Fa mal escriure sobre l’Argentina. Setmana rere setmana, mes rere mes d’aquesta travessia que ja fa dos anys llargs de desenganys i patiments, fins i tot de càstigs. Vint-i-set mesos de mal temps, de no veure ni tocar la terra promesa, de patir l’escassetat de bones notícies per a la crònica d’un viatge sobre el qual, dia rere dia, augmenta l’amenaça de tempesta o, pitjor encara, de naufragi.
I un, cansat de portar el registre puntual dels infortunis, dels drames i dels tancaments, dels acomiadats, dels ferits, dels incendis, de les pujades de preus, dels abandonaments i de les crueltats, la comptabilitat de la pobresa i dels deutes que creixen i del consum que s’enfonsa, de la ràbia dels impunes i de la impotència dels indefensos. Un, exhaust, pensa a deixar de ser, encara que sigui només per una vegada, el notari o el relator malastruc d’aquests temps foscos, d’aquest país que, tot i ser còmplice del seu present, no és culpable de la seva història infamant, i que, essent inaprehensible, incomprensible a vegades, contradictori, entabanador i murri si es vol, extraviat últimament, també mereix en aquestes hores turbulentes el crèdit de la confiança i la solidaritat per altres dels seus mèrits. No pas de tots, que depredadors en té i en abundància, però sí de molts. Deixar de ser, doncs, per un moment, l’afligit —i potser subjectiu— cronista d’una realitat complexa que defuig tota lògica, perquè siguin els fets i els protagonistes qui parlin i s’expressin. I, llegint, puguem “escoltar” les veus dels ciutadans de l’Argentina capitanejada per Javier Gerardo Milei.
Una Argentina que, amb un planeta pendent de les tragèdies de Minnesota, Gaza, Cuba i dels conflictes de Caracas o l’Iran, continua el seu atzarós itinerari llibertari fora del focus de l’atenció mundial, malgrat la seva conversió d’un govern sorgit d’eleccions lliures en un règim cada cop més pròxim a les formes autoritàries i repressives pròpies d’una dictadura, i el seu ensorrament econòmic i social, cada vegada més difícil d’ocultar.
Una Argentina que continua el seu atzarós itinerari llibertari fora del focus de l’atenció mundial
“La tarde se ha puesto triste, y yo prefiero callar. Para qué vamos a hablar de cosas que ya no existen”, canta la Zamba para olvidar, amb música del cantautor salteny Daniel Toro i lletra del poeta Julio César Isella. I això és justament el que sent un quan escriu sobre aquesta Argentina que va perdent bocins de si mateixa, trossos d’identitat que van deixant d’existir.
“Què estan fent amb nosaltres?”
“Avui som més pobres, més desprotegits, més abandonats, més reprimits, més humiliats, més traïts, més adolorits”, escriu Sergio Olguín a Página 12. I continua: “Menys feliços, menys confiats, menys esperançats, menys tranquils. Els nostres fills, els nostres nets, els fills i nets dels nostres éssers estimats ho tindran més difícil per estudiar, més difícil per accedir a un sistema de salut de qualitat, més difícil per comptar amb una feina digna, més difícil per viure el present, projectar el futur, recolzar-se en el passat per construir la seva vida de ciutadans en un país democràtic. Perquè cada vegada som menys ciutadans i l’Argentina té les seves institucions democràtiques en teràpia intensiva. Què carai hem fet?”, es pregunta. “Què estan fent amb nosaltres? Què estem fent? Què hauríem de fer? M’ho pregunto cada dia, però la resposta no apareix.”
“No trist; si estigués trist, com ho he estat altres vegades, buscaria alguna activitat i esperaria que se’m passés. No enfadat; si estigués enfadat, com em passa de tant en tant, enviaria el Milei i els mileistes a la reputíssima mare que els va parir, i ja està. Estic preocupat, sincerament preocupat com no ho he estat mai en quaranta-tres anys de democràcia”, escriu, d'altra part, el poeta, escriptor i docent Claudio Félix Portiglia. “I estic preocupat perquè amb l’argument de respectar la democràcia estem llençant, si no l’hem llençat ja, la democràcia a la merda. Hi ha còmplices, és clar. Ho és cadascun dels irresponsables històrics que sostenen i aplaudeixen l’engendre. Molts d’ells circulen per aquí, i jo no voldria saber mai més res ni de les seves vides ni dels seus noms. Això també em preocupa”.
El mateix Portiglia que, poques setmanes abans, en un text on traçava el seu itinerari biogràfic en paral·lel a la història del país, descrivia els seus sentiments sobre el capítol sorgit després de la sagnant dictadura dels anys setanta: “Amb alts i baixos vaig seguir el meu camí, però el país no es va recuperar mai. Quaranta-dos anys de democràcia no han bastat per redreçar un destí, i vam caure, finalment, en aquest règim que avui governa i que, amb pas accelerat, ens retrotrau al model de la dictadura. Aquesta vegada, no per un cop d’estat, sinó per la irresponsabilitat històrica de l’electorat. Estic cansat i vell. I al poble no hi veig reacció, sinó una resignació dòcil i trista. Voldria alimentar alguna esperança pels meus fills, pels meus nets, per aquells que van ser els meus alumnes. El cansament i la vellesa m’han tornat escèptic”.
Cansat i escèptic, no obstant això, Portiglia continuarà escrivint. Com si l’escriptura, el seu ofici, l’ajudés a afrontar els dimonis de l’Argentina de Milei
Cansat i escèptic, no obstant això, Portiglia continuarà escrivint. Com si l’escriptura, el seu ofici, l’ajudés a afrontar els dimonis de l’Argentina de Milei. I dies més tard deixa constància a les xarxes: “Mana una diarquia: la dels germans Milei. Una diarquia tenebrosa que anirà eliminant un per un també els pròxims. També bona part dels irresponsables històrics que celebren “el seu” president perquè fa justament “el que van votar”. I manarà mentre continuï finançada per fons de la procedència més fosca i sostinguda per l’emperador Trump, que se sent amo del món i que acabarà escopint el lil·liputenc tan bon punt deixi de ser-li funcional. Per aleshores el nostre destí com a nació haurà estat malmès com mai en més de dos-cents anys de vida independent”.
El tobogan del poder adquisitiu
Des del resilient entorn cultural de l’Argentina, l’actriu, exvedet i empresària Katja Alemann, tan talentosa a l’hora de pujar a un escenari com en la seva faceta d’escriptora, reflexiona amb ironia sobre les dificultats que fuetegen la realitat quotidiana dels seus ciutadans: “Caputo té raó. Tots els estalviadors que tenen dòlars sota el matalàs farien millor negoci invertint en el sistema financer. Estalviar en dòlars és perdre diners. Cadascú pel seu compte i tots com a país. El problema és que quan algú s’ha cremat amb la llet, veu una vaca i plora. I ell és la vaca. Després del pla Brady de Carlos Menem, quan els bancs es van quedar amb els nostres estalvis per “pagar” el deute, el sistema financer va perdre tota credibilitat. L’altre dia em van trucar per oferir-me un préstec al 67% d’interès. Amb el dòlar planxat i a la baixa. Els vaig respondre si no els feia vergonya oferir-me una usura així. I els preus no paren de pujar. Més d’un espavilat remarca preus per omplir-se les butxaques; total, cal aprofitar ara, potser el 2027 guanyen els peronchos i s’acaba la festa del dòlar barat. He perdut diners amb els meus quatre morlacos ben guardats; ni de broma els poso al banc, ja sabem de què són capaços. M’han apujat el cost de manteniment del compte a 45 dòlars al mes. Un deliri. El donaré de baixa. […] Els meus preus es continuen mantenint com el 2024. Hauré perdut el 50% de poder adquisitiu. Estem tots barallant-nos per cada peso, estalviant tant com podem. Empobrits, la majoria. Hi ha els que s’ho emporten amb pala amb el dòlar barat, augmentant preus sense parar. Però l’economia del país no arrenca. Ningú inverteix, ningú compra, tanquen pimes i empreses, tots arruïnats. […] A sobre, tot el panorama catastròfic internacional. Almenys la Trompada estarà entretinguda amb la guerra que se li ha escapat de les mans i no obrirà altres fronts, almenys això espero. Quin tipus nefast. Pedòfil horrible. Així estem, gent. El descens a l’inframón no ha acabat. És el que dic a Shambhala. Però res no dura per sempre. Això també passarà. En sortirem enriquits amb el gran tresor trobat al fons de la nostra consciència: el bé comú”.
Sense alternativa a l’oficialisme
“Qualsevol observador extern es preguntaria”, planteja l’internauta Daniel Santa Cruz, “per què Milei continua obtenint bons resultats en la consideració pública amb una economia que deixa sense feina 18 argentins per hora, amb una recessió emparentada amb les pitjors que es recorden a la nostra història i amb una inflació que, fins fa poc, era el punt fort del govern, i que arribarà als 10 mesos consecutius de pujada, des d’aquell 1,5% del maig de 2025 fins al 2,9% del gener passat –tot això enmig de la polèmica pels canvis no realitzats a l’Indec–. […] La resposta és a la política. La societat encara no troba un recer fiable que es presenti com una autèntica alternativa a l’oficialisme. El peronisme continua enfrascat en un enfrontament intern que no li permet construir un projecte nacional. De fet, alguns governadors comencen a pactar amb els llibertaris per tal de sostenir-se al feu provincial, assenyalant, ja no per sota mà, que el “kirchnerisme” és una marca vençuda. […] Aquesta setmana s’ha sabut que, en el cas Andis, la situació d’un dels 14 processats, Diego Spagnuolo, és més complicada del que s’havia dit i que acabaria comprometent encara més Karina Milei i Eduardo “Lule” Menem. Però el que ha estat realment sorprenent ha estat conèixer una nova línia d’investigació en la causa LIBRA: ha transcendit que la justícia va reconstruir una transferència d’un milió de dòlars que connecta el creador de la criptomoneda, Hayden Mark Davis, amb Orlando Rodolfo Mellino, un jubilat de 75 anys resident a Tigre”.
I junaygransiete comenta: “Què carai vam fer? Vam ser dèbils, molt ingenus, crèduls, ganduls, vam confiar massa i vam vigilar poc, vam aplaudir promeses buides i vam tolerar errors repetits, vam preferir la comoditat abans que l’esforç, vam mirar cap a una altra banda quan calia mirar de cara, i vam deixar passar el temps creient que algú altre resoldria el que era tasca de tots. Ara sabem que la indiferència també decideix, que la passivitat té conseqüències, i que els països no es perden de cop, sinó lentament, amb petites renúncies quotidianes”.
No, no s’equivoca l’Olguín quan escriu: “Els que crèiem que Milei assumia la presidència amb un poder disminuït no vam tenir en compte que ja hi havia un mileisme abans de l’arribada de l’actual president. Aquest mileisme ja era present en els grans empresaris (de dins i de fora del Círculo Rojo), en els jutges de diverses instàncies, en els mitjans de comunicació i fins i tot en la política, perquè, al cap i a la fi, què són les polítiques de Milei sinó una versió exacerbada del macrisme i de la política econòmica de Martínez de Hoz. L’única cosa realment nova que va fer el president va ser amanir les exigències de l'FMI i dels Estats Units amb insults i una crueltat inusitada. Però ni tan sols això li hauria bastat sense la complicitat d’altres sectors que es presenten com a alternatives polítiques, però que no han fet altra cosa que honorar els poderosos i deshonrar els qui els van votar o els qui els van posar en càrrecs executius de partits i sindicats”.
Qui condueix les nostres vides?
Sobre les condicions materials per a una mobilització social més intensa davant la brutalitat de l’avenç llibertari, Lucía Cavallero, sociòloga i activista, sosté: "Estem submergits i submergides en l’hiperindividualisme, la pluriocupació, en el deute. La pregunta és: què condueix les nostres vides? Si no generes cap dispositiu en la vida de les persones per confrontar directament amb això, si la participació política és tan difícil, si només ens convoquen a votar, el que condueix les vides és l’algoritme, l’explotació financera i el treball precari. Això és el que condueix. […] El temps dels diagnòstics ja s’està acabant una mica. Hem d’anar cap a una democratització profunda de les estructures polítiques. Avui participar políticament s’ha convertit en un privilegi: hi ha pluriocupació, endeutament i no hi ha temps per a la participació ni per a la reflexió. Per tant, qualsevol projecte que es proposi com a alternatiu a la ultradreta ha de fer-se càrrec de quines són les condicions materials que permeten que la gent participi políticament. Quan diuen que la gent està desencantada, està desencantada o està hipermobilitzada a arribar a fi de mes, a pagar els seus deutes? Aquesta materialitat produeix política; bé, jo crec que hem de construir a ras de les necessitats de la gent. I quines són les pràctiques polítiques que estan a l’altura d’aquest diagnòstic que fem? Hem de fer-nos càrrec de la pregunta, de com construir, però alhora sense deixar que aquest govern ens inoculi impotència, perquè això forma part del projecte".
Taques negres sobre les glaceres
A propòsit de la reforma de la Llei de Glaceres, requisit imposat pels Estats Units a l’acord signat amb l’Argentina, i que, després de ser aprovada el passat 27 de febrer pel Senat argentí amb 40 vots a favor, 31 en contra i una abstenció, continua el seu curs legislatiu a l’espera de ser debatuda i votada pròximament a la Cambra de Diputats, el periodista, escriptor i exrelator esportiu Víctor Hugo Morales, nascut a l’Uruguai, però establert a l’Argentina des de fa molts anys, escriu: "El fum es va elevar aviat cap al cel net de febrer i els gasos van posar pebre als enfrontaments, contaminant l’aire com la llei de glaceres votada amb mitja sanció ahir a la nit, per entregar fins i tot la bellesa del país. […] Pals als treballadors, mentides a la justícia i taques negres sobre les glaceres. L’aigua, una riquesa estratègica de l’Argentina, surt per l’aixeta oberta de la llei. Enfonsen les mans on no haurien de deixar ni l’alè i en treuen els minerals que paguin el deute etern, ja no extern només. Hi porta milers d’anys, i ningú no havia tocat la blancor regalada per la natura fins que va arribar Milei, per embrutar-la amb les mans de l’ambició, perquè el deteriorament sigui l’al·legoria perfecta del mandat dels saquejadors. Milei ha repartit les seves mentides als criptos crucificats per la seva trampa, als treballadors que van creure que cobrarien el sou en dòlars, als guardians del medi ambient. Contamina l’aigua i l’aire. Sacrifica els treballadors a l’altar de les corporacions, la seva única religió. Quan alço la mirada cap als monitors de l’estudi, el que veig són policies, batusses amb treballadors que són arrossegats, detinguts, ferits, com sempre. El càmera Facundo Tedeschini va filmar des de terra, abraçat a la seva càmera, les botes, els uniformes, els cascos, els pals, els aerosols. El pla és una descripció perfecta del país: el qui treballa, el qui somia, el qui lluita, als peus de la força bruta d’un poder demencial al servei d’un sistema que assassina la vida".
República caníbal
Societat estranya, temps estrany, quan l’avantguarda de la lluita en defensa dels drets està liderada pels vells, los viejos meados de què parla Milei. País estrany, confús, torçat quan es cremen els boscos mil·lenaris enmig d’una indiferència absoluta, i són acusats d’incendiar-los aquells que, abandonats per gairebé tothom, combaten les flames amb el doble risc de perdre la vida o acabar a la presó. Època estranya quan es vota tossudament, alegrement, el botxí, i es lliura el futur amb la submissió de l’esclau, i el brollador d’aigua amb la mansuetud suïcida de l’assedegat, aquell a qui es referia Avellaneda, un president que, a finals del segle XIX, va assumir el càrrec després d’un triomf electoral marcat per denúncies de frau, i sota el govern del qual es va iniciar la campanya militar per apoderar-se de milions d’hectàrees dels pobles originaris —maputxes, tehueltxes i ranquels— i repartir-les entre els financers de la campanya, els militars i els grans propietaris ramaders.
Societat estranya, temps estrany, quan l’avantguarda de la lluita en defensa dels drets està liderada pels vells, los viejos meados de què parla Milei
Sembla una liquidació per tancament l’Argentina dessagnada pels seus moderns patricis, ara en el seu torn llibertari. Àvids de les últimes gotes de sang, de vendre i revendre cendres, deutes i hipoteques, ports, rius, glaceres, llacs i valls; de robar el que és públic, l’or de tothom, allò de demà. Exterminats els nadius en el pecat original del país —història oculta i oblidada—, és l’hora d’acabar amb la terra i els seus fruits perquè els devorin els nous colonitzadors. Trista història la d’una Nació que transita de delicte en delicte i es degrada en cada nou acte de crueltat. Que camina cap enlloc i, en el camí, no permet a la seva gent trobar l’estació intermèdia entre Borges i l’insult i el grotesc, o entre la brutalitat i el saqueig i les línies de Cortázar juntament amb els versos de Tuñón.
Però encara més estrany és aquest parèntesi de Milei, el d’una futura potència mundial, prometia, on, lluny de minvar, creix la mortalitat infantil, es demanen préstecs o hom s’hipoteca per poder menjar, i es mor per manca de medicaments o per excés de tristesa.
“La tarde se ha puesto triste. Y yo prefiero callar. Para qué vamos a hablar de cosas que ya no existen”, canta la zamba.