Al Regne Unit, els polítics dimiteixen. No és una anècdota ni una extravagància britànica: és una constant cultural, institucional i gairebé biològica del sistema polític. Al Parlament britànic, el lideratge és sempre provisional, sempre condicionat, sempre dependent d’un grup de diputats que, en virtut del sistema electoral majoritari, tenen més poder real que qualsevol estructura de partit. Ho vaig veure de prop quan treballava a Westminster com a assessor: al Regne Unit, el líder només és líder mentre els seus diputats ho volen.
Durant la darrera dècada, els primers ministres britànics han caigut com peces d’un dominó que no perdona. David Cameron va marxar després de perdre el referèndum que ell mateix havia convocat. Theresa May va encallar el Brexit fins a fer-lo irreparable. Boris Johnson va ser devorat pel Partygate i per la pèrdua de confiança del seu propi grup parlamentari. Liz Truss va fer trontollar els mercats en només 49 dies. I Rishi Sunak va avançar unes eleccions que el van enfonsar. Tots ells van caure per haver perdut una aposta personal, per haver provocat una crisi o per haver comès un error monumental.
Keir Starmer és l’excepció. No ha perdut cap aposta, no ha provocat cap crisi, no ha comès cap error estratègic greu. Ha reconstruït el Labour i ha aconseguit els millors resultats del partit en dècades. Però a Westminster, els resultats no sempre importen tant com les sensacions. És una mica com a la borsa. I els seus diputats tenen la sensació que amb ell no tornaran a guanyar. És un diagnòstic emocional, no racional. Però en política britànica, les emocions dels diputats són la realitat. Quan el grup parlamentari decideix que el líder ja no és un actiu electoral, el líder deixa de ser líder. Sense pietat. Sense dramatismes. Sense excuses.
Aquesta dinàmica només s’entén si es mira el sistema electoral. El first-past-the-post converteix cada circumscripció, que vindria a ser com un districte o un tros de comarca, en una batalla singular: qui obté més vots, encara que sigui per un marge mínim, s’endú l’escó. No hi ha llistes, no hi ha repartiment proporcional, no hi ha salvavides. Els diputats britànics no són quadres orgànics col·locats pel líder: són guanyadors individuals, elegits directament pels seus veïns. Han de demostrar lideratge, iniciativa i capacitat de resoldre problemes locals. Han de ser visibles, útils, capaços de guanyar. I el sistema els permet prioritzar els ciutadans que representen per davant de la disciplina de partit. Si el líder els perjudica, el líder cau. És tan simple com això.
Els diputats britànics no són quadres orgànics col·locats pel líder: són guanyadors individuals
Andy Burnham: radical o pragmàtic?
En aquest context emergeix Andy Burnham com el més que probable proper primer ministre britànic, amb la previsió que pugui esdevenir el nou líder del país en els propers dies. Des del 2017 ha construït un perfil de gestor del Greater Manchester. Reelegit el 2021 i el 2024 amb majories àmplies, ha convertit la regió en un laboratori econòmic que combina política territorial, col·laboració amb empreses i una agenda de reindustrialització que es tradueix en projectes concrets. Transformacions urbanes com Mayfield, NOMA, MediaCityUK, Airport City o The Factory International han redefinit el paisatge econòmic de Manchester.
Els resultats són visibles. Greater Manchester és avui l’economia subregional que ha crescut més de pressa del Regne Unit, amb un ritme que duplica el del conjunt del país. Entre 2017 i 2024 ha captat més de 7.000 milions de lliures en inversió privada en tecnologia, ciència i regeneració urbana, i s’ha consolidat com el hub digital més gran del país fora de Londres. En paral·lel, Burnham ha deixat clar que les seves prioritats immediates exigeixen donar aire a famílies i empreses: posar més diners a la butxaca de la gent i estudiar reduccions fiscals per a les botigues.
Entre 2017 i 2024, Greater Manchester ha captat més de 7.000 milions de lliures en inversió privada en tecnologia, ciència i regeneració urbana
Burnham és, doncs, un pragmàtic que ha demostrat que el lideratge local, les infraestructures productives i la col·laboració amb el sector privat poden generar creixement real. En un sistema que premia els guanyadors locals, aquest perfil és exactament el que molts diputats volen: un líder que els ajudi a conservar el seu escó. El gir del Labour cap a un enfocament més territorial i orientat a l’empresa no és una anomalia, sinó la conseqüència natural d’un sistema electoral que obliga els diputats a pensar primer en la seva circumscripció i després en el seu líder. Quan el líder deixa de ser un actiu electoral, el grup parlamentari el substitueix. Sense dramatismes. Només aritmètica política.
La lliçó per a Catalunya: cap sistema és perfecte, però uns són millors que altres
Cap sistema és perfecte. El sistema majoritari britànic té virtuts evidents: responsabilitat directa, lideratge local, incentiu permanent a guanyar i una capacitat de correcció interna que actua amb una rapidesa sorprenent. Però també té perversions: majories artificials, distorsions territorials i una penalització estructural de les terceres forces. El sistema proporcional com el que tenim a Catalunya també presenta els seus propis reptes: dependència política al líder, fragmentació de forces polítiques, dependència crònica de pactes i una distància creixent entre electors i representants.
La solució menys imperfecta seria un híbrid que combinés el millor dels dos mons: la responsabilitat i el lideratge local del majoritari, amb la representativitat i l’equilibri territorial del proporcional. Un sistema que premiï la proximitat i la competència, però que no distorsioni el mapa polític ni condemni la pluralitat.
Quan el sistema incentiva la responsabilitat individual i la rendició de comptes, la política evoluciona
Al Regne Unit, els polítics dimiteixen. I en aquesta frase hi ha tota una cultura institucional, una manera d’entendre el poder i un mecanisme de correcció que funciona perquè ningú és imprescindible. La lliçó per a Catalunya és clara: quan el sistema incentiva la responsabilitat individual i la rendició de comptes, la política evoluciona. Quan no ho fa, la política s’estanca.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat