Què és el primer que et ve al cap quan penses en Grècia? Probablement, les primeres imatges siguin de paisatges idíl·lics –sempre assolellats– decorats amb pobles costaners, amb cases blanques tacades de blau i platges de sorra blanca amb aigües de color turquesa. També et deuen venir al cap imatges d'història, de filòsofs, de mitologia i de temples que van donar lloc a part del que coneixem ara com la civilització occidental. I, també, el iogurt i l’amanida grega, el formatge feta, l’oli d’oliva i altres ingredients i plats típics que formen part de la famosa dieta mediterrània. Totes aquestes imatges amanides d’olor de mar i l’energia d’una vida simple i relaxada, ara que ja arriba el bon temps, em fan tancar els ulls, inspirar profundament i pensar en allò que tant m’agrada: viatjar per conèixer i descobrir el món. Vacances!
Malauradament, aquesta imatge no representa la realitat del país ni tot el seu territori. Grècia és molt més que illes, platges i dieta equilibrada. Segons dades d’Acció (2024), l’estructura del PIB grec està principalment concentrada en els serveis (68%), seguida de la indústria (15,4%) i l’agricultura (3,3%). Amb un PIB que ronda els 250.000 milions d’euros, la regió d’Àtica i, concretament, Atenes, concentra gairebé el 50% del poder econòmic del país. Enmig del caos que caracteritza la ciutat, s’hi troben seus corporatives, els principals serveis financers i de telecomunicacions i el port del Pireu, un dels principals ports d’entrada a Europa de mercaderia provinent d’Àsia, que està entre el top 5 i el top 10 dels ports europeus quant a moviment de contenidors TEU –dada pot variar en funció de l’any–.
Seguint l'Àtica de lluny, Macedònia Central (Salònica) es col·loca en segona posició, generant aproximadament el 14% del PIB del país, concentrant una indústria més lleugera (sobretot agroalimentària i farmacèutica) i actuant com una de les portes comercials a la resta dels països dels Balcans. Altres zones representatives són Tessàlia, el Peloponès i les illes i regions turístiques.
El turisme representa, aproximadament, un 20% del PIB grec. Tot i que el país no rep una sola classe de visitant, el 2025 va publicar una llei que dona a entendre quina classe de turista que vol prioritzar. A continuació, comparteixo una classificació del tipus de turisme que rep el país:
- Turisme concentrat, estacional i amb un alt impacte territorial. Aquest és el turista de sol i platja que pot ser adinerat (llogant vil·les i illes exclusives) o de baix cost. Acostuma a fer-hi una estada curta –entre cinc i deu dies– i es concentra sobretot en les illes (Míkonos, Santorí, Creta, Rodes i Corfú).
- Turisme organitzat o de creuers. És un turisme més familiar que genera una pressió molt alta en el territori, inundant-lo de gent durant poques hores i amb una despesa reduïda, ja que els itineraris concentren molts punts d’interès en poc temps.
- Turisme cultural. Aquest es distribueix d’una forma més homogènia en el territori, ja que es reparteix entre punts històrics rellevants com Atenes, Delfos, Meteora, Olímpia i Micenes, entre altres.
- Turisme gastronòmic. És un turisme que comença a fer-se un lloc entre la resta de viatgers i que té molta penetració a zones rurals per trobar llocs on fer tastes d’oli, de vi i gaudir del producte local.
- Turisme itinerant i lliure. És un turisme també dividit, ja que pot ser de baix cost o no. Es caracteritza per estades llargues –algunes setmanes– i està molt distribuït entre la Grècia continental, platges menys turístiques i zones rurals. Principalment, és un turisme que arriba on la resta de visitants no arriben, i és al qual Grècia ha dit prou, ja que queda molt afectat per la llei 5170/2025 que va entrar en vigor el maig del 2025. En aquest sentit, una de les diferències principals entre turisme itinerant i el de sol i platja, cultural i gastronòmic és el mitjà de transport, però també el tipus d’estada, la distribució territorial i el patró de despesa.
El govern grec va publicar aquesta llei per regular l’ús dels vehicles habitatge i protegir el medi ambient, preservar zones arqueològiques i naturals i regular el turisme itinerant. Inicialment, la llei prohibia la pernoctació fora de llocs habilitats (càmpings o àrees camper) i l’aparcament d’aquesta mena de vehicles en platges, zones costaneres, boscos, jaciments arqueològics i espais públics. Per tal d’evitar càmpings il·legals, la llei també limita a una autocaravana durant 24 hores per finca privada. La infracció començava per una multa de 300 euros per vehicle i, en casos greus, podia arribar a tres mesos de presó, convertint-la en una de les lleis més restrictives a Europa.
Aquesta llei marca un punt d’inflexió en el turisme itinerant a Grècia: tot i que no el prohibeix, limita el model de viatge lliure associat a aquesta classe de turisme, cosa que obliga els viatgers itinerants a utilitzar infraestructures regulades, és a dir, càmpings. Evidentment, la llei no només afecta el turista estranger, sinó que també afecta l’usuari grec d’aquesta mena de vehicles (al voltant de 2.500 autocaravanes).
Tot i que no el prohibeix, la nova llei limita el model de viatge lliure associat a aquesta classe de turisme, cosa que obliga els viatgers itinerants a utilitzar infraestructures regulades
Les primeres setmanes després de l’entrada en vigor d’aquesta llei es va generar molt soroll en les plataformes i associacions de campistes, ja que punts com la prohibició d’aparcar en espais públics van generar molta controvèrsia. Fins i tot la policia no tenia clar com aplicar-la i era impossible saber si et trobaries una multa al parabrisa després d’anar al supermercat o de passar el dia a la platja. Més tard, el govern ha matisat aquest punt i, tot i que la pernoctació continua prohibida fora dels llocs habilitats, la controvèrsia quant a les possibilitats d’aparcament ha quedat més ben regulada. Si més no, aclarida. Un altre dels efectes immediats de l’aprovació de la llei és que, encara en temporada baixa, els càmpings van apujar els preus de la parcel·la a costos equiparables als d’una habitació d’hotel (alguns arribaven a demanar més de 50 euros per nit).
La traducció d’aquesta llei a termes econòmics és difícil de mesurar, ja que no hi ha dades disponibles, però atès que afecta tot el territori grec, aquests són les conclusions que en trec:
- Reforça un canvi de model turístic, de turisme lliure a turisme estructurat.
- Augmenta la demanda a càmpings i hotels, ja que són els únics establiments regulats on es pot dormir legalment.
- Redueix l’ocupació perllongada d’aparcaments a espais turístics, mantenint-los lliures i garantint una rotació còmoda dels visitants.
- A Europa hi ha més de 30.000 àrees habilitades per aquest tipus de vehicles. A Grècia, són pràcticament inexistents. En aquest sentit, la llei 5170/2025 perjudica la Grècia que no viu del turisme massiu: les zones rurals perden el turista itinerant que les visita i fa despesa a gasolineres, supermercats, petits comerços i restaurants d’aquests indrets. Com que els càmpings i hotels estan ubicats a les zones d’alta densitat turística, es redueix el turisme itinerant a zones de baixa densitat i es concentra el turisme a punts ja molt saturats.
- Per un costat, algunes finques rurals perden l’oportunitat de generar ingressos fora de l’estacionalitat dels camps, ja que no poden oferir els espais als campistes. Per l’altre, regula i defensa els negocis homologats per a aquest fi.
- Redueix la brutícia i el soroll causats per alguns campistes irrespectuosos.
- Hi ha dades que indiquen que més de 50.000 autocaravanes visitaven Grècia cada any i que el 2025 el nombre va caure fins a prop dels 5.000. En aprovar una regulació tan estricta, promou la cerca de destins alternatius com Albània i altres països dels Balcans.
Val la pena destacar que Grècia no és l’únic país que actua davant l’auge dels vehicles habitatge. És interessant veure les diferències entre altres països i, també, com canvien les restriccions, les regulacions i la infraestructura per acollir aquesta mena de turisme amb xarxes d’àrees habilitades, tant de pagament com gratuïtes. Faig una pinzellada segons el model que apliquen per tractar aquest fenomen, començant pel sud i anant cap al nord d’Europa:
- Croàcia i Eslovènia també prohibeixen la pernoctació lliure, però el primer compta amb una xarxa de càmpings ben repartida pel territori, i el segon també compta amb àrees habilitades.
- Espanya permet la pernoctació lliure d’una forma ambigua, ja que la regulació és diferent segons la comunitat autònoma. Així i tot, el nombre i ubicació de les àrees habilitades està molt alineat amb les necessitats del territori.
- Portugal la limita amb una regulació flexible, cosa que permet que aquest model de turisme continuï tenint accés a les zones rurals.
- França i Alemanya han integrat aquesta classe de turisme en la seva planificació del territori creant un sistema extens d’àrees habilitades ben distribuïdes i amb normes clares sobre on es pot i on no es pot pernoctar lliurement.
- Dinamarca està entremig del model nòrdic i l’alemany, ja que no existeix un dret d’accés lliure tan ampli com a la resta dels països nòrdics, per tant, la pernoctació lliure està més limitada; però té una xarxa organitzada de càmpings, àrees camper i zones habilitades.
- Noruega, Suècia i Finlàndia tenen un model basat en la confiança en l’usuari, oferint possibilitats de pernoctació lliure molt àmplies i vetllant per mantenir el dret d’accés (Everyman’s right), que defensa que qualsevol persona pot accedir i gaudir de la naturalesa, sempre que ho faci de forma responsable.
Els diferents models descrits mostren com diferents regions d’Europa entenen l’espai, la llibertat de moviment i la necessitat de regular-ne l’accés. Més enllà d'una diferència normativa, veig també una diferència cultural més entre el nord i el sud d’Europa: territori compartit al nord i gestionat al sud.