Acostumats com estem als vertiginosos augments de població a casa nostra durant les darreres dècades, no ens adonem que aquest no és un fenomen universal, ni tan sols a molts països europeus. De fet, l'augment de població del conjunt d'Europa en els darrers 25 anys -de 429 a 450 milions d'habitants- amaga realitats força diverses, en què conviuen elevats creixements poblacionals amb dramàtiques reduccions d'habitants.
La línia principal que separa ambdues realitats és la de l'antic Teló d'Acer. Pràcticament tots els països de l'antiga òrbita soviètica han perdut població de forma significativa, mentre que els països del bloc occidental n'han guanyat. Bé, no tots; aquí hi ha notables i aparentment sorprenents excepcions.
Ara, si algun tret demogràfic és pràcticament comú arreu d'Europa és la caiguda de la natalitat, que a hores d'ara porta a creixements naturals -naixements menys defuncions- negatius. Aleshores, serà el signe i la magnitud del saldo migratori el que determinarà l'evolució de la població total.
El declivi demogràfic de l'Europa de l'Est
La gran majoria dels antics països del bloc soviètic han perdut població, incloses les aparentment dinàmiques repúbliques bàltiques. Els casos més extrems són Romania (-16%), Bulgària (-22%), Lituània (-24%) i Letònia (-25%). En els dos primers casos, la caiguda es disparà quan des del 2014 la Unió Europea hi va permetre la plena llibertat de circulació de persones. En el cas de Bulgària, els elevats índexs de corrupció també hi afegiren un plus de pessimisme en el futur que ha incentivat l'emigració.
La gran majoria dels antics països del bloc soviètic han perdut població, incloses les aparentment dinàmiques repúbliques bàltiques
Pel que fa a Letònia, i sobretot durant els primers anys de la independència, hi hagué una sortida de població russòfona -que havia passat en pocs anys del 9% al 34% de la població-, que avui se situa en el 24% del total. Sovint s'ha especulat que aquesta minoria, concentrada en les regions orientals, podia ser l'excusa per a una eventual intervenció de Rússia al país bàltic, com ha fet amb Ucraïna. És allò d'on hi ha russos, és Rússia, igual que els nazis deien respecte als alemanys.
La integració a les economies occidentals salva els petits estats centreeuropeus
Les excepcions entre els antics països soviètics són Txèquia, Eslovàquia i Eslovènia, que guanyen població moderadament. El primer, molt vinculat a Alemanya, i el darrer, a Àustria. I la capital d'Eslovàquia, a 80 quilòmetres de Viena. Les respectives tradicions industrials i culturals també hi han tingut molt a veure, és clar.
A casa nostra, pot ser curiós recordar que els antics eurocomunistes del PSUC tenien una relació preferent amb la Lliga dels Comunistes d'Eslovènia, els menys dogmàtics i més autonomistes entre els ja autònoms comunistes iugoslaus. Quant a Txèquia, la vinculació demogràfica -que li costà la primera invasió dels nazis-, econòmica i cultural a Alemanya també han conformat la dinàmica econòmica i demogràfica general.
És Rússia una Espanya en gran?
Un cas interessant és el de Rússia, de la que sempre es diu que perd població. I així és. De 146 a 143 milions d'habitants en els darrers 25 anys, sense comptar-hi de moment les baixes per la guerra. Ara, la pèrdua de població es concentra a la part asiàtica i siberiana del país, sobretot provinent de les grans concentracions mineres.
La part europea, al contrari, en guanya, amb Sant Petersburg, les capitals regionals, la zona del Mar Negre i, sobretot, Moscou, com a principals nuclis d'atracció de població. En aquest darrer cas, gràcies a la migració interna com també externa. La concentració poblacional a l'àrea metropolitana de Moscou l'ha fet passar en 25 anys de 14 a 22 milions d'habitants, davant el creixement més moderat de Sant Petersburg, de 5 a 6,5 milions. De fet, hi ha qui diu que Rússia és, demogràficament, una mena d'Espanya en gran. Tanmateix, a Espanya, recordem que el total de la població ha augmentat, de 40,5 a 49,1 milions d'habitants.
Quant a la resta de països en conflicte, Ucraïna ja perdia població de manera intensa abans de la invasió, que ara ha afegit almenys tres milions de sortides del país. Belarús, per la seva banda, perd població de forma contínua i moderada, perquè l'emigració és escassa, segurament limitada per les polítiques profamiliars i paternalistes del règim de Lukashenko.
Ni el turisme ni l'aparent dinamisme econòmic són sovint suficients
Per no estendre'ns més del compte, comentarem tres casos addicionals. Primer el de Croàcia, on el desenvolupament turístic de la costa ha provocat una migració interna de població des de l'interior, però no ha estat suficient per frenar la pèrdua de població total.
El cas de Polònia és interessant, tant per les dimensions com per la importància política del país, el més poblat dels que s'han incorporat a la UE. Com a la gran majoria de països de l'est, la desindustrialització d'origen soviètic ha passat una factura demogràfica, en aquest cas, globalment limitada, i la població ha tingut un lent, però continuat declivi aquests darrers 25 anys, en què ha passat de 38,7 a 37,8 milions d'habitants. Al Regne Unit d'abans del Brexit era un lloc comú parlar del llauner polonès. Molts polonesos també han anat a parar a Alemanya i Islàndia, i encara que pocs en termes absoluts, també n'han rebut molts. Tanmateix, el dinamisme de l'economia polonesa ha limitat les pèrdues que ara, amb l'emigració ucraïnesa arran de la invasió, podria canviar de signe.
El dinamisme de l'economia polonesa ha limitat les pèrdues que ara, amb l'emigració ucraïnesa arran de la invasió, podria canviar de signe
Finalment, quant als països bàltics, ja hem parlat de Letònia i del plus de davallada demogràfica que generava la marxa de part de la població russòfona. Però és que a Lituània, sense tanta presència russa, la caiguda de la població ha estat quasi tan elevada. Sobretot, els lituans anaven al Regne Unit, Irlanda i Noruega, però en els darrers anys sembla haver-hi un cert retorn, a més de l'entrada d'ucraïnesos i bielorussos.
Estònia és la república bàltica més ben parada, amb una població força estabilitzada. Amb una proximitat cultural -llengua- i econòmica amb Finlàndia i l'empenta la digitalització de l'economia, és la república bàltica que millor se'n surt. La reduïda població dels tres països fa que un eventual declivi demogràfic indefinit pugui posar en qüestió la seva continuïtat autònoma. I a tots tres passa un fenomen que es repetirà moltes vegades arreu: un desequilibri demogràfic creixent i preocupant entre les respectives capitals i la resta del país.
Grècia i Itàlia, l'excepció del sud europeu
Parlàvem al principi que en el bloc occident a també hi ha excepcions negatives. Es tracta sobretot de Grècia i Itàlia. En el primer cas, el país va passar de ser un receptor d'immigració net -Balcans, Albània-, amb un creixement poblacional moderat, a una pèrdua continuada des del 2010, any en què va esclatar la crisi del deute i els ajustaments subsegüents. Grècia ha passat de 10,8 milions d'habitants a 10,3 en els darrers 25 anys, tot i que el 2010 havia pujat fins als 11,1. A la marxa dels joves més qualificats s'afegeix una brutal caiguda de la natalitat, fins a 1,2 fills per dona en edat fèrtil, equiparable a les més baixes d'Europa occidental, com Itàlia i Espanya, i un elevat envelliment de la població i disminució dels que són en edat de treballar, també com a Itàlia i -immigració a banda- Espanya.
El cas italià és potser el més inesperat, entre el desesper de la ministra Meloni, que afirma que el país es va fonent. Considerat un dels països més catòlics d'Europa, juntament amb Polònia, això no ha estat pas prou per evitar una davallada continuada de la taxa de natalitat que ara comentàvem, com a la mateixa Polònia.
El gran canvi, però, ha estat la destinació de la tradicional emigració que provenia del sud del país. Si després de la Segona Guerra Mundial els fluxos migratoris es van concentrar a les regions industrials del nord -Llombardia, Piemont-, ara tornen a sortir del país. Sembla que l'elevat cost de la vida i, sobretot, de l'habitatge al nord italià provoquen que molts italians del sud i de les illes se'n vagin directament a altres destinacions: França, Espanya, Suïssa, Alemanya, Regne Unit... En aquests països, a més, són simplement italians i no gent del sud com es consideren tradicionalment al nord d'Itàlia.
Sembla que l'elevat cost de la vida i, sobretot, de l'habitatge al nord italià provoquen que molts italians del sud i de les illes se'n vagin directament a altres destinacions
En qualsevol cas, la població italiana, ha disminuït en quasi dos milions de persones en els darrers deu anys, tot i que comparada amb la xifra de l'any 2000, el 2025 encara mantingui un petit augment de vora dos milions més. En els primers anys del segle, la immigració -Romania, Albània, Marroc, Ucraïna...- va compensar amb escreix la resta de factors demogràfics.
Les mesures empeses pels diferents governs -des del millor tracte fiscal a tot el sud fins a Les Marques fins a les vendes simbòliques d'immobles rurals per un euro- no han estat suficients tampoc per compensar la fugida del jovent més format i amb millors expectatives laborals. Com en el cas de Grècia, l'especialització turística tampoc no ha estat suficient per consolidar la població. I, a diferència de Grècia, colpida per la crisi del 2010, la caiguda de la natalitat a Itàlia fa uns quants anys que dura.
Caiguda i recuperació de Portugal
Finalment, també podríem posar en aquest grup el cas de Portugal, encara que amb una evolució molt menys extrema. També el 2010 va encetar una davallada poblacional que des d'aleshores s'ha anat neutralitzant fins a equilibrar les xifres de l'any 2000, amb al voltant dels 10,5 milions d'habitants de l'actualitat.
La tradicional emigració portuguesa, en bona part als països de l'antic imperi colonial, es va accentuar arran de la crisi econòmica, sobretot entre els joves més formats. La immigració no qualificada també provinent d'aquests països ha tendit a equilibrar els fluxos i a compensar també la caiguda de la natalitat.
Augmentar la població no és sinònim, necessàriament, de progrés
Ens caldria un altre article com aquest per parlar del creixement demogràfic de la resta de països de l'Europa occidental. Un creixement que, com en el cas espanyol, va sovint acompanyat de profundes transformacions quant a l'origen i la distribució interna de la població. Arreu, però, és comuna la caiguda de la natalitat, malgrat les polítiques natalistes més o menys intenses d'arreu. També és comuna la distorsió en el mercat de l'habitatge, especialment en les grans ciutats i capitals on tothom vol viure.
També ha estat rellevant, tot i alguns símptomes d'esgotament, la deslocalització de molts treballadors que podien fer una part significativa de la jornada laboral de manera no presencial, estimulada pels preus de l'habitatge que ara comentàvem i per l'aparició de nodes distants, però ben connectats amb tren d'alta velocitat.
En qualsevol cas, la pèrdua absoluta de població és sense excepció un indicador sintètic preocupant de la salut econòmica i social d'un país. A partir de determinades velocitats i durades, a més, es converteix en un factor que agreuja per si mateix i de forma significativa el deteriorament d'aquesta salut.
Ara, com sabem en carn pròpia, el creixement demogràfic no vol dir necessàriament el contrari. Sobretot si es produeix de forma massiva i sobtada a causa de la immigració, perquè les tensions derivades d'aquest creixement -en termes territorials i socials, de preu de l'habitatge, de provisió de serveis col·lectius- sovint esdevenen un problema de difícil solució. Si aquest creixement sobtat per la immigració va acompanyat d'unes taxes de natalitat que no arriben als mínims de substitució (2,1 fills per dona en edat fèrtil), amb un envelliment de l'edat mitjana de la població i una disminució de les persones en edat de treballar, ens podem trobar a les portes de la tempesta perfecta.