat per projectar-se com a líder global de la ultradreta i convertir-se en el delegat personal de l’ofensiva de Trump a la regió, a les ordres del secretari d’Estat Marco Rubio, que pels banals afers nacionals, el president ha delegat la política del govern en la seva germana, la gestió econòmica en Luis Caputo i les negociacions amb els governadors i els submisos aliats en Diego Santilli. Ariel Goldstein, investigador i professor de la Universidad de Buenos Aires, apunta que «Milei porta els últims dos o tres anys dedicat a captar l’atenció de Trump i a forjar una intensa relació de subordinació amb els Estats Units». I és cert. Amb l’exercici del poder i el pas del temps, Milei s’ha anat supeditant cada vegada més als interessos polítics i econòmics de Donald Trump, Marco Rubio, Peter Thiel i Elon Musk, en més gran mesura que a les teories llibresques dels seus referents de l’escola austríaca, els seus fins fa poc reverenciats Ludwig von Mises, Friedrich von Hayek o Murray N. Rothbard.
Abans de la seva inesperada desaparició, Milei semblava apressat per aprofitar el temps que li queda de mandat per accelerar el pla de transformació estructural que va venir a implementar al país i, sobretot, per complir les exigències dels seus protectors a Washington. Independentment del seu desig de presentar-se a la reelecció i guanyar, i de la transferència a la seva germana de tot allò que aplanés els canvis de les regles electorals i el camí per ser reelegit. Una cosa lògica si es té en compte que, com va passar en les darreres eleccions legislatives d’octubre de 2025, necessita rebre de nou el suport explícit de Trump —ara a l’espera de sobreviure a l’examen electoral de novembre— i el dels magnats del capitalisme tech de Silicon Valley, expectants respecte a les seves necessitats de terres rares, liti, aigua, energia i lleis creades expressament al servei dels seus interessos.
El deure moral d’un croat
Hi ha molt de messianisme, del fulgor tòxic de la Inquisició en aquest primer quart del segle XXI en el món actual. I molt en particular en el laboratori polític de l’Argentina de Javier Milei, el més ultradretà dels croats ultradretans de la regió. «Des dels onze anys, quan un raig de llum va baixar del sostre de la cuina per protegir-lo de la pallissa que li estava donant el seu pare, Milei viu amb la certesa que hi ha una Força del Cel que el guia. Una que no és metafòrica, sinó real, i que el va acabar ungint com l’elegit per Déu: un home que es pensa a si mateix com un messies a la recerca de la transformació radical de la societat», escrivia Juan Luis González, biògraf no oficial de Javier Milei, en el seu llibre Las fuerzas del cielo.
Milei se sent un croat, ho reconeix, li encanta ser-ho. Se sent orgullós de ser un Savonarola, el frare dominic, un Simó de Montfort en lluita contra els heretges del present. Com ells, és un fanàtic que entén la seva acció política com una missió sagrada. Per a Simó de Montfort, la lluita contra el catarisme era un deure cristià; per a Milei, la seva batalla contra el progressisme, l’esquerra, contra un comunisme que va deixar d’existir fa dècades i del qual no en queden ni les brases, és un deure moral, la defensa d’una fe que no se sap si és cristiana o sionista. En tot cas, un servidor d’una croada ideològica que, en aquest cas i en aquest temps, coincideix amb la política de la Casa Blanca i la dels prínceps i monjos negres d’aquell Silicon Valley que han descobert no només el poder dels seus capitals desorbitats, sinó també la supremacia de les seves tecnologies de control social. «Moriré amb les botes posades», confessava Milei al seu portaveu no oficial, el periodista Luis Majul, el passat 3 d’agost. «Moriré fent el que correspon, fent el que està bé».
Es busca futurible ben educat
L’octubre de 2027 decidirà si, molt abans que això passi, podrà continuar fent-ho des d’aquella Casa Rosada en què els seus mateixos companys de govern tenen els seus propis plans per a la cita. Hi ha alguna cosa que es va afermant en el clima polític del país i que, sens dubte, s’ha vist reforçada per la sortida d’escena d’aquests dies: per a una part del vèrtex econòmic argentí, l’experiment Milei ja està rendibilitzat. Per al futur s’imposa amagar la motoserra, exhibir millors maneres i assegurar el camí emprès pel millor empleat que mai no han trobat els amos de l’Argentina.
Sense oblidar que, amb l’arribada del mileisme, s’ha anat modificant el rígid escenari de les elits econòmiques del país: alguns dels tradicionals amos del país han perdut influència i oportunitats; d’altres s’han adaptat canviant afiliacions i vestidura, i d’altres negocien com poden, mentre nous grups apareguts a remolc de ministres, subsecretaris, assessors i dirigents intenten ocupar els espais oberts per la desregulació, la privatització i la liquidació de béns públics a una escala mai vista. En cristià palatí, una nova fase de «negocis, simples negocis», com diria Michael Corleone, que té la seu social a la Casa Rosada.
Ara com ara, la llista de possibles candidats que aspiren a competir per la presidència del país probablement més hipotecat del món resulta inversemblant
Ara com ara, la llista de possibles candidats que, a poc més d’un any de les eleccions d’octubre de 2027, aspiren a competir per la presidència del país probablement més hipotecat del món resulta inversemblant. Fins a quinze pretendents, entre polítics, empresaris i banquers, alguns d’ells autèntics outsiders sense cap mena d’experiència política: Javier Milei, Axel Kicillof, Sergio Massa, Juan Grabois, Victoria Villarruel, Mauricio Macri, Patricia Bullrich, Myriam Bregman, Juan Schiaretti; governadors com Ricardo Quintela i Martín Llaryora; Dante Gebel, argentí, pastor evangèlic, conferenciant i empresari, establert des de fa anys als Estats Units; Jorge Brito, president de Banco Macro i empresari amb interessos també en energia i agro; Marcos Galperin, fundador de Mercado Libre i resident a l’Uruguai; Daniel Hadad, empresari de mitjans de comunicació i fundador d’Infobae, que ha viscut durant anys als Estats Units i acaba d’anunciar que torna a residir a l’Argentina. Per salvar-la.
Però aquesta és una altra història, encara provisional i encara per escriure.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat