L'habitatge des de l’urbanisme

Avui no hi ha habitatge perquè no hi ha política efectiva, sobretot de sòl, per més plans urbanístics municipals que hi ha, tot un Pla Sectorial d’Habitatge d’escala catalana i uns Plans Territorials del tot eteris. Avui, governar mobilitat, activitat, habitatge, foment regional... no supera una xerrameca de cafè. No escandalitza ningú que existeixi planejament urbanístic i, alhora, un incompliment generalitzat. Ens caldria una actuació pública garantida i no una espera de braços plegats, avui present a totes, totes, les administracions catalanes. Els plans són plani-ficció, llegendes. És com si parléssim d’habitatge sense indústria de construcció.

Com poden existir uns plans al marge de la vida urbana, immunes al fet de si es creix demogràficament o no? Això no és flexibilitat, és alienació, inoperància. Uns plans no gaire més rigorosos que les velles quadrícules d’eixample, que servien per a escenaris de dècades. Aquesta no és la planificació que ens cal. Sí, cert, en diuen “planejament”, no planificació, bona excusa! En urbanisme, els plans són regulacions legals, sense gestió, documents útils als municipis per tramitar, però estratègicament buits i, més encara, en els plans a escala de país. Tot plegat consisteix en un munt d’urbanistes fent més d’advocats que de constructors de ciutat. És tan greu com si, en un símil, els programes de vacunació no es complissin i quedessin en simples il·lusions de paper. 

El planejament no pot ser sinó una manifestació d’una estratègia urbana i, a manca d’ella, posseïm plans a cada municipi per a estratègies territorials absents. En tota estratègia, en tota política, cal una organització capaç de portar-la a terme.

Estratègia i organització

Organitzaríem un servei de Salut només amb un simple dispensari a cada poble? i, a tot estirar, un hospital només Barcelona? Doncs, això mateix és el que estem fent en habitatge, en nom de l'autonomia (no competència, o incompetència municipal), que no es responsabilitza gens d’aquesta demanda. Costaria tant de preveure el símil d’una xarxa professional de Centres d’Assistència Primària (CAP) i una d’hospitalària de major nivell, en el camp de l’habitatge? 

Al principi és el sòl, que és el desencadenant necessari d’una política pública d’habitatge, el grau zero de partida. Cal crear sòl, no sols per a nou creixement, sinó començant per densificar ordenadament les ciutats. I és possible i urgent fer emergir sòl immediatament, un sòl que ja és efectivament urbà, quan ens està explotant el problema als dits.

Joan Antoni Solans, director general d’urbanisme a la primera Generalitat, creà l’Incasòl, organisme promotor públic de sòl

No ens cal un nou Solans, ens en calen vint. Joan Antoni Solans, director general d’urbanisme a la primera Generalitat, creà l’Incasòl, organisme promotor públic de sòl. Mai més s’ha fet res semblant i ara ja no és possible una repetició unipersonal. Ens cal organitzar el país als justos llindars necessaris i suficients, ni masses ni pocs.

Es necessiten no menys de 150.000 habitants per assegurar un servei complet urbanístic i d’habitatge, a causa de la seva complexitat, com tampoc no hi ha hospital a menor escala. Uns serveis capaços de crear sòl, d’urbanitzar i de promoure habitatge (que no és necessàriament construir i fer patrimoni) en dimensió efectiva. I, això no obstant, un servei urbanístic és molt més senzill que un CAP, raó de més que fa explícit l’escàndol on som. 

Serveis territorials d’habitatge (i més)

Cal reprendre aquell fil de la gestió urbanística abandonada des de fa anys i que, certament, existí no sols a la Barcelona olímpica, sinó a molts més llocs. Partim d’una profunda crisi i pobresa d’organització professional i urbanística, quan de tècnics n’hi ha, alhora que domina una visió centralista i exclusivista des de la Generalitat, quan allò que cal és estructurar, fer país. Partim d’una Llei d’Urbanisme que no organitza la seva pròpia gestió i desplegament. Talment com quedar-se en un tractat de medicina, sense l’organització hospitalària conseqüent. Tota la pràctica prevista al text, però cap interrogant sobre la paràlisi organitzativa i d’aplicació de com fer-ho. Per contra, molts bons metges i economistes han estat directius orgànics de Salut. Un símil del tot absent en política territorial.

Mapa de possibles agències en habitatge i altres camps territorials, a les grans ciutats i a les capitals regionals | Manel Larrosa

Assegurar una organització per a la gestió en habitatge sumaria unes vuit grans ciutats i unes dotze regions on muntar un servei universal. Serien unes vint oficines, més senzilles i més barates que un CAP, per a una organització territorial al servei de l’habitatge, la mobilitat, els polígons d’activitat, aspectes ambientals..., per exercir una visió integrada de l’urbanisme i el territori. En concepte, serien agències del món local, no de la Generalitat, lligades als ajuntaments i/o a les diputacions, però al servei dels municipis, com un primer pas envers els governs regionals (vegueries) que en calen i que només podran sorgir de la democratització i descentralització de les diputacions. Una realitat que avui només l’Àrea Metropolità de Barcelona pot exercir, en una visió de país dividit en dos: AMB versus No-AMB. Sense improvisar més del compte, hem de tenir al cap no fer més administració, sinó de refer l’existent, cosa factible si es governa amb criteri.

Consens i projecte

La política de sòl faria possible un pilar essencial de l’estat benestar. Si el sistema concertat se sosté via finançament econòmic en Salut i Educació, en habitatge la base és el sòl. Es podria començar per alguns mínims i créixer després, però caldria aplicar-ho arreu del país. No cal d’inici un gran muntatge, però constatem que ni tan sols això no es pretén. 

Si vols saber-ne més

 

   

L'alternativa al lloguer universal de Viena

I, estratègicament, l’opció d’activar la política de sòl podria ser aquell argument “tècnic” que endreçaria el debat polític i social on som en habitatge, polaritzat en excés de càrrega ideològica i sense projecte. Una opció que es faria amb mirada de futur, essent la base d’un acord social que es construiria amb fonaments. Algun polític en captarà la idea?