Entre el silenci i el concert. Aquest era el títol d’un article en un renascut Diari de Barcelona que un jove economista va publicar a finals dels anys 80. Tocava revisar el model de finançament autonòmic de Catalunya. Però eren els anys d’eufòria preolímpica, el maragallisme havia imposat el seu relat i encara no havien transcendit els draps bruts dels governs de Felipe González. Amb prou feines ningú va parlar del nou finançament. Silenci.
Només una refundada Esquerra Republicana (ERC) va aixecar, per primer cop i amb les escasses forces que li donaven els seus migrats diputats, la bandera del concert econòmic, amb el País Basc de referent. Fa vora quaranta anys i seguim, si fa o no fa, al mateix lloc. En alguns aspectes, encara pitjor.
Més Estat, més dèficit fiscal
Dèiem encara pitjor perquè la depauperada i ineficient Administració que el franquisme havia deixat equivalia al 25 % del PIB espanyol de l’època. Però, en pocs anys, a mesura que l’Administració va anar homologant-se a la dels estats europeus occidentals, el seu pes en el total del PIB es va duplicar. I encara que no tenim dades fefaents del dèficit fiscal de Catalunya en aquella època, no és gaire agosarat pensar que aquest almenys també devia multiplicar-se per dos com a contribució forçada a una Administració que havia crescut en una proporció similar. L’elevat creixement econòmic d’aquells anys, un cop desmantellats els principals colls d’ampolla que el franquisme econòmic havia deixat, i la incorporació a Europa el 1986 van contribuir a dissimular la situació.
El 2021, darrer any per a què la Generalitat ha pogut fer estimacions, la balança fiscal entre Catalunya i el sector públic central es va saldar en un dèficit de 22.000 milions d'euros, equivalent al 9,6 % del PIB que genera Catalunya. O, cosa que és el mateix, 2.283 euros per habitant i any. Cal tenir en compte que la despesa no financera de la Generalitat el 2022 va ser de 4.203 euros per habitant.
El finançament singular
Aquesta és la denominació que PSC i ERC van convenir per a l’acord de finançament que fa un any va permetre la investidura de Salvador Illa. El propòsit de denominar-lo concert econòmic solidari va sucumbir per no exasperar la previsible reacció negativa de l’oposició -i d’alguns membres de la majoria governamental- i de la resta d’autonomies. Santa innocència!
Feijóo ja va dir l’altre dia que admet que Catalunya està mal finançada, però que el nou model ha de generalitzar-se a tothom
Després, des de la Moncloa s’ha insistit que de singular res i que totes les comunitats que ho desitgessin podrien apuntar-s’hi. Les beneficiàries serien en principi la resta dels Països Catalans i Madrid. És cert que amb altres reformes ha succeït el mateix. Les suposades millores per a Catalunya s’han generalitzat a totes les comunitats, que s’hi han acabat apuntant. De fet, al final totes les de règim comú.
Ara, però, s’ha estès la idea que som a final de cicle polític i que el desgast a l’actual majoria governamental implica oposar-se sense matisos a tota nova iniciativa i encara més a un acord de finançament que porta caducat des del 2014. De fet, Feijóo ja va dir l’altre dia que admet que Catalunya està mal finançada, però que el nou model ha de generalitzar-se a tothom. Més o menys el que diuen des de la Moncloa, vaja.
La clau de la caixa
Arribi o no a bon port, l’acord inicialment pactat entre ERC i PSC hauria de comportar alguns canvis substancials. De fet, en l’aspecte que més s’acosta al concert econòmic basc -i també al navarrès- és que s’abandona el criteri de calcular el cost efectiu dels serveis traspassats per establir el finançament i es parteix dels recursos recaptats, de l’esforç fiscal efectivament efectuat. Això es traduiria en dues coses.
Primer, que seria la Hisendacatalana qui recaptaria tots els impostos, començant pel més important, l’IRPF, a partir del 2026. Voldria dir tenir la clau de la caixa i, en cas de desavinença posterior, disposar dels recursos des de Catalunya i no haver d’afluixar l’exigència en les negociacions perquè l’Estat és qui té la recaptació fiscal catalana a la seva caixa.
Segon, la introducció de l’esforç fiscal català vol dir incorporar una variable que fins ara no era mai tinguda en compte. Després, la quota de solidaritat establerta serà més o menys elevada, però transparent per fàcilment quantificable i acceptada per les dues parts. Les competències que manté l’Estat -defensa, exterior, etc.- també podran estar més o menys sobrevalorades. Però partir de la recaptació efectiva d’impostos a Catalunya obre clarament la via a futures renegociacions en molt millors condicions que fins ara.
No està establerta ni aproximadament en quant es fixarà la quota de solidaritat, però sí que PSC i ERC van acordar que es mantindria el principi d’ordinalitat. És a dir, si Catalunya és la tercera en aportacions per habitant, a l’hora de finançar-se no pot ser la desena com fins ara. Això ajuda a tancar el ventall dels recursos que oficialment haurà de lliurar Catalunya a l’Estat com a contribució solidària, aportació conceptualment inexistent al País Basc i a Navarra.
L’aigua al vi
Fins aquí els acords inicials, teòricament acceptats també pel PSOE. Tanmateix, a la reunió bilateral entre l’Estat i la Generalitat d’aquest dilluns, es va començar a posar aigua al vi. Com va passar amb el recent acord sobre l’aeroport, les informacions filtrades -cal suposar que pel PSC i/o el Govern català- convidaven a un major optimisme que el que després es va reflectir en l’acord oficial. Però, mentrestant, hem tingut entretinguda l’opinió pública que ja no sap exactament si s’han acomplert les informacions anunciades o hi ha hagut rebaixes substancials. Es tracta d’embolicar bé la troca.
La diferència més important entre el que s’havia acordat entre ERC i PSC fa un any -i s’havia donat com a bo a les filtracions- i el que finalment es va formalitzar és que desapareix tota referència a l’esmentat principi d’ordinalitat. Com no s’ha posat cap xifra sobre la taula -això ja s’esperava-, respectar l’ordinalitat ja acotava els intervals econòmics. Han circulat estimacions que defensaven que aplicar aquest principi podria comportar una millora de 6.000 milions d'euros en el finançament. Tant de bo! D’això no se n’ha dit res i queda tot obert -a la Moncloa diuen que ho han d'acordar amb tota la resta d'autonomies-, per la qual cosa resulta preocupant.
La diferència més important entre el que s’havia acordat entre ERC i PSC fa un any -i s’havia donat com a bo a les filtracions- i el que finalment es va formalitzar és que desapareix tota referència a l’esmentat principi d’ordinalitat
Només per tenir una referència de les magnituds de l'actual distorsió, Extremadura passa de ser la catorzena comunitat en esforç fiscal per habitant a ser la tercera en recursos rebuts també per habitant. Cada extremeny, com a mitjana, rep gairebé el doble del que aporta fiscalment.
L’altre element que queda en entredit és que la Hisenda catalana no estarà en condicions de recaptar l’IRPF l’any 2026 perquè no disposarà de prou efectius ni dels coneixements i l’experiència de l’AEAT. I això és especialment important si realment estem a les portes d’un canvi de cicle polític que pugui fer fàcilment marxa enrere en tot l’acordat si no està efectivament materialitzat.
El silenci dels anyells
Parlàvem al principi del silenci i el concert. El concert és viu com a objectiu final de finançament autonòmic i ara, entre les forces polítiques, no és només ERC qui el reivindica. El silenci ja no és ben bé el mateix. Tothom s’ha adonat de la transcendència de disposar de recursos suficients -en darrera instància d'administrar els diners resultants d'un esforç fiscal del que cada vegada estem més fatigats- per posar al dia uns serveis públics clarament desbordats per l’augment de població i l’envelliment, unes infraestructures que, ben gestionades, són un element clau per a la competitivitat i per impulsar polítiques efectives per promoure la modernització de l’economia. I per a ajustar a la baixa algunes figures fiscals, també.
Ara el silenci ja no és mediàtic. Més aviat és el de les forces vives catalanes -on destaca la sempre loquaç gran patronal- que tant es van oposar al procés independentista sota l’argument que quedar-nos a Espanya era el millor per a tots -sobretot per a elles-, i que era possible aconseguir reformes substancials del tracte de l’Estat amb Catalunya. De fet, aquests darrers dies només hem sentit la nova presidenta del Cercle d’Economia fent seva la tesi que cap reforma del finançament és viable si no és aplicable a tothom. Ni una paraula de la banca ni de les grans empreses que, en molts casos, es van afanyar a treure la seu fiscal de Catalunya el 2017.
Ara, és inqüestionable que perquè el finançament de Catalunya -i de la resta de comunitats mal finançades- millori substancialment i la resta d’autonomies no es vegin perjudicades, l’Estat hauria d’estar disposat a transferir a les comunitats entre 20 i 25.000 milions d'euros anuals addicionals. Sembla una xifra enorme, però si tenim en compte que la recaptació fiscal de l'Estat només el 2024 va créixer de 54.000 milions d'euros respecte a l'any anterior, no hauria de ser un objectiu inabordable, encara que fos repartit en uns quants anys.