Al llarg dels últims tres anys, he recorregut Europa condicionant la durada de la meva estada a cada indret per l’hivern, les hores de llum, les persones que coneixia pel camí i/o en funció de com em sentia allà on era. Ara, la cosa canvia, ja que estic preparant la primera etapa de la meva volta al món fora d’Europa i –més enllà del clima– sortir de casa afegeix una nova variable que marcarà el ritme del viatge: la institucional, és a dir, els visats i els terminis màxims d’estada.
Per sol·licitar un visat especial per poder estar més de 90 dies gaudint d’un dels països més grans en superfície del món he hagut de pagar una taxa, omplir un formulari per justificar la meva situació econòmica, demostrar vincles prou forts amb el meu país i fer una entrevista –sol·licitada amb mesos d’antelació i preparant la documentació necessària per demostrar que allò que he dit és cert– per convèncer a un funcionari que tinc motius per tornar a casa després del viatge o, dit d’una altra manera, que no vull quedar-me a viure al seu país de manera il·legal. Per descomptat, tots aquests tràmits els he fet abans de posar un peu a aquest país. Ja m’he fet a la idea que, a partir d’ara, cada cop que creui una frontera, hauré de passar per aquest procés d’una manera més o menys ordenada.
Entenc que aquests processos de control a les fronteres són necessaris per factors com la seguretat, el control migratori o la reducció de riscos sanitaris com, per exemple, la pandèmia. Així i tot, no valorava les facilitats que suposa l’espai Schengen fins que he pres consciència que, en breu, les perdré. Després de reflexionar-hi i llegir sobre aquesta infraestructura institucional que redueix els costos de transacció associats a la mobilitat entre 29 països de dins (25) i de fora (4) de la Unió Europea, m’he adonat que l’espai Schengen no elimina les fronteres físiques, sinó que elimina les friccions (costos associats) de creuar-les: temps, burocràcia, inspeccions, infraestructures de control, incertesa, informació, etc.
No valorava les facilitats que suposa l’espai Schengen fins que he pres consciència que, en breu, les perdré
L’espai Schengen no genera riquesa per si mateix, però facilita que la riquesa es generi de forma més eficient, ja que redueix enormement els costos de transacció d’una economia de més de 450 milions de persones. En suprimir els controls de pas a les fronteres interiors, es redueixen els temps d'espera i els costos logístics associats al transport, fet que –juntament amb els avantatges del Mercat Únic i de la Unió Duanera– contribueix a fer més eficients les importacions, les exportacions i les cadenes de subministrament. També millora la productivitat en permetre que les persones puguin creuar diàriament una frontera interior per anar a treballar, estudiar o visitar familiars (s'estima que cada dia 3,5 milions de persones travessen una frontera interior per aquests motius; dels quals 1,7 milions d'elles viuen en un país Schengen i treballen en un altre i, en total, es fan aproximadament 1.250 milions de desplaçaments anuals dins d'aquest espai sense controls fronterers). Aquest fet, juntament amb la lliure circulació de treballadors dins del Mercat Únic, ofereix a les empreses un mercat laboral molt més gran, ja que poden accedir a més professionals i crear equips multiculturals amb costos de contractació molt menors. Jo mateix he estat part d’aquests equips quan treballava des d’Itàlia, expatriat per una empresa espanyola. La contrapartida és que la lliure circulació facilita la "fugida de cervells" cap a països que ofereixen millors salaris i condicions laborals.
Quant a inversió empresarial, l’absència de controls fronterers (potenciada pel Mercat Únic i la Unió Duanera) facilita l’accés als diferents mercats i permet que, per exemple, empreses proveïdores de fabricants internacionals busquin economies d’escala instal·lant centres productius i magatzems en països estratègics per una distribució més competitiva i eficient, o decideixin deslocalitzar-se per millorar en competitivitat dins del mercat global. Un altre avantatge –del que la majoria gaudim durant les vacances– és la dinamització del turisme que, al facilitar la lliure circulació, permet fer una ruta per carretera arreu de la UE sense quasi adonar-te de quan creues les seves fronteres, o plantar-te en poques hores a l’altra punta d’Europa només amb el DNI i una motxilla. Això sí, transcorreguts els tres primers mesos, un ciutadà europeu que vulgui continuar residint en un altre estat membre haurà d'exercir el seu dret de residència. En comptes de sol·licitar un visat de llarga duració, generalment n'hi ha prou amb acreditar que hi treballa, hi estudia o que disposa de recursos econòmics suficients per mantenir-s'hi.
Però, com diem a Catalunya, “no són tot flors i violes”. Aquesta obertura també comporta un dels reptes més difícils pel continent: la coordinació entre 29 països. L’espai Schengen no elimina les fronteres, sinó que les desplaça, creant un espai on la seguretat depèn de la confiança i la cooperació entre els Estats que el formen. Aquest desplaçament de les fronteres, posa més pressió sobre les ubicades en el perímetre exterior d’aquest espai de lliure circulació, ja que aquests són els punts d’accés responsables de controlar la immigració irregular. Un altre factor difícil de gestionar és el risc per la seguretat causat per xarxes de narcotràfic, de tràfic de persones, la delinqüència organitzada o persones amb ordres de detenció que es poden moure amb facilitat un cop són a dins.
Un altre punt, i que tots vam patir a causa de les altes inflacions que va provocar, és la dependència entre països. Aquesta dependència no només es refereix a la seguretat i el moviment de persones, sinó també a la cadena de subministrament que, mentre l’espai està obert, és molt eficient, competitiva i forta, però, quan l’espai es tanca o té zones afectades (pandèmies, guerres, etc.) pot quedar totalment interrompuda.
Malgrat el repte de coordinar polítiques de seguretat, immigració i coordinació entre quasi 30 Estats europeus, l’espai Schengen demostra que reduir barreres genera noves oportunitats i, en conseqüència, enormes beneficis. Per altra banda, també prova que la llibertat no és gratuïta. Com més fàcil és moure persones, béns i capitals, millor ha de ser la gestió de l’espai per on aquests circulen per tal de coordinar-se en la gestió dels riscos associats que, al cap i a la fi, acaben essent compartits.
Més de 40 anys després de la firma del primer acord (1985) entre Alemanya, Bèlgica, França, Luxemburg i els Països Baixos i l’adhesió de 24 països més fins avui dia, sembla indicar que els Estats que en participen consideren que els beneficis d’aquest espai compensen el cost de mantenir-lo. L'espai Schengen no ha eliminat les fronteres físiques. N’ha eliminat bona part del cost de creuar-les. I, de vegades, només quan sortim d'Europa descobrim fins a quin punt aquesta és una de les infraestructures més valuoses —i alhora més invisibles— que ha fet possible la integració europea.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat