La recent derrota del govern argentí al Senat per l’anomenada llei d’inviolabilitat de la propietat privada ha posat en evidència els límits polítics i ideològics del projecte de Milei. Li ha fet perdre la batalla cultural que anava guanyant en associar-lo amb el lliurament i l’estrangerització de la terra a favor dels interessos forans; ha aturat l’avenç furiós de la desregulació de l’Estat i les seves institucions i, finalment, ha generat la pitjor crisi política del singular executiu que dona forma a la governança ultradretana que regeix el destí de la República.
Derrota estratègica, simbòlica i efectiva en seu parlamentària, als carrers de tot el país i a les xarxes, l’espai natural per a la comunicació i el llenguatge de l’oficialisme i les seves tropes. I fracàs encara més dolorós davant dels seus padrins de Washington i Silicon Valley, Kristalina Georgieva, la protectora directora gerent del Fons Monetari Internacional, els seus homòlegs de la ultradreta regional i els mercats, sempre tan atents a l’evolució de l’experiment argentí. Insuportable, en particular, per a la personalitat del president argentí, just ara, a l’inici de la cursa per a la seva reelecció en les eleccions generals que tindran lloc, tal com mana l’article 53 del Codi Electoral Nacional (Llei 19.945), el quart diumenge d’octubre immediatament anterior a la finalització del mandat, és a dir, el diumenge 24 d’octubre de 2027.
Una derrota la dimensió de la qual semblava més que improbable i en què la bandera nacional, a diferència de l’oposició, va jugar un paper decisiu. Particularitats d’aquesta Argentina sempre volàtil, sempre difícil de preveure.
Un país en venda
La batalla per la venda de terres es va transformar en un conflicte superior per als ciutadans, i Milei va perdre l’envit. Pesava la por al futur i a una immensa pèrdua afegida que posava en perill la integritat territorial d’una nació amb més de tretze milions d’hectàrees ja estrangeritzades, que es concentren majoritàriament en àrees de frontera, en territoris amb cursos d’aigua en zones fredes, en nodes logístics clau, en regions amb potencial miner i en extenses àrees de boscos natius. Amb 2,7 milions d’hectàrees en mans nord-americanes, 2 milions propietat d’italians i 1,7 milions d’espanyoles. I en què la Gran Bretanya ocupa 1,1 milions d’hectàrees a les illes Malvines i posseeix, a més, unes altres 246.000 hectàrees a la resta del territori nacional. I uns altres 2,2 milions d’hectàrees controlades per empreses radicades en paradisos fiscals o països amb regulacions especials.
La intensa ofensiva entreguista del govern dels últims mesos, debilitada darrerament pels innombrables fronts econòmics i socials oberts per l’oficialisme i les protestes ciutadanes, va trobar un límit. La concepció de Milei i els seus generals civils que la pàtria, la sobirania popular i els drets col·lectius de la Nació, les terres i també les glaceres, rius, llacunes i aiguamolls són una simple mercaderia que s’ha de subordinar a les lògiques del mercat, fins i tot als interessos d’altres nacions, va tocar una línia vermella infranquejable en aquest cinquè intent d’aprovació parlamentària. Històrica —i poc oportuna— la resposta del canceller Pablo Quirno, que, a la pregunta d’un periodista de si es podia arribar a vendre una província sencera a un comprador estranger, va respondre que sí. Com dir: “Que vinguin i s’ho emportin tot”.
Històrica la resposta del canceller Pablo Quirno, que, a la pregunta d’un periodista de si es podia arribar a vendre una província sencera a un comprador estranger, va respondre que sí
Totes les màscares utilitzades fins ara per definir la naturalesa del mileïsme —anticasta, llibertaris, anarco-capitalisme, liberalisme llibertari— s’han anat liquant en els últims mesos per deixar pas a l’autèntica definició de la política de Milei i el seu govern: extrema dreta, ultradreta, digueu-ne com vulgueu. Extrema dreta pura i dura. La de sempre, ara amb els vernissos culturals i tecnològics propis de l’època. Una tipificació que, per la història i la tradició política del país —si s’exceptuen els parèntesis dels règims militars—, es fa difícil d’assumir i naturalitzar per a la majoria dels argentins i encara més per a l’ecosistema mediàtic i la classe política, inclosa bona part de l’oposició. Castigada pel rumb econòmic i la seva tremenda duresa, la majoria social adverteix que el model Milei la deixa fora i que els seus beneficis es restringeixen a una minoria.
La rebel·lió de les xifres
Immunes a l’augment de la temperatura social i encara més a les reclamacions de la ciutadania, el president i els seus ministres continuen prometent reformes ambicioses i llocs d’honor en les classificacions planetàries per sostenir la narrativa que estan canviant la història argentina per assolir un futur prometedor. La insistència de Milei, Caputo i la resta del govern que hi ha rècord de consum, que ja es veuen brots verds i que el millor encara ha d’arribar ja no serveix, tret pel que fa als fanàtics i els còmplices. Al país de les vaques, la carn és el millor termòmetre de l’estat nacional: el 2023 els argentins consumien 53,8 quilos de carn bovina per any; el 2026 la xifra tendeix a 47. Milei i Caputo els han tret 6,8 quilos; tretze asados menys per any, un asado menys per mes. Una pèrdua significativa per als hàbits patris.
Però molt menys tràgica que la destrucció de l’entramat productiu i laboral pel tancament de 30.633 empreses des del novembre de 2023 fins al maig de 2026, una destrucció equivalent al 6% del total d’unitats productives, segons dades de la Superintendència de Riscos del Treball; dades que, en bona part, es tradueixen en els 411.613 llocs de treball registrats perduts, 70.217 dels quals el passat mes de maig. Una massacre laboral corresponent al 4,2 % del total de llocs de treball registrats, que han passat de 9.857.173 a 9.445.560.
Al país de les vaques, la carn és el millor termòmetre de l’estat nacional: el 2023 els argentins consumien 53,8 quilos de carn bovina per any; el 2026 la xifra tendeix a 47
És curiós el model de llibertat portat per Milei en els seus dos anys i mig de mandat, almenys la que té a veure amb la butxaca i el temps dels argentins. Motoserra en mà va prometre arrasar la casta, reparar els errors i saquejos públics del passat i, després del brutal sacrifici de l’ajust inicial, sanejar els comptes i retornar els argentins al camí del benestar. Però els números de la realitat no compleixen el que s’havia promès: el 2016, deu anys enrere, per agafar l’autobús havies de treballar 21 minuts, ara 51; per comprar un quilo de patates havies de treballar dinou minuts, ara 50; per comprar un litre de llet, 28 minuts, avui una hora i dos minuts; per comprar un litre i mig d’oli de gira-sol, 54 minuts, avui tres hores i 36 minuts; per comprar un quilo de pa, 57 minuts, avui dues hores i 31 minuts; per comprar un detergent, mitja hora, avui una hora i vuit minuts; per comprar un quilo de carn picada havies de lliurar una hora i 51 minuts; avui, cinc hores i 46 minuts.
Les xifres del passat irresolt són, per cert, escandaloses: només en l’última dècada, la participació sobre el PIB dels treballadors formals i informals es va contreure en 7,3 punts, i els assalariats van perdre l’equivalent a 41.000 milions de dòlars anuals, que van passar a mans del guany empresarial i el treball precari. En una dècada, cadascun dels poc més de setze milions de treballadors assalariats va cedir involuntàriament a altres classes socials l’equivalent a 2.500 dòlars anuals. Una tendència negativa que comparteixen els pensionistes, col·lectiu en què cada jubilat acumula, de mitjana, una pèrdua de 7,3 milions de pesos, equivalents a 4.226,14 euros, i els que cobren la pensió mínima van perdre el 30% del seu poder adquisitiu i acumulen una pèrdua equivalent a 8,4 jubilacions de 2023.
En temps de Milei, president expert en creixement econòmic, tal com es va autotitular durant anys, els ingressos continuen caient. Segons la Fundación Pensar, el principal centre de pensament i disseny de polítiques públiques de Propuesta Republicana (PRO), el partit polític liderat per l’expresident Mauricio Macri, avui, a l’Argentina, el 76% dels argentins pertany a la classe mitjana baixa i classe baixa i guanya entre 1.900.000 pesos (1.104,38 euros) i 750.000 pesos (435,94 euros) com a mitjana d’ingressos de la llar.
L’informe de juliol del Centro de Estudios sobre Trabajo y Desarrollo de la UNSAM descriu la caiguda de l’ocupació formal amb salaris de mínims històrics i aporta una dada contundent: més del 90% dels nous ocupats no arriben a final de mes i necessiten treballar més hores per generar més ingressos, sense aconseguir-ho. Segons un altre informe, en aquest cas sobre l’evolució de l’ocupació i RRGG, elaborat pel SNCTI el juny d’aquest any, des del desembre de 2023, a l’Argentina cada dia set científics perden la feina en l’àmbit de la ciència i la tecnologia. Les dades mostren una tendència crítica: 6.400 investigadors, tècnics i becaris es van quedar sense feina i el país té un terç menys d’investigadors que la mitjana dels països desenvolupats, 2,8 davant de 9,7 per cada 1.000 actius.
Més del 90% dels nous ocupats no arriben a final de mes i necessiten treballar més hores per generar més ingressos
Sis milions d’endeutats
Com a resultat de la decisió deliberada de Milei de fer caure els salaris i provocar el deteriorament dels ingressos, nou de cada deu funcionaris estatals estan endeutats, amb deutes que no poden pagar. La vella i repetida fórmula del neoliberalisme d’ordenar la macroeconomia a través de la destrucció dels ingressos de la majoria dels treballadors, i també la millor opció per endeutar l’Estat i les famílies. Militars i cossos i forces de seguretat, però també metges, docents i administratius, que han vist reduir-se els seus ingressos entre un 30 i un 40% —i, en molts casos, entre un 40 i un 60%— des de l’assumpció del govern llibertari, fins a situar-se per sota de l’índex de pobresa. “El resultat desitjat de la motoserra, és a dir, del model”, en paraules de Javier Milei.
Un Milei que, amb la mateixa fredor, descarta qualsevol possibilitat que l’Estat implementi algun mecanisme d’assistència per a aquests sis milions d’argentins que tenen problemes per pagar els seus deutes. “Ningú no els va posar una pistola al cap perquè s’endeutessin”, va afirmar en referir-se al creixement de la morositat. Sense fer-se càrrec d’una política econòmica que ha reduït els ingressos dels ciutadans fins als límits de la fam i que continua justificant amb el ja gastat tòpic que és un dels efectes col·laterals del kirchnerisme. Un peronisme que comença a descongelar-se, obligat a recompondre una mínima imatge d’unitat per la crisi del mileïsme i l’inici de les estratègies electorals, però, en realitat, sempre a l’espera que la seva líder, Cristina Fernández de Kirchner, consulti la seva bola de vidre i decideixi el candidat a escollir: el seu fill Máximo o qualsevol altre dirigent tret del barret abans que el peronista més ben situat per enfrontar-se a Milei, Axel Kicillof, actual governador de la província de Buenos Aires. Misèries dels gerros xinesos, que diria Felipe González.
Potser no es pot atribuir causalment el fet als salvatges ajustos aplicats pel govern de Milei, l’empobriment, l’atur, l’endeutament, el deteriorament creixent de la salut mental, però el cert és que avui, a l’Argentina, la xifra de suïcidis triplica el nombre d’homicidis. El 2025, el segon any de govern de Javier Milei, l’Argentina va registrar 5.209 suïcidis consumats, fet que suposa un increment del 22,6% respecte del 2024, l’augment anual més gran del qual es té registre recent. Una xifra que equival aproximadament a catorze suïcidis diaris, és a dir, un cada poc més de dues hores. Prop del 80% dels suïcidis corresponen a homes i l’impacte més gran es concentra entre els joves: el grup de 15 a 29 anys representa més del 30% de tots els suïcidis del país.
Un president a la deriva?
El discurs del president ha acabat fent-se miques contra el dur mur de la realitat. Amb xifres que, a falta d’una oposició que es faci visible, s’han convertit en l’obstacle més gran per a l’avenç de Milei i els seus aliats, i també en l’última esperança dels milions d’argentins que semblen haver acabat assumint la dimensió de l’amenaça d’aquesta versió criolla del messiànic i colèric Aguirre batejat Javier Gerardo Milei. Xifres que, reconvertides en intenció de vot, mostren que sis de cada deu argentins qualifiquen de dolenta o difícil la seva situació econòmica i predomina la idea que el pitjor encara no ha passat. Superats els dos anys i mig de gestió, un 31,8% responsabilitza de la situació econòmica el govern de Milei, si bé un percentatge amb prou feines superior (32,6%) continua atribuint-la a “l’herència rebuda” del kirchnerisme.
Dissociat de la gestió diària del govern, irascible amb el seu entorn i cada vegada més tancat en les seves lògiques ultradretanes, Milei continua traspassant totes les línies vermelles marcades en la Constitució nacional, les lleis, els convenis internacionals i les regles més elementals de la diplomàcia. Disposa la sortida de tropes pròpies i l’entrada de militars estrangers sense autorització del Congrés; incompleix, entre d’altres, la llei de finançament universitari malgrat les reiterades reclamacions de la Justícia; titlla de terroristes a científics, periodistes, docents, estudiants i treballadors, seguint les noves disposicions de l’estratègia de seguretat de Marco Rubio; provoca la ruptura de relacions diplomàtiques amb el Brasil, el seu principal soci comercial; buida la Comisión Nacional de Energía Atómica (CNEA), una de les joies de la corona de la ciència argentina, i desarticula el projecte estratègic del CAREM, el més important de l’organisme, amb un grau d’avenç del 70% de l’obra després de la inversió de 690 milions de dòlars. Un desmantellament exigit des de fa temps pels EUA perquè consideren el projecte altament contrari als seus interessos, i que avui ha passat a mans de la companyia Meitner Energy, una empresa creada el 2024 i amb seu a Delaware, que acaba de traslladar la seva seu operativa a Buenos Aires i està participada principalment per capitals privats nord-americans. O, en un registre diferent, difícil d’explicar des de la simple lògica de la política, dissol l’històric Coro Nacional de Niños, posant fi a una estructura amb gairebé 60 anys de trajectòria.
Milei odia la microeconomia, el posa malalt. Ell s’ocupa, a la seva manera, de la macro: el PIB, la inflació, els tipus d’interès, el deute públic, el dèficit fiscal, la balança comercial, la política monetària
Milei odia la microeconomia, el posa malalt. Ell s’ocupa, a la seva manera, de la macro: el PIB, la inflació, els tipus d’interès, el deute públic, el dèficit fiscal, la balança comercial, la política monetària. La micro, en canvi, li repugna. Perquè la micro té a veure amb la fam de la gent, amb els jubilats sense accés als medicaments, amb els desnonaments dels qui no poden pagar el lloguer, amb la infància desnodrida, amb l’atur que creix, amb els malalts, amb l’educació i la salut pública, amb l’estat del benestar. Amb els danys col·laterals de la macro. Una cosa insuportable per a un president que pensa i diu el següent: “L’altre dia escoltava algú bastant imbècil dient: ‘No, no, bé, tu tens sectors que els va molt bé, però tu has d’anar a salvar els que els va malament’. Això és d’una brutalitat i d’una ignorància enormes, perquè, en el fons, qui et proposa tocar la micro t’està proposant fer corrupció. Això és de corruptes, te n’adones? És a dir, que els que agafen i volen tocar la micro i tot això són assassins potencials”.
Un futur amb por del buit
Després de 32 mesos de govern, la certesa de tenir el cavall de Troia més perjudicial de la història nacional envaeix l’ànim dels habitants del país austral anomenat encara l’Argentina, protagonista de l’assaig distòpic més gran organitzat pels poders dominants del segle XXI.
És difícil, des de la simple crònica periodística, transmetre el drama humà que viu l’Argentina. La vastitud del sofriment, la magnitud de la crueltat, els episodis que semblen extrets d’una nova Història de la Infàmia. Ancians que mengen una vegada al dia o moren per falta de medicació, nens que se’n van a dormir sense haver sopat, adolescents que se suïciden a les cantonades de la misèria i l’abandonament, milions d’homes, dones, famílies, sense feina. Sembla una guerra, una postguerra, un projecte d’extermini. Del qual no es coneix la xifra de víctimes, els seus noms, les seves històries de vida. L’Argentina, l’antic graner del planeta, s’ha convertit en un país de dies infinits i freds i nits insomnes, de malalties antigues que retornen de les penúries del passat, de violències d’un estat en descomposició, de culpables sense judici ni pena i d’innocents condemnats.
L’Argentina, l’antic graner del planeta, s’ha convertit en un país de dies infinits i freds i nits insomnes
El problema central del país el recordava el sociòleg i docent universitari Daniel Lutzky dies enrere: “Avui, el que sosté Milei és la por. La por a què? La por al buit. És a dir, la idea que és Milei o res. I això pot canviar en la mesura que la gent comenci a sentir que aquest buit pot deixar d’estar buit”.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat