Un vell acudit rus explicava que el vell dirigent Brézhnev anava en tren per l’estepa siberiana quan de cop es va sentir una forta detonació i el tren va parar sobtadament. Algú va informar al president que havien posat una bomba a la via. Brézhnev va respondre de manera fulgurant: “Shiist!!! No feu soroll!!! Baixeu a la via i moveu el tren perquè sembli que funciona”.
I així van moltes vegades; el que importa és l’indicador. Precisament, la Rússia soviètica ens proporciona bastants exemples d’aquest divorci entre indicador i realitat. El Pla Quinquennal, l’eina clau de planificació en un país sense mercat, especificava amb precisió un conjunt d’indicadors que havien de ser els mesuradors de l’acompliment de determinats objectius. En aquest sentit, es considerava que el major o menor quantitat de fertilitzants utilitzats en l’adobat de les terres era signe de millors rendiments productius i de bona gestió.
Per la mateixa regla de tres, el pes dels caragols mecànics fabricats era signe de pujança industrial. Com a resultat de l’aposta per aquests indicadors, algunes de les millors terres agrícoles varen sofrir seriosos processos de contaminació. Alhora, es va produir una distorsionant escassetat de caragols metàl·lics, ja que per complir l’objectiu, es fabricaven sobretot caragols grossos atès que pesaven més i així facilitaven assolir l’objectiu planificat.
D’aquesta dislèxia conceptual n’és víctima, entre d’altres, el sector de la producció alimentària. Ja m’hi vaig referir a l’article sobre El PIB misteriós de l’agroalimentació, on vaig indicar la realitat dels valors del PIB agroalimentari, el primer sector productiu del país en termes de valor afegit. Una posició capdavantera que es desprèn simplement de l’anàlisi estadística a partir dels criteris corrents de càlcul del VAB. Malgrat això, aquest fet objectiu és sovint desconegut o negat, quelcom que des de fa temps figura al nostre imaginari col·lectiu. Però, a més del valor comptabilitzat, el sector agroalimentari aporta significatius valors intangibles i béns públics essencials a tenir molt en compte tal com seguidament comentaré.
Confondre el valor del PIB pot generar males decisions
El tema guanya oportunitat quan sorgeixen veus que, des d’una suposada ortodòxia econòmica, arriben a la conclusió que s’hauria de deixar de donar suport a sectors que aporten poc al PIB. Entre ells, per més fals que sigui, hi consideren part de l’agricultura.
Parlem-ne! Com a nota metodològica, consideraré equivalents el Producte Interior Brut (PIB) i el Valor Afegit Brut (VAB) pel que fa al valor de la producció. La diferència es refereix a la incorporació o no de determinats impostos, sense afectar els continguts d’aquesta anàlisi. Així mateix, parlaré de “sector agrari”, o simplement “agricultura”, per referir-me al conjunt del sector primari de l’agricultura, la ramaderia, la pesca i la gestió forestal.
L'any 1950, el VAB del sector primari representava entre el 30 i el 35% del conjunt de l’economia. Avui, a Catalunya representa l’1%, i a Espanya el 2,86%
L'any 1950, el VAB (indicador molt proper al PIB) del sector primari de l’agricultura, ramaderia, pesca i forest representava entre el 30 i el 35% del conjunt de l’economia. Avui, a Catalunya representa l’1%, i a Espanya el 2,86%. La primera pregunta és si aquesta caiguda del pes del VAB agrari d’una manera tan espectacular ha suposat una pèrdua de producció agrària, en lògica correspondència.
La resposta és que no, ans al contrari. Tot i la important reducció de la participació del sector agrari sobre el PIB del país, la producció d’aliments s’ha multiplicat extraordinàriament. Com a primera explicació podem considerar que abans comparàvem el sector agrari amb el conjunt d’una economia molt més pobre. Aquest argument forma part de la resposta, però el principal motiu és la millora de la productivitat a partir de la millora tecnològica. Un fet que, en general i a la llarga, acompanya la disminució del VAB.
Com pot ser?, sembla una contradicció. No!, analitzem-ho. Una millora tecnològica en un mercat competitiu permet produir més amb menys recursos. Inicialment, permet unes millores en marges econòmics, però la dinàmica competitiva generalitza la incorporació de les noves tecnologies i acaba absorbint aquestes millores tendint a situar els preus al nivell dels nous costos més baixos. Com a resultat, un cop equilibrat el mercat en un procés més o menys dilatat en el temps, després de la renovació generalitzada del sector, amb preus més baixos com a resultat de la major eficiència productiva, el sector productiu que ha fet les innovacions acaba tenint menys VAB.
A menys que incorpori noves activitats, elabori nous productes -amb major qualitat o nous formats valorats pel mercat- o ampliï la producció atenent una demanda incrementada. Cal tenir en compte, però, que el sector agrari gestiona actius biològics dependents de factors limitats com la terra o l’aigua, quelcom que limita extraordinàriament estratègies de creixement per se.
El sector agrari gestiona actius biològics dependents de factors limitats com la terra o l’aigua, quelcom que limita extraordinàriament estratègies de creixement 'per se'
Mirem-ho d’una manera més comprensible. Imaginem una distopia en què tota la producció la realitzen les màquines sense intervenció de cap persona. No hi ha salaris, doncs ningú treballa, no hi ha carestia, ja que la producció automàtica és suficient. Com a conseqüència, tot és gratis. I com inferència final, el PIB i el VAB tenen valor zero. Òbviament, és una exageració, però útil a efectes explicatius.
No confondre valor i preu
D’aquí podem deduir el seriós divorci entre el valor de les coses i el seu preu. L’economista Mariana Mazzucato ha estat especialment crítica respecte a la consideració del PIB com a indicador clau de l’economia. En el seu llibre The Value of Everything: Making abd taking in the Global Economy, traduït al castellà amb el titol El valor de las cosas. Exposa com en determinades situacions conjunturals els preus d’un producte poden sofrir moviments importants sense que el producte modifica el seu valor real, però sí el valor de l’indicador associat al PIB que és el preu.
Mazzucato descriu un seguit d’altres ambigüitats en el càlcul del PIB pels serveis governamentals, de l’economia submergida o altres que estalviaré al lector. Només, com a exemple, faré esment a un text que es refereix a les absurdes contradiccions en el càlcul del PIB en relació amb el medi ambient : “Pensem en un riu contaminat per residus industrials. Quan el contaminador paga per netejar-ho, la despesa es tracta com un cost que redueix els beneficis i el PIB. Però quan el Govern paga una altra empresa per netejar el riu, la despesa aporta al PIB, perquè pagar als treballadors afegeix valor. Si el cost de netejar la contaminació és assumit per un actor diferent del contaminador, se’n diu externalitat -el cost està fora de la conta de pèrdues i guanys del contaminant i incrementa el PIB-.
Tot això pot semblar complex, però podem prescindir de grans economistes i denses explicacions. Ja que això ja ens ho deia Manuel Machado, un brillant escriptor, però sense cap màster en economia, quan afirmava: Todo necio confunde valor y precio. Així de fàcil és. Però de vegades la confusió dels indicadors pot comportar la desviació de les polítiques necessàries.
Costa d’entendre que es pugui menystenir la producció d’aliments i es qüestioni la seva pròpia continuïtat empresarial a partir d'uns indicadors de valor mal interpretats
Sens dubte, des del sentit comú, costa d’entendre que es pugui menystenir la producció d’aliments i es qüestioni la seva pròpia continuïtat empresarial a partir d'uns indicadors de valor mal interpretats. Quasi espanta la ingènua anàlisi sobre el moment geoestratègic actual amb un rosari de guerres actives ben a prop nostre, amb conseqüències evidents sobre la nostra economia, amb els preus de productes bàsics embogits i amb les rutes de proveïment amb creixents dificultats. No calen excessius càlculs sobre el VAB agrari per imaginar el preu al qual poden arribar els aliments en moments d’escassedat. Portem divuit anys de preus alimentaris amb puntes agudes altament desestabilitzadores. Però, actualment, a partir d’algunes estrafolàries i temeràries decisions geopolítiques les incerteses s’han incrementat.
Vivim un procés de transformació històric i excepcional en el qual el conflicte és subjacent. En tal situació el conjunt del sistema alimentari, juntament amb l’energètic, esdevenen els sectors més crítics. Cal dir, però, que les caresties en l’alimentació o simplement la fam ha estat la guspira de moltes guerres. Recordem el crit “pa i llibertat” de Tunis i Egipte el 2011 que va fer esclatar les guerres del Nord d’Àfrica de les quals conseqüències encara en tenim moltes evidències.
En un escenari com aquest, les respostes de prudència i previsió semblarien les més afortunades. Per contra, en un moment crític com l’actual, hi ha qui pensa que podem prescindir d’una agricultura suposadament poc productiva. Una opció que incrementaria la dependència externa de quelcom tan imprescindible diàriament com són els aliments. En aquest mateix sentit, per exemple, costa d’entendre les polítiques que posen en competència energia i aliments, amb acceptació legal de la pèrdua de terres productives, fins i tot de les imprescindibles de regadiu. Costa, en general, d’entendre la injustificable desvaloració del sector primari, un sector anticíclic imprescindible en moments de crisi i base d’un dels clústers agroalimentaris més importants d’Europa.
Prenguem-nos seriosament els avisos de la realitat
La ingenuïtat al segle XXI pot acabar sortint molt cara. Valdria la pena adonar-se de la intencionalitat d’algunes polítiques negacionistes i destructives de la convivència, les quals poden situar-nos en un món molt més desigual i amb major malestar i inseguretat... Prenguem-nos-ho molt seriosament i posem l’accent en reforçar les claus de la nostra resiliència: aliments, energia i altes capacitats industrials tecnològicament avançades. En aquest sentit, no confonguem la realitat a partir de l’evolució de falsos o inadequats indicadors.
L'únic poder que pot posar fre als deliris vers la desigualtat i la inseguretat creixent és la força de l’Estat democràtic
Stefan Zweig fou un prestigiós escriptor jueu alemany. Valdria la pena recordar les seves paraules sobre l’emergència del poder de Hitler: “Sabia tan bé d’enganyar a força de fer promeses a tothom que quan va arribar al poder regnava l’alegria en els bàndols més oposats (…) Fins i tot els socialdemòcrates no van veure la seva pujada al poder amb tan mals ulls com s’hauria pogut esperar, perquè confiaven que eliminaria els seus enemics mortals, els comunistes (…) Ni tan sols els jueus alemanys no estaven gaire preocupats”.
Potser és hora d’estar preocupats i prendre les adequades precaucions de reforçament cultural, social i econòmic vers un món més amable i sostenible. En aquest sentit, cal adonar-se que l’únic poder que pot posar fre als deliris vers la desigualtat i la inseguretat creixent és la força de l’Estat democràtic. És un bon moment per reivindicar-lo i defensar-lo.