L'OCDE ha presentat el seu informe anyal sobre les onades impositives, el Taxing Waves 2024. Respecte a l'any passat, els salaris mitjans han augmentat en 37 dels 38 països que integren l'OCDE, la qual cosa omple de joia el fet de saber-ho; ara bé, la realitat és que en 21 dels estats membres els ingressos reals dels treballadors, un cop abonats els impostos, ha disminuït; l'any passat va succeir el mateix. Si li afegim que el nivell mitjà d'impostos no s'ha reduït, guanyem més, però ingressem menys.
L'OCDE aclareix en aquesta darrera entrega que Espanya és el quart país que més ha augmentat la càrrega fiscal sobre els salaris, degut principalment a l'increment de la cotització empresarial per la reforma de les pensions. En efecte, aquestes cotitzacions empresarials representen el 23,3% dels salaris, la quarta més elevada de tots els països, mentre, per la seva banda, les cotitzacions salarials suposen el 4,9%, entre les més reduïdes. Tampoc l'IRPF ha impactat massa perquè ha pujat lleugerament, un 0,027% fins al 12% del salari, per sota de la mitjana de l'OCDE que és del 13,3%.
Espanya és el quart país que més ha augmentat la càrrega fiscal sobre els salaris
Els espanyols destinen una mitjana del 40,2% del salari brut a impostos i cotitzacions a la Seguretat Social. En concret, la càrrega fiscal sobre els costos laborals s'ha incrementat en un 0,13% de mitjana als països de l'OCDE, mentre a Espanya la pujada ha estat del 0,63%. Dit això, estem al catorzè lloc en la falca fiscal: no som, per tant, els que més impostos paguem, per molt que ho repeteixin periòdicament des de distintes fonts. Si analitzem la falca fiscal dels països, aporten més Bèlgica, Alemanya, Àustria, França, Itàlia, Finlàndia, Eslovènia, Portugal, Suècia, República Eslovaca, Luxemburg, Hongria i Letònia que no pas Espanya.
Llegir bé la nòmina
L'altre dia el president de la patronal espanyola encetava un meló; intentava el senyor Garamendi fer comprendre als assalariats espanyols quina és l'aportació real que efectua l'empresari pel treball fet i quina part de la nòmina se'n va directament o indirectament cap a distintes instàncies de l'Estat. No és mala idea que ens acostumem a llegir bé la nòmina mensual per saber quant guanyem realment i quina quantitat abona l'empresari i sota quins conceptes.
El treballador fa una feina. La remuneració bruta que obté per ella conté el salari base, segons la categoria; els complements addicionals pels incentius, les hores extra, els plusos...; i la paga prorratejada, si no s'abonen les extres de forma separada. Aquest salari brut es converteix en net, un cop se li descompten les deduccions de l'IRPF i de la Seguretat Social per cobrir les eventualitats de l'atur, les baixes, la pensió futura o la quota sindical. Si el treballador ha pactat amb l'empresa alguna retribució flexible en espècie -com una assegurança mèdica, un vehicle o altres que estan exempts d'IRPF-, l'import es resta del salari brut.
No és bo llegir la nòmina anant directament a la remuneració neta; en això té raó el senyor Garamendi. Si es fa d'aquesta manera, fa un efecte fals de què l'empresa promet una quantitat i en treu la meitat, quan, a part el salari, aquests altres diners van a finestretes diverses que correspondrien abonar als assalariats.
L'empresa no fa res més que repartir, en nom d'ells i de forma gratuïta: 1) la paga neta al treballador; 2) l'abonament a Hisenda dels impostos que hauríem d'abonar nosaltres en concepte d'IRPF; i 3) i les altres quantitats a la Seguretat Social per tal que les distribueixi en les prestacions corresponents. Tota aquesta feinada serien incapaços de realitzar-la els treballadors per compte aliena i no crec que la intenció del president de la patronal fos treure's de sobre aquest treball, sinó fer veure on va la diferència entre el brut i el net. Altrament, una lectura atenta de la nòmina permetria conèixer que inclou alguns drets, com el de formació, que molt sovint queda al limbe.
Malgrat els esforços fets per l'actual govern per recuperar el nivell de vida, l'evolució dels preus ultrapassa la dels salaris
Dit això, cal tornar a les dades de l'OCDE que dibuixen perfectament la situació als principals països del món. És veritat que pugen els salaris. Però a la pressió fiscal que també creix, cal afegir la inflació que no cessa; malgrat els esforços fets per l'actual govern per recuperar el nivell de vida, l'evolució dels preus ultrapassa la dels salaris. Al nostre país l'única excepció són les pensions. Aquesta és la conjuntura que ens toca viure: em recorda a Aquil·les i a la tortuga, la paradoxa de Zenó, el fundador de l'escola estoica.