La milanesa amb puré ha pujat més d’un 300% i menjar fora de casa és impossible per a la majoria. El 83% dels argentins que s’han endeutat ho han fet per menjar, el 53,6% dels menors d’entre 0 i 17 anys no cobreix les seves necessitats mínimes d’alimentació i, al país de les vaques, com a alternativa a una carn de vedella pels núvols, la crisi proposa la carn de ruc. Un luxe si es dona per verídica la denúncia dels habitants d’alguns barris de Còrdova, la segona ciutat del país, que detalla que persones en situació de carrer s’estan alimentant de gats i de mascotes dels veïns soltes per la via pública.
No és ficció, són episodis reals de l’Argentina del 2026. Per a la gran majoria d’argentins, avui, viure al país és simplement sobreviure.
En l’era Milei, els serveis de llum, gas i aigua han augmentat de mitjana un 461%, els hospitals universitaris no disposen de finançament per al seu funcionament i els seus directors adverteixen que només poden garantir atenció durant 45 dies més; la indústria tèxtil perd tres fàbriques per dia i ja ha perdut 20.000 llocs de treball. I el deute brut arriba al seu màxim històric: 483.830 milions de dòlars. Ha crescut 58.274 milions, un 13,7% des que Milei va assumir el càrrec, i el 37% s’ha contret amb el Fons Monetari Internacional (FMI).
En paral·lel, mentre els bancs avisen que ja no hi ha més crèdit per a la classe mitjana endeutada, als barris els qui presten són els narcos; 438 docents i investigadors han abandonat la Facultat de Ciències Exactes de la UBA per marxar del país o passar al sector privat; l’ocupació privada registrada ha descendit en 317.179 persones en poc més de dos anys i només la meitat dels nens de cinc anys compta amb les vacunes completes requerides per a l’ingrés escolar.
Coronant la tragèdia, l’esperpent: en el marc de l’Assemblea Anual de l’FMI i el Banc Mundial, celebrada dies enrere, el govern de Milei és felicitat per l’ajust fiscal i les reformes estructurals que està duent a terme.
Un govern que viu a Nàrnia
Estat i govern es desentenen del drama que viu la majoria de la societat argentina, davant del qual actuen com a mers espectadors indiferents, en massa ocasions amb aires de celebració oficial i crueltat personal. La realitat no és una cosa que existeixi per a Milei i els seus, habitants del món màgic de Nàrnia. Segons els informes oficials, hi ha rècord de consum, creix el salari real i s’expandeix l’ocupació. Raons suficients perquè Milei insisteixi una vegada i una altra en el seu discurs que “no ens apartarem ni un àpex de la nostra ortodòxia”, com ha repetit aquests últims dies, en plena tempesta de males notícies i protestes.
Fidel a aquest ideari, en plena crisi, el govern argentí anuncia la retallada de tres bilions més de pesos al Pressupost 2026 per blindar el superàvit. Entre les més perjudicades pels ajustos hi ha les àrees d’educació, salut, obra pública, forces armades i seguretat, els plans de Vialitat Nacional, la prevenció i el tractament del càncer i nous acomiadaments de treballadors. Un nou cop devastador per a milions d’argentins que suporten un ajust ininterromput des de fa dos anys i mig.
En plena crisi, el govern argentí anuncia la retallada de tres bilions més de pesos al Pressupost 2026 per blindar el superàvit
En la seva recent presentació a la Fundación Libertad, Milei va ratificar el rumb del seu govern i va llançar una sèrie de definicions que neguen la precària situació econòmica de la majoria dels argentins. Naturalment, si les promeses no s’han pogut complir és culpa dels kukas, els odiats kirchneristes, i si la inflació puja és per culpa de la política, que va jugar molt fort en contra seva. “Som el millor govern de la història, li agradi o no a l’esquerra”, va insistir el mandatari, llançant-se a enumerar els suposats èxits de la seva gestió. Va afirmar que “és mentida que es destrueixin llocs de treball” i va assegurar que “els salaris que realment s’estan desplomant són els del sector públic. Jo soc l’únic”, va argumentar, “que no s’ha modificat el sou des que vaig assumir. Soc el president que menys guanya a Amèrica. L’ajust el va pagar la casta”. Òbviament, en referir-se a la seva ètica salarial, no va fer referència als suposats cinc milions de dòlars que hauria cobrat per la seva participació en l’estafa internacional $LIBRA.
Un balanç desolador
Per Milei, l’Argentina viu el millor període de la seva història: “Som els únics que vam treure una llei de reforma laboral, els únics que vam generar feina. I tot malgrat que vam fer l’ajust més important de la història”. Com acostuma a repetir el seu ministre d’Economia, Luis Caputo, els millors mesos i anys estan per arribar. Una mena de “estem malament, però anem bé”, en brillant frase de la periodista econòmica Cande Botto.
Els salaris de les universitats nacionals van caure al març per dissetè mes consecutiu, i acumulen un retrocés del 33,7% des del 2023
El balanç de la gestió és desolador. L’Estat ha “estalviat” 133 bilions de pesos (uns 81.000 milions d’euros) des del desembre del 2023. Entre les principals retallades destaquen l’abandonament de l’obra pública, la reducció de salaris i jubilacions i el desfinançament de l’educació. L’Instituto Argentina Grande va publicar un gràfic que demostra que 742.000 persones s’han quedat sense cobertura de salut durant el govern de Milei.
Els salaris de les universitats nacionals van caure al març per dissetè mes consecutiu, i acumulen un retrocés del 33,7% des del 2023, i els hospitals universitaris, que atenen anualment més de 700.000 persones i ofereixen assistència, formació i recerca, denuncien que el govern nacional no ha transferit els 80.000 milions de pesos que els corresponen del Pressupost 2026. Fidel al seu estil, però encara més al ressentiment visceral que Milei sent pel món universitari, el govern continua asfixiant amb acarnissament les universitats i els centres d’estudi i els seus treballadors, fent cas omís als reiterats requeriments judicials.
No es gasta, no es recapta
Malgrat aquest escenari, l’ajust continua aprofundint-se, no només en la despesa, sinó també en la recaptació. L’Estat s’encongeix, abandona el seu rol d’orientador dels excedents generats socialment i desprotegeix la seva població. La pèrdua acumulada de recursos des que governa Milei supera els 39 bilions de pesos (gairebé 24.000 milions d’euros) per a l’Administració Pública Nacional. L’any 2024, la recaptació va caure durant tot l’any, excepte un mes. En el següent, 2025, va caure gairebé tots els mesos, excepte al gener, febrer, juny i juliol. I ara el país encadena nou mesos seguits de caiguda real.
Tres xifres sintetitzen la magnitud del deteriorament de l’ingrés disponible per a la llar argentina el 2026: el 50% de les llars del país tenen ingressos totals inferiors a 1.224.733 pesos mensuals (751 euros); en una llar de tres persones amb ingressos mitjans, el pressupost real disponible per a alimentació, vestimenta i qualsevol altra necessitat és inferior als 9.000 pesos diaris per membre, entorn dels 5,52 euros.
Una societat endeutada
Com a resultat de l’ajust i la consegüent crisi econòmica, i per poder sobreviure a una vida que es va reduint a mínims, nou de cada deu famílies argentines s’han endeutat amb targetes de crèdit, bancs, financeres, particulars o amb el petit comerç via el fiar, en la majoria dels casos per comprar aliments, segons un informe de l’Instituto de Estadísticas y Tendencias Sociales y Económicas (IETSE). L’endeutament familiar, que ha arribat al seu límit, ascendeix en total a 36 bilions de pesos, entorn dels 22.000 milions d’euros. Una xifra que sembla tan impagable com el mateix deute extern del país. Amb prou feines un 8,3% de les llars està lliure de deutes; la part de la societat que no necessita endeutar-se.
A la ciutat de Buenos Aires i a la seva àrea metropolitana, l’endeutament de les llars arriba a 6 de cada 10 famílies. Amb un deute mitjà bancari de 5,7 milions de pesos (uns 3.500 euros) i alts nivells en targetes de crèdit i/o empreses fintech, i de vegades en condicions d’usura, la morositat ha pujat fins al 7,3%, evidenciant un deteriorament en la capacitat de pagament i un major ús del deute per cobrir despeses corrents. Un altre informe elaborat per Latam Pulse Argentina, AtlasIntel i Bloomberg assenyala que el 83% dels argentins que s’ha endeutat ho ha fet per menjar. El document assenyala que la franja d’edat més afectada és entre 16 i 34 anys.
La gota malaia dels augments
Els constants augments que calen en el desànim de la majoria social argentina resulten inassumibles, escandalosos als ulls europeus. Un estudi de la Universitat de Buenos Aires i el Consejo Nacional de Investigaciones Científicas y Técnicas (Conicet), assenyala que la cistella de serveis de l’àrea metropolitana de Buenos Aires, que inclou aigua, energia elèctrica, gas natural i transport, s’ha incrementat un 667% entre desembre de 2023 i abril de 2026, molt per sobre del nivell general de preus estimat, un 223%. En el detall, l’estudi indica que l’aigua ha augmentat un 418%, l’electricitat un 276% i el gas per xarxa un 1.048%. Però l’increment més gran ha estat el del transport públic, amb un augment acumulat durant aquest període del 1.236%.
Llogar costa el doble que fa dos anys i representa d’1,5 a 3 salaris mínims, és a dir, resulta inaccessible fins i tot per a sectors amb ocupació formal. Des que Milei va assumir el càrrec, els valors dels contractes de lloguer han duplicat la inflació, segons un informe de la Facultat de Ciències Econòmiques de la UBA. Només al Gran Buenos Aires han pujat un 423%.
Llogar costa el doble que fa dos anys i representa d’1,5 a 3 salaris mínims, és a dir, resulta inaccessible fins i tot per a sectors amb ocupació formal
Però, sens dubte, és en el sector farmacèutic on es donen les conseqüències més devastadores del pla econòmic de Milei. Un capítol en què l’ajust i la inflació esmicolen els ingressos mínims i condemnen a mort milers de malalts. L’impacte afecta especialment els fàrmacs crítics per a tractaments crònics, on la capacitat d’adquisició s’ha reduït a la meitat davant d’augments que superen el 500%. En el rànquing de medicaments que més han augmentat entre 2023 i 2026 figuren el Daflon 500 (523%), Lasix (482%), Micardis (472%), Trapax (463%), Aldactone (460%), Ibupirac 600 mg (455%), Optamox Duo (433%), Trastocir (431%), T4 Montpellier 100 (428%), Aspirina Prevent (427%).
La caiguda accelerada de la imatge de Milei
La quarta crisi de Milei no troba padrins que el protegeixin. Trump i la seva administració travessen una delicada situació nacional que no els permet enfurismar de nou els ciutadans nord-americans amb més suports a Milei i a una Argentina sempre en dificultats que no gaudeix de grans simpaties entre els sectors productius nord-americans que hi competeixen.
Enmig de la recessió econòmica, el desànim social, els escàndols de corrupció cada vegada més repetits i visibles, i l’ensorrament del relat oficial i de les expectatives dels seus votants d’un futur millor, Milei i el seu govern han entrat en el moment polític més crucial del seu mandat.
A Milei ja no se li perdona que mentre més de 100.000 jubilats hagin hagut de tornar a treballar perquè la jubilació no arriba, i mil persones romanguin durant hores sota la pluja amb el currículum a la mà, anhelant un dels llocs oferts en un escorxador a canvi d’un sou d’entre un milió de pesos (609 euros) i un milió i mig (914 euros), ell acumuli més de 4.700 milions de pesos (2,86 milions d’euros) en despeses en viatges internacionals més personals que institucionals.
A l’abril, l’Índex de Confiança en el Govern (ICG) va tornar a retrocedir: es va enfonsar un 12,1% respecte del mes anterior i va caure al seu nivell més baix des del setembre de l’any passat, després del repunt que va mostrar després del seu triomf en les eleccions legislatives de mig mandat. En el que va de 2026, l’ICG acumula quatre caigudes consecutives: gener (-2,8%), febrer (-0,6%), març (-3,5%) i abril (-12,1%), sent aquesta última la més pronunciada. La contracció acumulada des del final de l’any passat és del 17,9%. Segons Cristian Buttié, de CB Consultores, el nucli dur de partidaris de Milei avui està en el 26% o 27% de l’electorat, no s’ha mogut gaire i probablement és el nivell de suport amb què arribarà el president a les eleccions de l’any vinent.
Segons una altra enquesta recent, a la pregunta de si s’ha complert el pacte anticasta amb què Javier Milei va arribar al govern, el 13% opina que es manté plenament, i el 66,6% que no només no s’ha complert sinó que el govern ha acabat sent part de la casta que prometia combatre. Així ho evidencia l’estudi de la consultora Zentrix, que mostra un desplom en l’aprovació del president per segon mes consecutiu, en paral·lel a la percepció generalitzada de més dificultats en el pla econòmic. Un altre sondeig revela un 64,5% de desaprovació al govern i un 71,2% que demana un canvi de gestió. La política llibertària s’estabilitza en nivells de rebuig històric i, dins de la dreta, Mauricio Macri i Patricia Bullrich tenen millor imatge que Milei. En una enquesta d’aquesta mateixa setmana, la imatge positiva de Milei ha baixat al 35%, per sota de la de Bullrich, que el supera amb un 37%, i els sentiments que genera entre els qui el rebutgen són vergonya, fàstic i rebuig.
El somni trencat
Milei ha deixat de ser el somni humit de l’alta burgesia, la visió de país de la qual sempre va ser disciplinar els treballadors i les seves organitzacions i reduir l’Estat a mínims. No passa perquè no hagi complert el seu paper de talp per soscavar l’Estat i portar-lo a la condició que els seus amos anhelen des de fa dècades. La frontera davant de la qual van fracassar Martínez de Hoz i els militars, Menem i, més tard, Macri, Milei l’ha traspassada en només 29 mesos. Un gran avenç històric per a les elits. Però ara, tot just sis mesos després del seu inesperat triomf en les eleccions legislatives de mig mandat, el president mostra símptomes de descontrol i esgotament, i la seva paràlisi i la del seu govern ja són evidents no només per als seus votants sinó també per als qui el van portar a la Casa Rosada. Un reduït cercle privilegiat que ha amassat fortunes gràcies a ell en aquests dos últims anys.
Ara cal trobar un recanvi que permeti, com diria Martín Echenique, el personatge interpretat per Federico Luppi al film Martín (Hache), cagar de nou els argentins i vendre una nova esperança. Però, especialment i per damunt de tot, que protegeixi la continuïtat del pla econòmic, és a dir, del cicle de negocis que va obrir el govern ultradretà encapçalat per l’economista mal anomenat llibertari. De fet, el càsting de nous candidats per a la successió ja ha començat. En previsió d’un canvi que pogués produir-se anticipadament els pròxims mesos o, a tot tardar, en les eleccions de l’octubre del 2027.
A la recerca de successor
En una tardor austral que ha canviat el clima i la temperatura del país també en termes polítics, el laboratori del poder argentí s’ha llançat a la recerca de nous Frankenstein per a la supervivència d’una governança llastada per la seva pròpia deriva i per l’estrèpit dels seus excessos i fracassos. Els grans empresaris veuen el president sense reacció davant la crisi econòmica i políticament sense rumb, amb un govern dividit, i temen que el malestar generalitzat doni aire a aquest peronisme que, entre anacrònic i fraccionat, continua malgrat tot traient-los la son i pugui ser capaç de postergar o cancel·lar les reformes estructurals assolides amb Milei. Es busca algú que garanteixi la continuïtat del seu model i en particular el seu pla de domesticació social sense les excentricitats i rigideses de l’anarcocapitalista tuitaire. Es busca, per entendre’ns, un mileisme sense Milei, amb un rostre menys crispat i fins a cert punt humà. Sense excedir-se.
Els grans empresaris veuen el president sense reacció davant la crisi econòmica i políticament sense rumb, amb un govern dividit, i temen que el malestar generalitzat doni aire al peronisme
Candidats per al càsting de l’obra no en falten. Es mesuren nous candidats importats, com el showman i predicador Dante Gebel, resident als EUA; es busca al fons d’armari dels professionals de la política multipartit, imperibles amb més fracassos que mèrits; es mira amb afecte no exempt de desig Patricia Bullrich, la Judes serial de la política argentina; s’adopten i se sotmeten a proves nous models d’outsiders de la política, com Jorge Pablo Brito, actual president del Banco Macro i del club River Plate, que manté excel·lents relacions amb l’empresariat tradicional per la seva condició de banquer, i amb ponts amb sectors del peronisme federal, com Sergio Massa o com el governador de Salta, Gustavo Sáenz.
També altres veterans: Sergio Uñac, senador nacional i exgovernador de la província de San Juan; el sempre imprevisible i dubitatiu Mauricio Macri, i un Sergio Massa present eternament en totes les travesses. Qualsevol podria servir per a l’objectiu essencial: tallar el pas al candidat amb més projecció i poder de convocatòria, el governador de la província de Buenos Aires, Axel Kicillof, una figura que provoca urticària tant als anomenats amos del país pel seu peronisme socialdemòcrata com en un cristinisme narcisista, sense respostes a les demandes de milions de persones abandonades a la seva sort per l’Estat.
Traïció i ofensiva de Patricia Bullrich
Milei ja ha perdut la poca o relativa autoritat que li va ser concedida en el seu moment per aquest Cercle roig que agrupa la reialesa econòmica del país, del qual mai no va ser membre, però sí empleat. Autoritat escassa, funcional, asimètrica, vigilada, que se li ha concedit durant dos anys i que ara, en època de vaques magres i carn de ruc, s’està traspassant com a avançament a Patricia Bullrich, una de les seves més confiables exponents polítiques. Una Patricia Bullrich, amb l’autoritat de la qual, molt més sòlida i amb més recorregut, no pot competir el Milei d’aquest maig tardoral en molts sentits. Com se sol dir a l’Argentina futbolera de Maradona i Messi, Bullrich li va “marcar la cancha”.
En els últims dies, Bullrich ha guanyat tots els polsos a Milei, rebaixant la seva ara fràgil jerarquia dins i fora del país, oferint-se sense embuts com a alternativa per continuar endavant amb aquest mileisme sense Milei amb què somia la invicta casta nacional. Un pla B que l’exmontonera, de fet, fa temps que teixeix des que va abandonar el càrrec de ministra de Seguretat i va passar al Senat. Milei i Bullrich, Bullrich i Milei, insuperables protagonistes de la faula de la granota i l’escorpí que s’està escenificant en el que sembla ser l’últim acte de la tràgica experiència política de Jorge Gerardo Milei; però no pas el de les seves salvatges lògiques econòmiques i socials.
El toc d’ordenança de Bullrich va transmetre l’ordre de càrrega als seus oficials i aliats i, en poques hores, els comandaments de les seves diverses faccions mercenàries, provinents del PRO, els radicals, els governadors provincials, fins i tot de la mateixa La Libertad Avanza, tots ells custodis de la preservació del programa econòmic de Milei, s’afegien a les seves declaracions i començaven a dibuixar el pròxim camp de batalla.
La treva del Mundial
Dia rere dia l’autodenominat govern de la llibertat es va transformant als ulls de la premsa nacional i internacional, fins i tot en els titulars dels mitjans amics o afins, en una simple banda. Una associació il·lícita dedicada exclusivament al choreo (robatori), saqueig i venda de qualsevol possible bé públic. El cercle sobre Milei i els seus socis es va estrenyent entre l’eufòria d’uns i el ràpid transvestisme d’aquells que havien apostat per un lleó de cartó pedra i ara s’afanyen a abandonar el circ.
Macri olora sang i busca un protagonisme més gran davant d’un Milei debilitat. Un sector important de la justícia té els Milei i el seu cap de gabinet, Manuel Adorni, en el punt de mira i els governadors provincials amenacen de retirar el seu suport en l’àmbit legislatiu. I la paraula renúncia s’estén pels despatxos i cenacles dels principals poders econòmics, escurçant el futur del que estava sent, segons aquelles hipèrboles tan del gust de Milei, el millor govern de la història de la humanitat.
Bullrich abandona el mileisme per ampliar el seu àlbum de traïcions i inaugurar un nou intent per arribar a la presidència
La innovadora disfressa anarcocapitalista de la ultradreta s’ha tornat vella de sobte. I un nou fracàs d’incalculable cost s’albira com Febus a l’horitzó del martiritzat país austral. El senyal més clar de l’epíleg ja està en marxa: Bullrich abandona el mileisme per ampliar el seu àlbum de traïcions i inaugurar un nou intent per arribar a la presidència. I una vegada més, davant del nou, perpetu, projecte de pròrroga, només queda recórrer a l’única esperança real que unifica i aquieta el país: la conquesta del Mundial.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat