Des del passat abril, el Japó ha començat a aplicar una nova contribució obligatòria vinculada al sistema públic de salut que molts ja han batejat com l’“impost als solters”. Oficialment, es tracta d’un fons per reforçar les polítiques de suport a la infància, però la percepció és una altra: en un país cada cop més envellit, també hauran de pagar aquells que no tenen fills. La mesura ha obert un debat incòmode sobre fins a quin punt la natalitat és una qüestió privada o una responsabilitat col·lectiva.
La política arriba en un moment especialment delicat per al Japó. Les últimes dades, fetes públiques aquest any, confirmen que el 2025 van néixer només 705.809 nens, el registre més baix des que hi ha estadístiques, a finals del segle XIX. La caiguda s’encadena ja durant una dècada i consolida una tendència que fa anys que preocupa les autoritats. En paral·lel, el país continua perdent població a gran velocitat, amb més del doble de defuncions que naixements any rere any, tensionant un sistema de benestar pensat per a una societat que ja no existeix.
La mesura ha obert un debat incòmode sobre fins a quin punt la natalitat és una qüestió privada o una responsabilitat col·lectiva
Avui, al Japó, per cada nen que neix moren més de dues persones, una proporció que resumeix millor que cap altra dada la profunditat de la crisi demogràfica. En aquest context, el nou fons —inclòs dins de l’anomenada Estratègia de futur infantil— busca repartir el cost de la crisi demogràfica. Tot i que el govern evita parlar d’impost, es tracta d’una contribució obligatòria vinculada al sistema de salut que afectarà pràcticament tota la població: treballadors, autònoms, jubilats i empreses. L’aportació serà progressiva i relativament moderada —uns pocs centenars de iens al mes en els pròxims anys—, però el debat no és tant la quantitat com el principi.
No és estrany que molts japonesos hagin batejat la mesura sense eufemismes: “impost als solters”. Perquè, més enllà del nom oficial, la sensació és clara: es demana a qui no té fills que pagui per una natalitat que no arriba. I això, en un país on cada cop més persones viuen soles o retarden indefinidament la maternitat i la paternitat, no per caprici sinó per les condicions de vida, genera un malestar difícil d’ignorar.
El debat, en el fons, va molt més enllà dels diners. Té a veure amb una pregunta incòmoda que el Japó ha posat damunt la taula abans que ningú: fins a quin punt és just socialitzar el cost d’una crisi que neix de decisions individuals, però també d’un sistema que fa cada vegada més difícil formar una família? Quan tenir fills depèn tant de l’estabilitat laboral, del preu de l’habitatge o de la conciliació, potser el problema no és qui paga, sinó per què cada cop menys gent pot o vol assumir aquest pas.
La dimensió del problema es fa encara més evident quan es mira la fotografia completa. En només dos anys, el Japó ha perdut prop de dos milions d’habitants, una caiguda que ja no es pot explicar com una anomalia puntual sinó com una tendència consolidada. El descens no és només numèric: implica menys població activa, més pressió sobre el sistema de pensions i una transformació profunda del teixit social en moltes regions del país.
Si no hi ha canvis significatius, el Japó podria passar dels actuals prop de 125 milions d’habitants a uns 100 milions cap al 2050, i caure per sota dels 90 milions abans del 2070
I aquesta dinàmica no sembla tenir aturador a curt termini. Amb aquestes dades, el Japó ha entrat en una fase de contracció demogràfica accelerada que posa en qüestió els equilibris sobre els quals s’ha construït el seu model econòmic i social. El debat sobre qui ha de pagar per la natalitat, en aquest context, és només la punta de l’iceberg d’un problema molt més profund: com sostenir una societat que es fa petita a gran velocitat.
Les projeccions tampoc conviden a l’optimisme. Si no hi ha canvis significatius, el Japó podria passar dels actuals prop de 125 milions d’habitants a uns 100 milions cap al 2050, i caure per sota dels 90 milions abans del 2070. Encara més revelador és el pes creixent de la gent gran: es calcula que en les pròximes dècades gairebé quatre de cada deu japonesos tindran més de 65 anys. Més que una crisi puntual, el que s’entreveu és un canvi de país, amb implicacions econòmiques, socials i fins i tot territorials difícils de revertir.
El contrast es fa especialment visible en l’àmbit migratori. Tot i la manca creixent de mà d’obra en sectors clau, el Japó continua evitant una obertura decidida a la immigració i opta per vies parcials i altament regulades. En els darrers temps, a més, s’han introduït mesures que endureixen les condicions per als residents estrangers, com l’increment de determinades taxes administratives —incloses les de renovació de residència o accés a la residència permanent— i requisits més exigents per a la naturalització.
En paral·lel, algunes decisions han anat en sentit contrari per als ciutadans japonesos, com la reducció del cost del passaport, que s’ha abaratit més d’un 60% del preu. Sense necessitat de grans declaracions, aquest tipus de polítiques projecten una idea de prioritat nacional en un moment en què el país, des del punt de vista demogràfic, necessita ampliar la seva base poblacional. La paradoxa és evident: el Japó busca com sostenir el seu model social mentre continua posant límits a una de les vies més immediates per fer-ho.
Des d’un punt de vista econòmic, aquesta combinació de baixa natalitat i restriccions a la immigració apunta cap a un escenari complex. Amb una població activa en retrocés, el Japó s’enfronta a una escassetat creixent de mà d’obra que ja afecta sectors clau com la construcció, la sanitat o els serveis. A curt termini, això pot traduir-se en tensions salarials i dificultats per mantenir el ritme d’activitat, mentre que a mitjà i llarg termini planteja interrogants sobre el creixement potencial d’una economia amb menys treballadors i més dependència.
La paradoxa és evident: el Japó busca com sostenir el seu model social mentre continua posant límits a una de les vies més immediates per fer-ho
Al mateix temps, l’augment del pes de la població jubilada incrementa la pressió sobre el sistema de pensions i la despesa pública, en un equilibri cada cop més difícil de sostenir. Sense una ampliació de la base de contribuents —ja sigui a través d’un repunt de la natalitat o d’una obertura més gran a la immigració—, el risc és entrar en una dinàmica de creixement feble, més càrrega fiscal i ajustos progressius de l’estat del benestar. En aquest context, les decisions actuals no només condicionen el present, sinó que delimiten el marge d’acció econòmic del Japó en les pròximes dècades.
Aquest equilibri esdevé encara més delicat en l’actual context polític. El govern liderat per Sanae Takaichi ha plantejat la necessitat d’impulsar uns pressupostos més expansius i reforçar de manera significativa la despesa en defensa, en línia amb l’evolució del context geopolític a la regió. Però aquesta aposta xoca amb una realitat demogràfica adversa: menys contribuents, més despesa social i un marge fiscal cada cop més limitat. La tensió entre seguretat, creixement i sostenibilitat pressupostària es perfila així com un dels grans reptes del Japó en els pròxims anys.
En aquest context, l’anomenat “impost als solters” no deixa de ser una resposta parcial a un problema estructural. Pot repartir costos, però no canvia la dinàmica de fons. El Japó torna així a funcionar com un precedent del que Europa —i la Xina— comença a entreveure: menys naixements, més envelliment i governs atrapats entre la necessitat d’actuar i la dificultat de fer-ho sense alterar profundament el contracte social. La pregunta ja no és si aquestes mesures són suficients, sinó quant de temps es pot sostenir un sistema pensat per a una societat que ja no existeix.