Diuen que ara, quan a la ràdio es parla de política catalana, la gent canvia d’emissora. Les emocions i les esperances acumulades durant els anys del procés s’han convertit en avorriment i fastigueig per a les capes més dinàmiques i compromeses amb la col·lectivitat a la societat catalana. La FAES, sempre punyent, acaba de descriure el president Illa com l’ibuprofèn de Catalunya, l’antiinflamatori que et calma i t’adorm.
Valorar el primer any del govern socialista a la Generalitat -sobretot en termes econòmics- potser no és gaire estimulant, però sempre és necessari.
La decepció de l’establishment
El triomf socialista, migrat però suficient per governar, va ser rebut per les classes dirigents econòmiques i mediàtiques amb complaença i alleujament. La lluna de mel ha durat escassament un any. La necessitat de pactar amb els socis d’investidura ha decantat les actuacions del govern Illa cap a l’esquerra, sobretot en temes tan sensibles com l’habitatge. Les crítiques de Foment cap a la persecució de la propietat privada, immobiliària, van ser inesperadament dures i imprevistes. Després va caure Àngel Simon de CriteriaCaixa, a qui havia convertit en braç financer per a cobrir les necessitats conjunturals socialistes i que ja no va ser a temps de consolidar, per exemple, Celsa. Finalment, des del Cercle d’Economia, es va tornar a cridar a la sociovergència, sense anomenar-la perquè encara no hi ha mot popular que inclogui Junts. I Puigdemont en fuig com a gat escaldat.
50.000 nous habitatges públics per al 2030
Aquesta va ser la proposta estrella dels primers mesos del govern Illa. Pràcticament l’única que podia tenir una capacitat il·lusionant perquè recollia una inquietud creixent entre la societat catalana. I és cert que tenim un degoteig de petites iniciatives, sobretot des de Barcelona, però ningú no es creu que l’augment de l’oferta arribi a aquests nivells ni, sobretot, que incideixi en una baixada significativa dels preus.
És ben cert que el problema de l’habitatge és especialment complex i que sembla que s’han identificat alguns elements que hi incideixen, des de la tramitació administrativa fins a la manca d’industrialització del sector. D’altra banda, hi ha mesures que no acaben d’arrencar, com la regulació de l’habitatge d’ús turístic i d’altres, com la limitació dels lloguers en les zones més tensionades tenen resultats ambivalents: lleu disminució de preus però caiguda rellevant de l’oferta.
De l’aeroport a l’hospital
Les infraestructures són sovint els emblemes de l’actuació de molts governs. No sembla aquest el cas del govern socialista. Ara tot just ha anunciat per al 2031 la construcció del nou Hospital Trueta a Girona, un projecte ja promès per la consellera socialista del tripartit, Marina Geli, fa 18 anys i enterrat arran de la crisi del 2010. Tenim en curs l’obra de la seu de la línia 9 del metro, per la qual han passat governs de tots colors i que segur que tampoc no estarà llesta durant aquest mandat. I també la connexió dels FGC del Llobregat amb Sarrià, projecte encetat pel govern anterior.
Ara, la veritable pedra de toc en termes d’infraestructures és l’aeroport del Prat, on la Generalitat no hi ha de posar recursos, però que necessita la seva aquiescència per superar els recels de Brussel·les, ja que s’actua sobre una àrea natural protegida. Trobar la solució que sigui assumible per a uns i altres és una patata calenta. Des de la patronal també estan decebuts perquè no es resol d’una vegada amb l’opció més contundent i més dura.
Indústria, comerç i cultura
Poques novetats en aquests àmbits sectorials. Es manté el mantra de mantenir la base industrial, que va poc més enllà de l’anunciat desembarcament d’operadors xinesos a la Zona Franca o a Mont-roig del Camp. En comerç, diuen que rescataran el projecte de llei elaborat per ERC i ja consensuat. El mateix consens segurament condicionava la seva ambició. Quant a cultura, també la continuïtat és la norma, amb el projecte audiovisual de les Tres Xemeneies com a vaixell insígnia però amb poques novetats més.
Infants
Dins del reguitzell de promeses per ampliar la repartidora, tendència ja encetada pel govern Aragonès, potser el més destacat és la justificació del darrer anunci d’ajudes als infants de les famílies amb rendes mensuals inferiors a 3.700 euros. Per primer cop es diu que també cal prestar suport a les famílies de rendes mitjanes i no exclusivament a les més pobres. No sabem si serà una flor d’estiu o encetarà una nova manera d’atendre les necessitats d’una classe mitjana cada cop més empobrida i amb més malestar. En tot cas, el que no hi ha ni s’espera és una política decidia a favor de la natalitat, on tornem a situar-nos a la cua d’Europa. Sembla una fatalitat inevitable i passivament acceptada.
Més mossos per a més seguretat
La seguretat ha estat un dels valors tradicionals de la dreta que l’esquerra no ha tingut més remei que acceptar donat el malestar que provoca i els vots que genera per a l’extrema dreta. Hi haurà més mossos, tot i que cal formar-los i no es veuran resultats aviat. Fins i tot la consellera Parlon ha acabat acceptant el compromís aconseguit pel govern anterior de responsabilitzar la policia catalana de la seguretat a ports i aeroport.
De moment, però, Catalunya continua destacant per atreure màfies delictives de tota mena, des de productors i traficants de droga fins a fugitius de la justícia d’altres països passant pels carteristes i lladres de rellotges de luxe. L’abundant població flotant -turistes, grans fluxos d’immigració- s’afegeix a les conegudes variables climàtiques i urbanístiques que afavoreixen aquesta especialització delictiva en augment.
Llengua
L’acabat de signar Pacte Nacional per la Llengua fa anar el PSC molt més lluny del que havia anat mai, especialment en relació amb la darrera dècada en què sentia l’alè de Ciutadans (C's) al clatell. La signatura era també un altre dels compromisos adquirits amb ERC, ja que el text estava pràcticament enllestit i consensuat.
El diagnòstic de la situació s’allunya del cofoisme regnant durant els governs de CiU, tot i que apunta condicionants decisius com a variables externes sobre les quals no s’hi pot fer res: immigració, legislació constitucional, rebuig del funcionariat espanyol a Catalunya. Tot i aquesta manca de rupturisme que seria el que de veritat podria salvar la llengua, el Pacte supera la deixadesa dels darrers vint anys, posa més recursos i mira d’aplegar més voluntats a favor de la llengua.
Rodalies i Finançament
Deixem pel final dos temes aparentment allunyats, però que tenen el denominador comú de ser els grans acords en què es va basar el pacte d’investidura amb ERC. Sobre el primer, els avenços aparents són molt escassos. El servei continua patint crisis periòdiques, agreujades per la mala gestió de l’impacte de les obres de millora i per la complexitat i manca de robustesa de la xarxa. Sense anar més lluny, el dia de la gran apagada, al vespre, tant el metro com els FCG ja funcionaven. Rodalies va trigar un grapat de dies a poder fer-ho amb normalitat i mentrestant amb el 24% dels trens esperant a ser reparats, en paraules de la consellera del ram. Pel que fa al traspàs, en el millor dels casos també serà l’obra de la seu. L’hostilitat dels treballadors de Renfe i la por de perdre els seus privilegis actuen, a més, com a fre per avançar més de pressa i de forma més eficient.
Quant al finançament, molt segur deu estar el president Illa que millorarà per poder fer efectives totes les promeses de prestacions socials i d’habitatge dels primers mesos de mandat. Un altre cop, la solució fàcil de posar sota la Generalitat l’Agència Tributària espanyola a Catalunya no es contempla pel rebuig dels afectats i pel component simbòlic que té. Ja ho va dir Rajoy a Mas: no dividirem l’únic que funciona a Espanya. El que no funciona, com Renfe, tampoc volen dividir-ho. El mes que ve hi hauria d’haver un primer pas formal per assegurar que la pròxima campanya de l’IRPF ja serà gestionada per l’Agència Tributària de Catalunya. Fins aleshores, almenys, l’escepticisme és inevitable.
Pessimisme generalitzat malgrat els creixements del PIB
En síntesi, el primer any del govern illa té un perfil pla i monòton. Un any que quasi exclusivament es limita a seguir els grans projectes del govern d’Aragonès -perquè eren raonables i consensuats, estaven avançats tècnicament i perquè així ho van pactar amb ERC-, però sense quasi cap innovació a banda d’alguna millora puntual i un reguitzell de promeses d’ajuts i subvencions quan, precisament, no hi ha nous pressupostos. No res de nou que innovi o pugui engrescar la societat o que pugui generar millores tangibles en la població.
Una societat, com diuen les enquestes, en què els bons resultats del PIB deixen a la majoria indiferents, aclaparats com estem per un habitatge inabastable i una joventut que no es pot emancipar. I ja no diguem per la invasió russa i els estirabots de Trump. Això sí que genera audiència, encara que sigui per magnificar les amenaces i la incertesa.