Només pensar en el Marroc se’m dibuixa un somriure a la cara. Els moments que he viscut als seus deserts, creuant l’Atlas, caminant pels carrers de ciutats com Chef Chaouen, Fez, Ouarzazate, Agadir, Er-Rachidia, Zagora o Merzouga i, sobretot, amb els amics i gent local que he conegut al llarg dels anys, sempre m’acompanyaran. Per mi, Marroc és sinònim de contrasts i d’aventura. Em vaig enamorar d’aquest país la primera vegada que el vaig visitar, a finals del 2014. I cada cop que hi he tornat –quasi un cop l’any– he anat veient com s’ordenava, es desenvolupava i s'acostava als estàndards europeus a passes de gegant. Especialment al nord, on l’eix atlàntic i mediterrani (la zona que comprèn Tànger, Rabat, Casablanca, El-Jadida i Agadir) concentra la major part de les infraestructures, activitat econòmica i al voltant del 70% de la seva població.
Amb un PIB que s’acosta als 150.000 milion d'euros (2024), el Marroc és un país que s’ha anat enfortint a cops de crisis: una sequera que ha durat anys, la covid-19, una elevada inflació a causa dels elevats costos de les matèries primeres i un terratrèmol devastador. Tot i això, en els últims vint anys, el Marroc ha passat de ser una economia altament dependent de l’agricultura –que, a més, en condicionava el creixement anual en funció del clima – a desenvolupar la seva infraestructura i una estructura industrial (aproximadament el 24% del PIB) i de serveis (al voltant del 54%) que, avui dia concentra més del 75% del valor afegit i al voltant del 70% del treball.
Tot plegat que converteix el país en un pont financer entre Àfrica i Europa i un indret molt atractiu per les empreses del nostre continent gràcies a la seva proximitat, baixos costos i acords comercials preferencials. La implantació d’empreses d’automoció (Renault Group, Stellantis, Delphi Technologies...), del sector aeroespacial (Airbus, Boeing...) o del sector alimentari (Grup Borges, Ebro Foods, Juver...) són alguns exemples d'implantació.
El primer cop que hi vaig anar, vaig entrar per Melilla i em vaig sentir com en una pel·lícula: cues de vianants barrejades amb les cues de cotxes i furgonetes amb muntanyes d’equipatge, bicicletes, electrodomèstics (i ves a saber què més) amuntegats al sostre, crits, alguna empenta i guàrdies que no tenien gaire pressa. Vam tardar quatre hores a creuar perquè, en el viatge anterior els meus companys havien entrat per Melilla i sortit per Tànger i, a causa de la desconnexió entre punts duaners, segons el registre de la frontera de Melilla, el seu vehicle encara no havia sortit del país, per tant, no podia tornar a entrar. En les següents ocasions vaig entrar per Nador i aquí és on he notat els canvis més grans.
Al principi, si tenies sort, podies fer els tràmits duaners al llarg de la primera hora de navegació des d’Almeria, fins que el dispositiu portàtil que utilitzava el policia es quedava sense cobertura. Aleshores, t’havies d’esperar que el vaixell estigués prop de la costa marroquina per poder completar-lo. Si no tenies temps, et tocava fer-ho a terra. El vaixell quedava dividit en dues cues: la del tràmit del passaport on l’entregaves juntament amb un paperet blanc omplert a mà amb les teves dades; i la cua del tràmit del vehicle on omplies un paperet autocopiador per fer la importació temporal, i del que era recomanable no desfer-te’n fins a la següent visita per poder demostrar les entrades i sortides i, d’aquesta manera, evitar que et passés el que ens va passar a Melilla el primer cop que hi vaig anar. Això de les cues encara succeeix, però ara ja no es queden sense cobertura i t’entreguen una targeta de cartolina amb un codi QR on hi ha tota la informació.
Al llarg dels últims anys, alguns dels grans fabricants europeus de l’automoció i el tèxtil (entre d’altres) han començat a implantar-se al voltant de les ciutats de Kenitra, Tànger i Casablanca
Aquesta targeta va associada al teu passaport de manera inseparable –només pots desvincular-la amb el que s’anomena appuration de passeport–. Un cop a terra ferma, els cotxes, crits i tocs de botzina tornaven a aparèixer i, l’única manera de passar de pressa era “motivant” al guàrdia de torn perquè t’atengués abans. Això tampoc passa ja. Ara, la frontera és molt més ordenada, igual que la ciutat de Nador.
Abans, la zona franca era com una gimcana. Una jungla de nois joves que intentaven amagar-se sota els cotxes que sortien per passar la frontera il·legalment, obrir-te les portes per endur-se el que no era seu o que t’estiraven per ajudar-te a omplir uns formularis que no necessitaves o que podies trobar a les taquilles de les navilieres; un tràfic caòtic on els petits taxis anaven fent eslàlom amb més agilitat que les motos de Barcelona entre una barreja camions amb sobrecàrrega, cotxes dels anys 70 i algun de nou, i gent que creuava sense mirar. Després de la pandèmia –un punt d’inflexió en tantíssimes coses en les nostres vides– tot això ha desaparegut i la zona franca de Nador és un espai molt més tranquil.
Aquesta vegada vinc des d’Algesires i desembarco a Tànger-Med. Després de fer papers, que m’inspeccionin l’autocaravana i em preguntin unes quantes vegades si porto un dron –un dispositiu totalment prohibit en ser considerat una amenaça per a la seguretat–, em disposo a creuar l’ecosistema industrial i logístic que rodeja aquest port. És impressionant. Com deia, al llarg dels últims anys, alguns dels grans fabricants europeus de l’automoció i el tèxtil (entre d’altres) han començat a implantar-se al voltant de les ciutats de Kenitra, Tànger i Casablanca, i han aprofitat les seves plataformes industrials com a porta d’entrada al continent africà.
Travesso la ciutat i no em sento lluny de casa, ja que tot i tothom té un aspecte molt europeu. “El Marroc no és Àfrica” diuen alguns. Sortint de la ciutat, em rep un paisatge d’un verd que no esperava. Segueixo conduint direcció sud-est cap a Xauen, “la Perla Blava” del Marroc. Després de fer un tram d’autopista on encara no accepten targetes als peatges, continuo per una comarcal creuant camps d’oliveres i turons que em recorden a carreteres de prop de casa.
De mica en mica, el paisatge es va tornant àrid i, com més m’allunyo de la bombolla civilitzada de Tànger, m’endinso a un Marroc cada cop més rural i auster. Els poblets rodejats de camps treballats amb l’ajuda d’animals, cases inacabades des de fa temps on l’única carretera asfaltada és la travessia són cada cop més habituals. Això sí, tots amb cartells de la Coca-Cola i grups d’homes asseguts a la vorera absorbits pels telèfons mòbils.
Un cop a Xauen, m’adono que fa estona que he deixat la indústria enrere. Aquí tot ja gira al voltant del turisme i l’agricultura. M'aturo en un banc a canviar euros per dírhams i tot seguit compro una targeta de telèfon de prepagament. El canvi fa temps que fluctua entre 1-10 i 1-11. L’euro ja s’acceptava a quasi tot arreu –a risc que et tornessin el canvi en dírhams–, però el pagament amb targeta –a vegades amb recàrrec del 3-5%– és cada cop més habitual en alguns hotels, negocis i gasolineres d’arreu del país. Les marques internacionals com Shell, Cepsa o Total van ser les pioneres amb aquesta forma de pagament.
Un cop a Xauen, m’adono que fa estona que he deixat la indústria enrere; aquí tot ja gira al voltant del turisme i l’agricultura
Passo dos dies visitant aquesta ciutat blava tan meravellosa i decideixo continuar cap a Meknès, una altra ciutat gran. Allà aprovisionaré de nou i, tot i que establiments com Carrefour i Decathlon fa més de quinze anys que conviuen amb les medines i botiguetes especialitzades del país i, a poc a poc, van penetrant a les ciutats amb menor nombre d’habitants, sempre em descol·loca veure’ls allà. Un altre indicador del desenvolupament que ha potenciat el turisme –i que em toca de prop– és el volum de productes dietètics i bio que ofereixen les principals cadenes de supermercats. Entre altres al·lèrgies i intoleràncies alimentàries, també soc celíac i trobar productes sense gluten, a vegades, pot convertir-se en un gran repte. Són tot productes importats i el preu és molt elevat, però l'opció existeix, que ja és un èxit. En aquest sentit, el Marroc no és gaire diferent d’Europa. A les grans ciutats és fàcil trobar-ho. A les zones rurals, pot convertir-se en una odissea.
Passejar per Meknès em fa sentir més a prop del Marroc que conec, plens de grups de nens que et demanen un bolígraf, una xocolatina i/o un dírham, de dones amb bel i nadons penjant que van amunt i avall o d'homes amb gel·laba que criden pel carrer. Després de passar la nit a l’aparcament de davant de la presó, segueixo el meu viatge direcció Ifran, famosa per l’estàtua del lleó i on el rei Mohamed VI té un dels múltiples palaus. Aquesta és una ciutat d’onze mil habitants que em connecta de nou amb Europa. Els bels i les gel·labes desapareixen, els parcs hi ha grups de joves gravant tiktoks i els cotxes d’alta gamma volten pels carrers. A causa del clima s’ha construït de forma similar als pobles del Pirineu o dels Alps. Aquest any no té neu i el llac està sec, però les imatges que podeu trobar si la busqueu per internet us confirmaran perquè l’anomenen la Suïssa del Marroc.
El-Khorbat és un projecte liderat per l’Ahmed, un emprenedor que viu entre Barcelona i El-Khorbat. Està recuperant aquesta ksar amb un projecte social i d’empoderament de la dona
Faig nit al pàrquing del llac i l’endemà continuo cap al bosc de Ghourame –també conegut com el bosc dels micos– per acabar de creuar l’Atlas i seguir direcció Midelt i Er-Rachidia, les ciutats més grans del sud-est del Marroc. Són ciutats de 60.000 i 100.000 habitants cada una, i estan entremig de la modernització del nord i l’aspecte rural de la resta del país. Aquí bicicletes, camions, cotxes, petit taxi i motos es barregen de nou pels carrers. Prop d’Er-Rachidia hi ha un projecte de recuperació d’un ksar que em crida l’atenció. El-Khorbat és un projecte liderat per l’Ahmed, un emprenedor que viu entre Barcelona i El-Khorbat. Està recuperant aquesta ksar amb un projecte social i d’empoderament de la dona molt interessant. Hi passo un parell de dies amb uns amics coneixent el projecte i la zona.
Ressegueixo el Palmeral del Ziz gaudint de les vistes que ofereix la carretera que voreja un dels oasis més grans del món fins a arribar a Erfoud, una ciutat que ha crescut al voltant del turisme i de l’afició al 4x4 que, en gran part, va dur el París-Dakar. A 50 quilòmetres hi ha l’Erg Chebbi, un dels deserts més famosos del Marroc i dels més visitats del Sàhara. Amb els anys, Hassilabied i Merzouga s’han convertit en ciutats hoteleres que rodegen aquest desert amb albergs, casbes, riads, grans hotels, campaments de jaimes i botiguetes de souvenirs i fòssils que t’atrauen al crit de “més barat que a Andorra”. Cada any capten milions de turistes oferint aventures de tota mena al voltant de l’experiència berber i nòmada: excursions amb tot terreny, quad, buggy, passejades amb camell, tes, tagins i postes de sol i nits estelades que recordaràs tota la vida.
Aquí he conegut històries d’emprenedoria molt inspiradores, algunes amb una connexió molt forta amb Catalunya: nois enamorats de la seva terra que han après idiomes a còpia de parar atenció a com parlen els turistes, que han començat d’ajudants d’altres emprenedors que, amb els anys, perseguint la independència i una vida amb més oportunitats per ells i per les seves famílies, han construït els seus propis negocis al voltant del turisme i oferint els mateixos servies que els seus patrons. La competència en aquesta zona és ferotge i la supervivència rau en el boca-orella que generen les relacions, les connexions a la zona i el bon tracte al turista. Alguns d’aquests emprenedors han tingut l'oportunitat de viure uns anys a Espanya –molts a Catalunya– i tot el que han après i estalviat allà ho han invertit a diferenciar-se en el servei: principalment basat en la connexió a internet estable, potència elèctrica disponible (a alguns encara no pots endollar-hi un eixugador de cabells), aigua calenta (encara n’hi ha que no en tenen) i bon menjar.
Passo un parell de setmanes amb el meu amic Hassan, un dels emprenedors que us explicava. Fa anys que ens coneixem i ens hem fet amics. Els dies que no té feina quedem per prendre un te o per anar a explorar rutes que vol obrir pels seus clients mentre fem quilòmetres rodejats de paisatges de pel·lícules que podrien ser ben bé ambientades en altres mons.
La competència a Hassilabied i Merzouga és ferotge i la supervivència rau en el boca-orella que generen les relacions, les connexions a la zona i el bon tracte al turista
Tot i la dita “la pressa mata i la calma remata”, que pots escoltar sovint aquí al desert, les dues setmanes han passat volant i ja em toca tornar cap a casa. Com sempre, haig de conduir moltes hores per arribar a port a temps, però he de vigilar amb els radars. Al sud, freqüenten els controls policials amb detectors de velocitat de pistola làser i algun radar fix esporàdic. Al nord, fa anys que es poden veure els radars fixos, que proliferen com bolets. Aquests no em preocupen gaire perquè amb l’autocaravana no puc córrer.
Els pocs policies espavilats que queden són els que em poden fer perdre temps de veritat. A mig camí entre Er-Rachidia i Midelt m'aturen a un control per posar-me una multa per excés de velocitat. Em demanen 150 MAD (aproximadament, quinze euros). Abans de pagar res els demano que m’ensenyin la fotografia i que em donin el rebut de la multa, però no em poden donar cap de les dues coses. Després d’un petit estira-i-arronsa amb cadascun dels tres guàrdies del control –cada interlocució amb un guàrdia amb més galons– em perdonen la multa per ser de Barcelona i del Barça.
Reprenc el camí confiant que quan arribi a la frontera no hi hagi cap altra sanció registrada a la targeta d'importació temporal del vehicle amb el codi QR que em van donar a l’entrar al país i amb un somriure pensant en la frase “el Marroc no és Àfrica”. Tampoc és Europa. Almenys, encara no.