Compartint categoria de “carretera excepcional” amb el Paso do Stelvio (Itàlia), l’Atlantic Ocean Road (Noruega), la Grossglockner (Austria), la Ruta 40 (Argentina) o l'Overseas Highway (EUA), entre d’altres, la Transfăgărășan (DN7C - Romania) és una de les carreteres panoràmiques alpines més famoses, sobretot després que Top Gear -el programa d’automoció de la BBC-, la va qualificar de “la millor carretera del món”. Com podeu veure, igual que Budapest, Romania també capitalitza el paisatge a través de rodatges de pel·lícules i anuncis a costos baixos.
Els seus 90 quilòmetres de recorregut sinuós travessen les muntanyes Făgăraș, la cadena muntanyosa més alta dels Carpats. Superant els 2.000 metres d’altitud, aquesta carretera uneix les regions històriques de Transylvania i Valaquia. La Transfăgărășan es va construir entre 1970 i 1974 per ordre de Nicolae Ceaușescu, com a resposta a la invasió de Txecoslovaquia per part de la Unió Soviètica el 1968. L’objectiu era assegurar un pas ràpid entre muntanyes en cas que la Unió Soviètica envaís el país, complementant altres passos ja existents com la carretera DN67C, també coneguda com la Transalpina, una altra via panoràmica que val la pena transitar.
Igual que Budapest, Romania també capitalitza el paisatge a través de rodatges de pel·lícules i anuncis a costos baixos
Amb els anys, i ja relativament lluny de l’etapa política per la qual la van construir, la dificultat i perillositat intrínseca del seu recorregut, els seus boscos frondosos, les cascades, indrets emblemàtics com el túnel de Capra (880 m) el llac Vidraru (artificial), la glacera Bâlea, les runes del Castell de Poenari (l’antiga fortalesa de Vlad l’Empalador) i el fet de poder-la transitar només en determinats mesos de l’any, l’han convertit en una atracció turística per conductors i curiosos. Una imatge de postal que pocs saben que és d’origen comunista i militar.
A causa de la combinació de factors com una infraestructura antiga i en mal estat, una densa xarxa de carreteres d’un sol carril i, malauradament, la conducció agressiva i temerària de molts dels seus habitants -entre la població se’ls anomena “donants d’òrgans” perquè quan tenen un accident acostuma a ser fatídic-, Romania registra una de les taxes d’accidents mortals més elevades d’Europa. En aquest recorregut tan bonic, se suma el factor de la perillositat d’un dels habitants originals d’aquesta zona: l’ós bru.
La contrapartida (sempre n’hi ha una) de la creixent presència humana en aquest pas, ha accentuat el conflicte entre humans i la fauna salvatge del territori, que l’hi ha donat un sentit afegit de perill i l’ha rebatejat amb el nom de la “carretera dels óssos captaires”, ja que s’ha acabat convertint en un “safari d’asfalt” molt perillós. És comú circular per aquesta carretera i trobar-te un embús provocat per vehicles aturats i grups de persones que han baixat de la moto o del cotxe per poder-se acostar a un ós ajagut a la cuneta. Aquest espera que els transeünts –en contra dels nombrosos cartells que hi ha al llarg del recorregut i la fama mortal d’aquesta carretera– li llencin menjar per poder-lo mirar més estona i/o poder-s’hi acostar per fer-se un selfie, donant-li l’esquena i sense tenir en compte si va acompanyat dels seus ossets o no.
Com podeu imaginar, les conseqüències d’aquesta irresponsabilitat no són agradables. L’últim cas sonat és del juliol de l’any passat, quan un motorista italià va ser atacat per una ossa que el va arrossegar cap a un barranc mentre l’home es fotografiava amb ella. El rescat va acabar amb la mort a trets de l’animal, perquè també va atacar a l’equip de rescat que volia recuperar el cos de l’home, també mort. Casos com aquest són cada cop més comuns. Al maig del mateix any es registraven tres atacs més en un mateix dia, que se sumen al cens de 26 morts i 274 ferits en els últims 20 anys (dades entre 2004 i 2024). I l’any anterior una excursionista de dinou anys també va ser atacada per un ós prop de Brasov.
S’estima que a Romania hi ha entre 10.000 i 13.000 exemplars d’ós bru, un nombre molt elevat que, segons alguns experts, supera la capacitat del seu hàbitat
Romania acull una de les poblacions més grans d’ós bru a Europa, però és un outlayer en les estadístiques d’atacs a humans registrats. Altres països com Eslovàquia, Grècia o Eslovènia, on també hi ha poblacions d’ós bru estables, només registren casos puntuals. De fet, hi ha un debat molt gran sobre les raons de per què hi ha una població tan gran: regulació de la caça el 2016 impulsada per la UE, facilitat de trobar aliment, manca de control de la població... S’estima que a Romania hi ha entre 10.000 i 13.000 exemplars d’ós bru (més de deu cops que als altres països esmentats). Aquest nombre tan gran, segons alguns experts, supera la capacitat del seu hàbitat.
Això els porta a acostar-se als humans –igual que els porcs senglars a alguns municipis del nostre país– a la recerca d'aliment. Aquest fet, sumat al fet que els turistes ja no perceben la fauna salvatge com un ecosistema que cal respectar, sinó com un zoològic de lliure accés, n’incrementa el grau de perillositat. Un aspecte que també va molt lligat a la necessitat de reconeixement digital que promouen algunes xarxes socials, que ens porten a viatjar per confirmar imatges que ja hem vist en comptes a fer-ho per descobrir llocs, i inciten a moltes persones a copiar l’actitud d’altres –algunes molt influents- pensant: “A mi tampoc em passarà res”.
Arran del creixement dels atacs, i a part d’imposar sancions greus, el govern romanès ha començat a implementar plans de reubicació forçosa pels ossos de la Transfăgărășan cap a zones totalment aïllades o santuaris com el de Zărnești. Si m’allunyo d’aquesta situació de Romania i la comparo amb altres indrets també massificats, penso que potser el problema no és només què fem amb els óssos, sinó què estem fent amb la naturalesa i l’impacte del turisme visual.
Cada cop més, viatgem buscant espais salvatges, però els recorrem com si fossin un parc temàtic i ens oblidem que compartim el territori, que no és el mateix que dominar-lo
Cada cop més, viatgem buscant espais salvatges, però els recorrem com si fossin un parc temàtic i ens oblidem que compartim el territori, que no és el mateix que dominar-lo. Pamukkale (Turquia), Blue Lagoon (Islàndia), Uyuni (Bolívia), Maya Bay (Tailàndia), Trolltunga (Noruega) o Perito Moreno (Argentina) són alguns exemples d’indrets que, igual que la Transfăgărășan, han acabat redefinint-se al voltant del visitant, sense tenir en compte l’habitant. De fet, a alguns d’aquests espais fins i tot s’ha hagut de limitar temporalment l’accés per protegir la biodiversitat i reduir la pressió humana.
Tot i que com a viatger no m’agrada que s’hagi d’arribar a plantejaments com aquest, en línia amb el que compartia a l’article sobre regulació del turisme itinerant a Grècia i les diferències en la gestió del dret d’accés al medi arreu d’Europa, cada cop sembla més necessari trobar un equilibri entre accés, conservació i responsabilitat: restringint aforaments, regulant usos, reforçant l’educació ambiental o, fins i tot, aplicant peatges per limitar la pressió sobre alguns espais. Al cap i a la fi, per solucionar un problema, totes les parts implicades s’hi han d'involucrar. No només l’afectada. No es tracta de corregir els efectes, sinó també la causa. O no?