Encara recordo les nits fresques d’estiu de quan era petit, arraulit al llit, sense poder dormir i amb el somriure de sentir-me protegit sota el llençol mentre la tramuntana xiulava fort, de forma intermitent. Tal com canta la mítica cançó de Sopa de Cabra, l’Empordà és un indret del nostre país “molt tocat per la tramuntana”. Aquest vent, dona nom al polèmic projecte Parc Tramuntana, una iniciativa de transició energètica que pretén acostar Catalunya als objectius marcats pel 2030 i el 2050 -dels que encara n’està lluny- amb una combinació de consum solar i eòlic (terrestre i marítim).
Es tracta d’un parc eòlic marí que es vol instal·lar davant del Golf de Roses, a la Costa Brava. La proposta ubica els 35 generadors dins de les zones identificades per la planificació marítima estatal pel desenvolupament d’eòlica marina, concretament, a 24 quilòmetres de distància de la costa del Golf de Roses i catorze del Cap d’Oltrera (una mica més al nord de l’Estartit) i de la Cala Montjoi (passat Roses).
El Parc Tramuntana és una iniciativa de transició energètica que pretén acostar Catalunya als objectius marcats pel 2030 i el 2050 amb consum solar i eòlic
Segons la presentació del projecte, els 35 aerogeneradors flotants de 236 metres de diàmetre produiran 500 MW de potència que, traduïda en valors més comprensibles, equivaldria al 45% del consum elèctric de la província de Girona. L’estalvi estimat és de 21 milions de tones de CO₂ durant la seva vida útil, una quantitat equivalent a retirar prop de cinc milions de cotxes de la circulació durant un any.
Parlar de la Costa Brava té un efecte similar al de parlar de Barcelona. Tothom somriu quan ho fas. Aquest entorn tan emblemàtic, ha construït la seva marca turística sobre cales, horitzons nets, mar obert, submarinisme i paisatges naturals. Les principals crítiques del projecte -que ben segur alimenten infinites converses de sobre taula- són l’impacte paisatgístic a la Costa Brava, les possibles afectacions a cetacis i aus marines, els riscs per a la pesca professional i la por a efectes sobre el turisme. Dit d’una altra manera, que vingui menys gent perquè el paisatge ha perdut atractiu.
Estic escrivint aquest article des de Soria, on he vingut a fer uns tallers de NO LimEATS pels campaments d’estiu que organitza l'Associació Espanyola de Persones amb Al·lèrgia a Aliments i al Làtex (AEPNAA). Mentre travessava Catalunya, Aragó i part de Castella amb la Vicky, gaudint del paisatge que m’oferien l’A2, l’A68 i la N-122, he tingut moltes raons i temps per reflexionar sobre l’impacte que té en el paisatge la infraestructura de l’energia sostenible.
Acostant-me a Montserrat ja veia camps de molins a l’horitzó. En els camps de Lleida, ja hi havia una combinació de conreu i granges solars i eòliques. I un cop als Monegros -on sempre hi he vist molins de vent i suposo que per això no em sembla estrany-, he perdut el compte de la gran quantitat de molins i plaques solars que hi ha fins a arribar a Soria.
Parlar de la Costa Brava té un efecte similar al de parlar de Barcelona. Aquest entorn emblemàtic ha construït la seva marca turística sobre cales, horitzons nets i mar obert
Mentre taral·lejava la cançó de Sopa de Cabra travessant l’onada de calor, pensava en un dels arguments crítics del Parc Tramuntana que potser acaba creant un nou skyline darrere les Illes Medes: l’impacte paisatgístic. Inquiet per veure 42 ºC al termòmetre que mesurava la temperatura exterior i enyorat de la brisa del Mediterrani, ja a Castella-la Manxa pensava en la relació entre la sostenibilitat ambiental i l’ecologisme:
- La sostenibilitat ambiental és la capacitat de gestionar i protegir els recursos naturals del planeta de manera responsable. El seu objectiu principal és assegurar que les necessitats de la generació actual se satisfacin sense comprometre els ecosistemes ni la capacitat de supervivència i desenvolupament de les generacions futures.
- L'ecologisme és un moviment sociopolític i cívic que defensa la protecció i la preservació del medi ambient. El seu objectiu fonamental és assolir un equilibri sostenible entre el desenvolupament humà i la natura, promovent canvis en els hàbits de consum i en les polítiques econòmiques per frenar l'impacte ambiental.
Mentre conduïa, em venien al cap moltes preguntes i idees que no tinc espai de desenvolupar en un article com aquest (Qui utilitza el territori?; qui n’assumeix els costos?; qui n’obté els beneficis?; paisatge davant de transició energètica; interès local contra general; Com ha estat la transició energètica en països com Noruega i Dinamarca?...), però la principal inquietud és com podem fer el món més sostenible i, a la vegada, protegir l’entorn.
Cap d’aquests projectes: la B-40 per descongestionar l’AP7, l’ampliació d’usos del riu Ripoll de Sabadell, l’ampliació de l’aeroport del Prat, les plantes nuclears de Tarragona, el Corredor Mediterrani, etc; s’ha plantejat per perjudicar el territori. Els objectius que persegueixen són el creixement econòmic, la millora de la mobilitat i la competitivitat, la descarbonització o la seguretat energètica. El problema és que res és gratuït i aconseguir millorar en aquests àmbits té un cost: l’impacte en el territori i els ecosistemes per on volem -o necessitem- construir aquestes infraestructures.
Tots som conscients que el creixement té un cost, però no podem exigir energia neta i, al mateix temps, rebutjar les solucions per produir-la
Tots som conscients que el creixement té un cost, però no podem exigir energia neta i, al mateix temps, rebutjar les solucions per produir-la. Això ens porta a l’immobilisme –no fer res–, que té un cost encara més alt, sobretot si el canvi climàtic continua avançant. Sense canvis la sostenibilitat no és possible, per tant, el medi seguirà patint. I nosaltres també.
A ningú li agrada que li decorin el "jardí" amb infraestructures energètiques -almenys no sense compensacions econòmiques-, però hem arribat a un punt en què protegir el medi ambient també implica transformar-lo. Em pregunto fins a on estem disposats a acceptar aquesta transformació i, sobretot, qui decideix quin és el preu assumible i quin paisatge transformar, ja que les zones més despoblades no són menys mereixedores de preservar la seva bellesa que les zones més turístiques. Al cap i a la fi, cada cop més gent fuig de les zones turístiques per perseguir la tranquil·litat.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat